La paraula juí, entre altres sentits, s’usa per a al·ludir a la capacitat de les persones per a discernir el que està bé del que està malament. Hi ha altres paraules amb què, ací o allà, expressem esta mateixa idea, com trellat, seny, coneixement, enteniment, crisma, senderi… Encara que n’hi ha moltes més —i no crec que la quantitat siga del tot casual— que servixen per a qualificar les persones que actuen amb poc juí: borinot, trompellot, tarambana, tocacampanes, destrellatat, poca-solta, albercoc, carabassa, moniato, capbuit, caplleuger, capsigrany, capsot, capverd… Totes estes paraules, les unes i les altres, expressen les tendències contraposades dels sers humans a comportar-se seguint els impulsos més primaris o les raons ponderades que dicta la reflexió serena.
De totes maneres, no és la meua intenció abordar en este article el contingut filosòfic de la paraula juí, sinó que el meu interés se centra exclusivament en el continent. Encara que, al final, em fa la impressió que continent i contingut estan més lligats del que podria paréixer a primera vista. I dic tot això a propòsit de la inclinació d’alguns valencians a substituir la forma juí per judici. ¿És una decisió assenyada o es tracta d’un impuls irreflexiu? Abans de decantar-nos immediatament per qualsevol opció —potser amb la voluntat inconscient d’autojustificar el que fem—, és bo que analitzem algunes dades i, així, prenguem la decisió que prenguem, ho fem com a mínim amb coneixement de causa.
En primer lloc, cal dir que tant juí com judici són formes antiquíssimes. Les dos provenen del llatí judicium, que en un primer moment donà lloc a judici, però ben prompte, per emmudiment de les consonants medials /d/ i /s/ (ju[d]i[c]i), es transformà en juí. Tot i esta seqüenciació lògica, la primera forma documentada en textos valencians és juí. Apareix consignada concretament en un document de 1277, firmat per Berenguer de Ripoll, que ha recopilat el professor Enric Guinot amb el títol genèric de Pergamins, processos i cartes reials: «com a nós sia cert per carta pública en juhii mostrada lo dit deute». Per la seua banda, la forma judici la trobem citada set anys més tard, en 1284, en el Llibre de la Cort del Justícia de València, al·ludint precisament al mateix personatge: «les malícies e los alongaments del dit Berenguer, lo qual re no à provat de voler ni judici».
Les datacions pràcticament coetànies d’estos documents ens indiquen que durant algun temps les dos formes estigueren convivint. I no sols en l’àmbit valencià. També podem constatar esta mateixa dualitat formal a tot arreu del domini lingüístic. En els Usatges de Barcelona, per exemple, redactats inicialment en llatí però traduïts al català en el segle XIII, ja apareixen testimoniades tant juí com judici: així, en l’usatge 26 es pot llegir que «[P]leyt jutgat entre vassal e senyor, e el juí d’amdues les parts loat e atorgat e en la mà del senyor», mentre que l’usatge 81 s’establix que «e là on no bastaran los usatges que hom tornàs a les ligs e a l’albiri del príncep e al seu judici e de la cort». Podrien aportar-se molts altres testimonis d’este ús vacil·lant de les formes juí i judici, però no val la pena. N’hi ha prou per a col·legir que tant juí com judici formen part del patrimoni lingüístic compartit entre valencians i catalans.
Amb tot, analitzant més detalladament les dades disponibles, es pot apuntar també que des del primer moment en l’antic Regne de València s’aprecia un clar predomini de juí enfront de judici. En la documentació recopilada en el Corpus Informatitzat del Valencià es pot constatar que, entre els segles XIII i XV, juí apareix usada 773 vegades, mentre que judici només n’apareix 72. Cal afegir, a més, concretant estes dades generals, que autors com Ausiàs March, Joanot Martorell, Isabel de Villena o Joan Roís de Corella fan servir, de manera pràcticament exclusiva, la forma juí.
