A finals dels anys huitanta, l’Ajuntament del municipi anomenat oficialment, encara hui, Villanueva de Castellón inicià un expedient per a canviar el nom del municipi pel de Castelló de la Ribera, tramitació que no prosperà per l’oposició d’una part dels veïns —o millor dit: dels regidors que els representaven—, que preferien Vilanova de Castelló o altres denominacions alternatives. No entre ara a fer valoracions ni de la genuïnitat ni de la idoneïtat de cap denominació. Simplement constate que el desacord entre les diverses forces polítiques ha fet que durant trenta anys es mantinga com a única forma oficial la denominació castellana. L’actual corporació municipal ha tornat a fer alguns temptejos recentment per a intentar superar la situació d’impàs produïda i, segons sembla, està valorant la possibilitat de proposar la denominació de Castelló a seques, sense cap afegitó ni per davant ni per darrere, que és com es diu popularment.
El problema d’esta pretensió és que així és com són coneguts també popularment molts altres pobles que tenen la paraula Castelló com a component del seu nom. Com era previsible, al consistori de la ciutat de Castelló de la Plana no li acaba d’agradar que cap altre municipi s’apropie d’un apel·latiu compartit que, en primera instància, consideren que els identifica a ells —per raons de capitalitat provincial— més que a cap altre municipi. I m’imagine que tampoc els deu fer massa gràcia als habitants de Castelló de Rugat (municipi de la Vall d’Albaida), ni tampoc als municipis catalans de Castelló d’Empúries o de Castelló de Farfanya. Però, en el cas concret de Castelló de la Plana, com a reacció a la iniciativa dels edils de Villanueva de Castellón (opte per fer servir asèpticament el nom oficial), algunes forces polítiques han plantejat la conveniència que siga la seua ciutat, en tot cas, la que s’erigisca en el Castelló per antonomàsia. Però, mentre perduren els debats sense arribar fins al moment a cap consens, una vegada somoguda la qüestió onomàstica, també s’han desfermat altres insatisfaccions latents, com ara el desig d’alguns grups de substituir l’actual denominació bilingüe de Castelló de la Plana / Castellón de la Plana per una denominació monolingüe.
Els noms dels pobles sempre han suscitat passions. No són simples etiquetes identificatives d’un territori, sinó que són percebudes per molts ciutadans com a expressió simbòlica de la pròpia identitat col·lectiva. Sense entrar en el fons de cap disputa en concret, el cas és que, per unes raons o altres, la toponímia dels municipis valencians està sumida en un caos profund. Tots els municipis de la zona castellanoparlant, sense excepció, tenen com a denominació oficial exclusivament el nom castellà: Ademuz, Cheste, Cofrentes, Jarafuel, Orihuela, Segorbe, Torrevieja… Els municipis de la zona de predomini lingüístic valencià —fent servir la terminologia encunyada per la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià—, en canvi, estan distribuïts en tres grups: d’una banda hi ha els que tenen com a forma oficial la denominació tradicional valenciana, com Alzira, Carcaixent, Llíria, Ontinyent, Vila-real, Xàtiva…; uns altres tenen oficialitzada una denominació bilingüe, com Alacant/Alicante, Alcoi/Alcoy, Elx/Elche, Peníscola/Peñíscola, Sagunt/Sagunto, Xàbia/Jávea…, i finalment hi ha alguns altres municipis valencianoparlants que encara mantenen com a únic nom oficial la forma castellana, com Náquera, Muro de Alcoy, Ráfol de Salem, San Rafael del Río, Sierra Engarcerán…
Este desgavell, a banda de la imatge negativa que projecta del nostre territori, suposa una dificultat afegida important per a l’ús dels topònims valencians, si més no en els àmbits oficials. Qualsevol usuari, d’ací o de fora, abans de citar cap municipi valencià, es veu forçat a consultar necessàriament el nomenclàtor oficial dels municipis per a no errar el nom. És impossible saber amb seguretat quin és el nom oficial de cada poble amb el goteig continuat de canvis que s’han produït al llarg dels últims quaranta anys. D’altra banda, els perjuís causats a les empreses que treballen amb mapes amb esta situació tan inestable no són pocs. I ara, com a guinda, tenim també els conflictes entre municipis agermanats pel nom.
