—Sí, de veres. Anava a dir-te una cosa. I era important. Però ¿saps què? Que ja no vaig a dir-te-la. El teu gest m’ha dissuadit.
—¡Però si no he fet cap gest!
—Sí, per això mateix, perquè no has mogut ni una cella… Responc a la teua indiferència amb el meu silenci.
No sé si vostés aprecien alguna diferència entre les expressions «anava a dir-te una cosa» i «no vaig a dir-te-la» que apareixen en el diàleg anterior, més enllà de l’evidència que en el primer cas el verb anar està enunciat en passat (anava) i en el segon en present (vaig). Llevat d’això, en els dos casos s’està usant la perífrasi «anar a + infinitiu» per a indicar una acció imminent que algú es disposa a fer en un moment determinat. És possible que, inclús després d’haver focalitzat l’atenció en este aspecte gramatical, alguns de vostés continuen sense advertir cap diferència rellevant entre una frase i l’altra; i, si els he de ser sincers, jo tampoc. Però les perspectives no tenen per què ser úniques. De fet, hi ha molts professors de valencià que ensenyen que la perífrasi «anar a + infinitiu» és incorrecta quan s’enuncia en present, i em consta que en algun examen acreditatiu de coneixements de valencià també s’ha arribat a comptar com a error. Però no hi ha res que siga perquè sí. Tot té una causa i uns antecedents que, en part, han fet que esta creença arrelara entre alguns docents i correctors.
Però, abans d’intentar esbossar una explicació de per què s’ha arribat a assimilar esta idea espúria, potser convé tindre present que, igual que el llenguatge corporal està ple de gestos subtils, reinterpretables de manera diferent per cada un dels interlocutors que participen en una conversa, el llenguatge gramatical a vegades sembla igual de subtil, amb expressions ambigües que s’entrecreuen amb recomanacions estilístiques. Però, en tot cas, s’haurà de convindre que, en qüestions de llengua, norma i estil són dos conceptes clarament diferenciats. Si una construcció pot donar lloc en certs contextos a possibles ambigüitats, la recomanació de no usar-la és una qüestió que se circumscriu al terreny de l’estilística; per contra, si contradiu les regles sintàctiques pròpies d’una llengua, estem davant d’un cas d’agramaticalitat. Però en la nostra tradició lingüística la frontera entre estos dos àmbits a vegades no sempre s’ha traçat amb pols ferm. Amb el benintencionat propòsit de millorar l’expressió dels parlants, sovint s’ha donat cabuda en molts textos gramaticals a qüestions que segurament eren més pròpies d’un llibre d’estil. En algun moment, potser esta diferència no tenia tampoc massa importància. Al cap i a la fi, tot eren indicacions que contribuïen a proporcionar al lector els recursos lingüístics necessaris per a expressar-se millor. Però ara les coses són ben distintes. I cal filar prim. Els errors en un examen, com és lògic, es consideren faltes; però les recomanacions estilístiques no haurien de computar-se com a tals.
En el cas concret de la perífrasi «anar a + infinitiu», crec que s’ha produït una certa confusió en el sentit que acabe d’apuntar. Fou Pompeu Fabra qui abordà per primera vegada esta qüestió en un article publicat el 6 de març de 1928 en el diari La Publicitat, en què, responent a una consulta del Sr. R. H., deia que, tenint en compte que en català existix la perífrasi «anar + infinitiu» amb valor de passat, és comprensible que hi haja una certa «repugnància» a usar la perífrasi «anar a + infinitiu» amb valor de futur. Val a dir que l’ús de la paraula repugnància, impròpia de la terminologia lingüística, ja suggerix que ens trobem davant d’una qüestió de caràcter estilístic. Però l’estètica —val a dir-ho— és molt voluble i variable en el temps. El que a alguns els pot resultar repugnant a uns altres els pot agradar. Ja se sap que sobre gustos…
És significatiu, de totes maneres, que la repugnància que alguns catalanoparlants senten per esta construcció, segons deia Fabra en la conversa filològica citada anteriorment, no l’haguera manifestada abans. Ni en la seua gramàtica de 1912 ni en la de 1918 hi ha cap referència. El silenci, sovint, pot ser molt revelador. Només en la seua última gramàtica, la publicada en 1956, Fabra abordà esta qüestió sintàctica, i al meu parer amb una gran ponderació. En deia concretament que «amb el verb en infinitiu precedit del verb anar i la preposició a, es forma una perífrasi que té el valor d’un futur immediat», i il·lustra este ús amb un exemple en present: «El concert va a començar: els músics i el director ja són a l’escenari». Encara que és cert que tot seguit, recuperant el tarannà d’estilista noucentista, matisa cautelarment que s’ha d’anar amb molt de compte en el maneig d’esta perífrasi per a evitar possibles confusions amb el pretèrit perifràstic. Independentment de qualsevol altra consideració, separa diàfanament la norma gramatical («té el valor d’un futur immediat») i les recomanacions de caire estilístic («cal anar amb molt de compte»). És fonamental preservar esta distinció per a evitar un tractament erroni.