Amb el temps encara s’accentuà esta tendència a l’ús predominant de juí en terres valencianes. A partir del segle XVI, la forma judici decau abruptament. Encara que no és gens estrany que passara això. Al contrari: és normal que les variants formals tendisquen a redistribuir-se en l’espai de manera uniforme. I això és exactament el que passà amb estes dos formes: juí es mantingué com a forma viva única en tot l’àmbit valencià i en la part meridional de Catalunya, mentre que judici s’implantà en la major part de la Catalunya septentrional. Així i tot, és interessant fer constar que la forma juí, segurament a causa del prestigi literari derivat de l’ús que n’havien fet els clàssics valencians, es mantingué ben viva entre molts escriptors catalans contemporanis. Caterina Albert, per exemple, oculta literàriament amb els pseudònim de Víctor Català, féu servir reiteradament la forma juí en Cayres vius, obra editada en 1907: «el pes del juhí fallit, del juhí eternalment errador»; Carles Riba, per la seua banda, en la traducció del llibre d’Edgar Allan Poe Històries extraordinàries, publicat en 1915, escrivia que «se’n havía celebrat un la nit mateixa del meu juí»; Josep Carner, finalment —per no allargar interminablement la llista d’autors juïciosos—, en la traducció d’Alice in Wonderland, de Lewis Carroll, que intitulà Alícia en Terra de Meravelles, publicada en 1927, deia que «Aquest juí sense jutge ni jurat sembla que és un disbarat».
A pesar del prestigi literari de la forma juí que les citacions precedents posen de manifest, Pompeu Fabra optà per consignar judici com a forma principal, i juí com a secundària, en el seu Diccionari general de la llengua catalana, publicat en 1932. Esta opció era coherent amb la seua mentalitat pragmàtica i la voluntat de construir una llengua normal, basada preferentment en els usos majoritaris de Barcelona i el seu entorn. Conseqüentment amb esta prelació, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya sempre s’usa actualment la forma judici. I, al meu parer, crec que és normal que s’actue així.
El que no resulta tan normal és que en els escassos quatre mesos que portem de 2018 la forma judici aparega 647 vegades en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, mentre que juí tan sols n’apareix 59. I l’anormalitat encara resulta més patent si es té en compte que juí és la forma considerada principal en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que se suposa que és la referència que hauria de regir els usos públics de les administracions valencianes. Això és almenys el que establix l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana: «La normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana» (art. 46). En els mateixos criteris d’ús del diccionari, a més, intentant dissipar qualsevol dubte interpretatiu, s’especifica que la variant principal és «la més apropiada i recomanable per als usos formals valencians de caràcter general i oficial». I, així i tot, al marge d’estes apreciacions, la mera aplicació del sentit comú hauria de ser suficient per a guiar-nos correctament en la tria de les paraules més adequades en cada context.
Però a vegades fa la impressió que els valencians hàgem perdut l’oremus. Si més no, en qüestions lingüístiques. Sovint busquem la paraula més rara pensant-nos que, per això mateix, per ser la més rara, deu ser més genuïna. O la més apropiada per als registres cultes. O qui sap què passa pel cap de molts valencians a l’hora de triar les paraules de la pròpia llengua… El cas és que esta associació entre forma rara i forma culta sembla que està molt interioritzada en la consciència de molts parlants. Les formes rares són necessàriament cultes, és clar, en la mesura que no formen part del llenguatge popular. Però d’esta premissa no es pot inferir la conclusió que les formes habituals són incultes i impròpies de registres formals. Això és una fal·làcia insostenible.
Les circumstàncies històriques, complexes i atípiques, en què els valencians hem recuperat la llengua literària a vegades ens han portat per camins tortuosos. En part, és comprensible, i no crec que fóra just retraure ara a ningú l’ús de tal o tal paraula. Cada u ha utilitzat la llengua com ha pogut i sabut. I prou i massa que n’ha fet. Però això no ens hauria d’impedir que ara fem un esforç per trencar certes inèrcies i intentem ressituar les coses en el seu lloc. La qüestió fonamental és saber per a què fem servir la llengua en cada moment. Encara que ja ho he dit en altres articles d’este mateix blog, no puc deixar de reiterar-ho una vegada més: la funció fonamental de qualsevol llengua és la transmissió de missatges. I si un diari (oficial o no) està dirigit als valencians i aspira a fer-se entendre, el més lògic és que utilitze les formes generals de tots els valencians; de la mateixa manera que, en el cas d’un diari català, és natural que faça servir les formes més generals entre els catalans. En aquells textos en què preval el propòsit comunicatiu, el bagatge del destinatari del missatge és el referent que ens hauria de guiar a l’hora de seleccionar les paraules més adequades. I, de retruc, s’evitaria també crear la sensació que les formes pròpies dels valencians, encara que siguen correctes, són menys apropiades per als registres formals. La verdadera normalització lingüística —i perdonen la tautologia— és la que es basa en les solucions més normals. Tot és tan obvi que a voltes resulta difícil comprendre per què costa tant acceptar les evidències. ¿O és que potser hem perdut el juí definitivament?