A pesar de les dificultats evidents de resoldre res en un tema tan enquistat, no em resistisc a fer algunes reflexions per a intentar, com a mínim, ordenar teòricament les peces del nostre puzle toponímic. Pot resultar útil, abans de res, fer un aclariment conceptual. Les paraules han de servir per a entendre’s, i convé que tots entenguem el mateix quan les usem. Els termes endònim i exònim, claus en esta problemàtica, foren encunyats —i val la pena ressenyar-ho— per la Conferència de les Nacions Unides per a la Normalització de Noms Geogràfics. Un endònim és la forma amb què els habitants d’un lloc es referixen a eixe mateix lloc en la seua llengua autòctona, i un exònim, l’adaptació tradicional amb què es referixen a eixe lloc en altres llengües. La creació d’exònims és un procés natural que es dóna en totes les llengües des de temps immemorials. Per posar un exemple que permeta aclarir esta dualitat conceptual sense despertar suspicàcies, tenim l’endònim London, que és la denominació que donen els mateixos anglesos a la capital del Regne Unit. A partir de l’adaptació d’esta forma en altres llengües, s’han anat generant diversos exònims: nosaltres, sense anar més lluny, li diem Londres, igual que en castellà, en francés, en portugués o en basc; però en italià, en romanés, en turc o en albanés li diuen Londra; i en escocés, Lunnon; en bretó, Londrez; en neerlandés, Londen; en polonés, Londyn; en finés, Lontoo…
Traslladant esta distinció al nostre àmbit, resulta lògic considerar que en el territori de predomini lingüístic valencià els endònims són les denominacions valencianes dels nostres pobles, i en la zona castellanoparlant, les castellanes. Il·lustrant esta idea bàsica amb alguns exemples, tindríem per tant que Alacant, Carcaixent, Ontinyent o Xàtiva són els endònims d’eixes poblacions, i Alicante, Carcagente, Onteniente i Játiva els exònims castellans corresponents; de la mateixa manera que Ademuz, Buñol, Orihuela o Segorbe són els seus endònims, i Ademús, Bunyol, Oriola o Sogorb els exònims que s’han generat en valencià.
Sobre estes denominacions gestades de forma espontània en cada llengua per a anomenar els noms dels municipis, la forma oficial d’un topònim és una decisió política, i, segons les majories polítiques de cada corporació i el sentit comú dels seus edils —tot molt variable—, s’han anat prenent decisions aïllades al llarg del temps amb un resultat global que —com hem tingut ocasió de constatar— és un autèntic galimaties. L’origen d’este caos està en el procediment per a la tramitació del canvi de nom fixat inicialment en la Llei de Bases de Règim Local. Segurament, per a evitar ficar-se en un terreny pantanós, les diverses disposicions valencianes que han regulat posteriorment la tramitació del canvi de denominació dels municipis (decrets 58/1992 i 69/2017 del Consell) han preservat la potestat de cada corporació local en termes exclusius per a incoar qualsevol tramitació de canvi de nom del municipi.
Però no tenia per què ser necessàriament així. En altres comunitats autònomes amb llengua pròpia, de fet, s’han seguit altres vies de normalització de l’onomàstica dels seus municipis molt més eficaces. La Llei de Normalització Lingüística a Catalunya, per exemple, aprovada en 1983, establia que «Els topònims de Catalunya, excepte els de la Vall d’Aran, tenen com a única forma oficial la catalana» (art. 12.1). D’una tacada quedaren oficialitzats amb esta llei tots els topònims catalans. I exactament igual féu la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears: «Els topònims de les Illes Balears tenen com a única forma oficial la catalana» (art. 14.1). I la del gallec: «Os topónimos de Galicia terán como única forma oficial a galega» (art. 10.1). Si tots ells ho han pogut fer, ¿per què no nosaltres? Hauria sigut l’actuació més raonable. Hauríem pogut evitar el caos actual i, possiblement també, més d’un conflicte en l’àmbit local. A pesar de les dificultats, potser encara estem a temps de fer-ho. S’hauria d’intentar des d’unes bases capaces de generar el màxim consens possible. Els endònims haurien de constituir lògicament la base de les denominacions oficials dels nostres pobles. És la solució més natural i transparent. I això no significa —cal deixar-ho ben clar— que no es puguen fer servir els exònims corresponents de cada municipi quan s’usen altres llengües. Cal conjurar recels infundats. El castellà i el valencià han conviscut al llarg de segles, i cal ser respectuosos amb les denominacions històriques que han anat gestant-se en cada llengua, perquè formen part de la pròpia tradició lingüística.
Però això no hauria de ser tampoc cap obstacle per a fixar la toponímia oficial amb la vista posada en el futur. Vivim en un món cada volta més interconnectat per carreteres d’asfalt i per autopistes virtuals per a on discorren milions de bits carregats d’informació. Els navegadors, Google Maps i centenars d’aplicacions informàtiques funcionen a escala planetària. En esta dimensió, la univocitat nominal és una exigència imprescindible. Els noms oficials bilingües, en àmbits com ara mapes, senyals de circulació, adreces de correu o disposicions legals, resulten si més no confusionaris. Inclús en el nivell més terrenal dels interessos econòmics associats a la imatge de cada municipi, els topònims funcionen com una marca comercial. Al marge de les picabaralles locals, el futur avança irremissiblement en eixa direcció.