Per a eixamplar els horitzons i no cenyir-nos exclusivament a la perspectiva fabriana, convé remarcar també que Manuel Sanchis Guarner, en la seua Gramàtica valenciana, publicada sis anys abans que la gramàtica pòstuma de Fabra, certifica que «Per a expressar l’acció que es verifica en un futur immediat s’empra la […] perífrasi composta d’un verb de moviment i l’infinitiu del verb que es conjuga, lligats per la preposició a», i ho il·lustra amb l’exemple «Vaig a escriure». També en present.
Per no fer massa llarga la descripció del tractament que ha rebut esta construcció en la nostra tradició gramatical, cal apuntar, a tall de conclusió, que la Gramàtica valenciana bàsica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua establix que la perífrasi «“anar a + infinitiu” s’usa amb un valor intencional per a indicar que una acció està a punt d’executar-se, sobretot quan la situació a què es fa referència està situada en el passat i queda interrompuda per alguna circumstància que impedix la seua realització; amb el mateix valor també s’utilitza la perífrasi “estar a punt de + infinitiu”». La formulació, tot i els matisos que aporta, és prou explícita; però val la pena fer un senzill exercici d’hermenèutica per a evitar possibles malentesos. Quan es diu que esta construcció s’usa «sobretot» en passat, s’està acceptant, de manera implícita, que també es pot usar en present. L’adverbi sobretot expressa preponderància, però no té un caràcter excloent. I quan es diu que amb este mateix valor d’immediatesa «també s’utilitza la perífrasi “estar a punt de + infinitiu”», s’està oferint una expressió sinònima complementària que pot resultar útil en certs contextos per a desfer possibles ambigüitats. L’adverbi també té un valor additiu; no hi ha, per tant, cap contraposició semàntica entre estes dos construccions, sinó superposició de formes sinònimes que expressen una mateixa idea.
D’altra banda, observant els fets lingüístics amb una perspectiva temporal ampla, tampoc pareix que hi haja raons per a creure que esta construcció ens haja sobrevingut postissament a través del castellà. El seu ús es documenta des de ben antic. Sant Vicent Ferrer ja advertia en 1410 en un dels seus sermons que «Quan la persona se va a confessar…». I, lluny de decaure, l’ús d’esta perífrasi verbal no ha fet sinó refermar-se amb el temps. Enric Valor, per exemple, no sembla que en sentira cap repugnància quan feia dir a un dels personatges de Sense la terra promesa: «vaig a dir-te una cosa que anit no poguí dir-te»; i el mateix fa Josep Palomero en El tatuatge dels apàtrides: «el que et vaig a dir és molt greu». Podrien afegir-se moltes altres citacions de Ferran Torrent, Vicent-Josep Escartí, Joan Pla, Josep Lozano, Enric Lluch i molts altres bons escriptors que confirmen la seua consolidació en el llenguatge literari.
A partir de les dades exposades, la conclusió pràctica que caldria extraure és que la perífrasi «anar a + infinitiu» no s’hauria de considerar incorrecta. Ni els escriptors citats han incorregut en cap error ni els parlants cometen cap falta quan l’usen. I ara que s’acosta un període intens d’exàmens convé tindre-ho present. Les preferències manifestades per Fabra poden ser molt respectables, però no deixen de ser recomanacions estilístiques. Si a algú li resulten útils per a desfer ambigüitats, perfecte: que les seguisca. Però no hi ha cap raó per a penalitzar els examinands que no les seguisquen, ni que siga per ignorància. Qui estiga lliure d’ignorància, que llance la primera pedra.
