La vida està plena d’interrogants. Els dubtes ens assalten permanentment en qüestions majúscules i minúscules. I, per molt que vullguem defugir-ho, és difícil sostraure’s als dilemes que de manera punyent i punyetera se’ns presenten cada dia. Però, independentment de les angoixes que ens genera la incertesa, el dubte és sempre un estímul a la reflexió, siga per a reafirmar-nos en el que pensàvem prèviament o siga per a induir-nos a rectificar. En qualsevol cas, benvinguts siguen els dubtes si ens ajuden a remoure les idees ancorades en la inèrcia derivada de la simple rutina de fer les coses d’una manera determinada per l’única raó que sempre s’han fet així.
Els signes d’interrogació són uns recursos gràfics que servixen precisament per a expressar els nostres dubtes en forma de pregunta. El seu origen és dubtós. Però els indicis apunten que començaren a utilitzar-se durant el segle VIII. L’ús d’abreviatures era molt habitual en els manuscrits medievals: era una manera d’economitzar esforços. I així és com va sorgir qo, formada a partir de la primera i l’última lletres de la paraula llatina quaestiō, que a més de ‘qüestió’ significava també ‘pregunta’; després, estes dos lletres van passar a escriure’s superposades, la q dalt de la o, i, finalment, amb la lògica sintètica de l’escriptura manuscrita, este gargot es transformà en el signe d’interrogació final de la manera com el coneixem actualment (?).
Inicialment, la pràctica general en tots els idiomes fou utilitzar exclusivament el signe d’interrogació final per a indicar que l’oració precedent era una clàusula interrogativa. L’abreviatura primer i el signe corresponent després assenyalaven explícitament que es tractava d’una pregunta. I així és com s’ha mantingut impertèrritament en la majoria dels idiomes. També en castellà eixa fou la pràctica habitual durant molts segles. La necessitat d’introduir un nou signe que indicara l’inici de les oracions interrogatives es plantejà per primera vegada en la sèptima edició de l’Ortografía de la lengua castellana de la Real Academia Española, publicada en 1800. Bé, en realitat, per a ser més exactes, en esta edició és quan es percebé la necessitat d’introduir una nova marca; però la norma continuava sent que el signe d’interrogació «se debe poner despues de toda oracion, o cláusula en que se pregunta; v.g. Quien me escucha? Como es eso?», si bé ja s’advertia que en els períodes llargs era convenient indicar on comença el to interrogant «para que se lean con su perfecto sentido». A pesar d’esta recomanació, l’ús sistemàtic dels signes d’interrogació i exclamació inicials no s’aplicà en les obres normatives de la RAE fins a l’onzena edició del seu diccionari, que data concretament de 1884. En la història de la llengua, fa quatre dies, com aquell qui diu.
Pompeu Fabra, amb la voluntat de separar-se d’esta innovació del castellà, establí que «La pràctica de marcar a la castellana l’entonació interrogativa, els signes (¿) i (¡) […] és sols aconsellable quan aquesta és tan llarga que es corre el perill que el lector, no copsant amb la mirada el signe (?), comenci, en absència del signe (¿), a llegir-la com si fos una frase expositiva, ço és, no donant-li la deguda entonació». Cal remarcar, per tant, que no s’exclou la possibilitat d’usar els signes d’entonació inicials; simplement, se’n recomana un ús restringit. Però, en el fons, com hem vist més amunt, no deixava de ser una enorme paradoxa que per a separar-se del castellà modern es recorreguera a les pràctiques més imprecises del castellà antic. Tot castellà, al cap i a la fi.
Per la seua banda, Manuel Sanchis Guarner, en la seua Gramàtica valenciana, tot i que no se separa d’esta doctrina ortogràfica, la reformula invertint els termes, i posa l’èmfasi precisament en l’excepcionalitat de la supressió dels signes inicials: «Els signes d’entonació són dobles, posant-se sempre al principi i al final de la frase, però els signes inicials d’interrogació i d’admiració poden ser suprimits quan l’oració comença amb un pronom o adverbi interrogatiu o amb una interjecció». Els matisos són importants.
La Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua establix de manera explícita que «els [signes] d’interrogació (¿?) i els d’admiració (¡!) poden utilitzar-se o bé exclusivament al final del període, o bé al començament i al final, especialment en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat». Val a dir, amb tot, que l’enunciat del text no resulta massa desambiguador, però també és veritat que difícilment es podia ser molt més clar. La tradició consolidada marca en gran part la norma. Tot i això, val a dir que en els textos religiosos que ha publicat la institució normativa (que són, tinguem-ho present, textos escrits per a ser llegits en veu alta) s’ha recorregut a l’ús dels signes dobles: «¿Què diuen les Escriptures, germans?» (Diumenge primer de Quaresma); «¡Oh Déu!, / que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel» (Celebració de la missa).
Però, més enllà d’este breu repàs del tractament dels signes d’entonació en les nostres gramàtiques, cal destacar ineludiblement les aportacions de Joan Solà a este debat. Per a qui no sàpia qui és Joan Solà, cal apuntar que fou catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans. Però, per damunt d’estos càrrecs institucionals, Solà fou un dels lingüistes més incisius del segle XX. Els seus dubtes i la seua reflexió sistemàtica el dugueren a qüestionar alguns aspectes de la doctrina tradicional de Fabra, i això li reportà agres enfrontaments amb l’IEC —en este punt concret, els ho assegure, l’enfrontament fou majúscul: puc donar-ne fe personalment—, fins que acceptà la proposta de formar-ne part i treballar activament al si d’esta institució. Cal recordar també —perquè és una anècdota molt reveladora del seu tarannà— que Joan Solà, lleidatà militant, fou dels primers membres de l’IEC que visitaren l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb una actitud oberta i dialogant. La seua mort, quan encara estava ple d’energia creativa, en 2010, fou una lamentable pèrdua per a la nostra llengua.
Però, afortunadament, Solà escrigué incansablement en diaris i en moltes altres tribunes. I gran part del seu pensament està recopilat en llibres. Gràcies a això, és possible recuperar les seues aportacions i intentar revitalitzar-les. La proposta sobre els signes d’entonació data concretament de 1975. En la seua busca constant d’una ortografia racional, la primera constatació que fa és que la majoria de llengües que mantenen els signes finals d’interrogació i exclamació tenen una sintaxi que s’altera en les frases interrogatives i exclamatives; no els fa falta, per tant, introduir cap marca al començament de l’oració. «Do you speak English?» és, evidentment, diferent de «You speak English»; «Parlez-vous français?» és distint de «Vous parlez français», i «Sprichst du Deutsch?» no és el mateix que «Du sprichst Deutsch».
A banda del contrast amb els altres idiomes, sovint s’ha adduït que l’ús dels signes d’interrogació o d’exclamació és superflu si la frase és curta. S’ha dit reiteradament que d’un colp de vista ja es veuen els signes finals. Però ¿què és curt? Determinar si una frase és curta o llarga és sempre una valoració molt subjectiva. ¿Què és possible apreciar amb una simple ullada? ¿I el que nosaltres som capaços d’apreciar coincidirà amb les apreciacions dels nostres lectors? ¿Una paraula, dos paraules, tres paraules…, sis, huit? I si, sent frases molt curtes, queden trencades en línies diferents, ¿en eixe cas convé posar els signes d’interrogació o d’exclamació inicials? I en el cas que l’escrit original passe a impremta, ¿deleguem en els correctors o en els tipògrafs la decisió última de posar els signes inicials? La casuística que planteja este dilema és senzillament irresoluble.
La perspectiva adequada per a abordar els problemes ortogràfics no hauria de ser què fa el castellà, el francés o l’anglés: ni per a imitar-los servilment ni per a separar-se’n puerilment. Tampoc sembla lògic dirimir certes qüestions a partir de raons tan fútils com la llargària de les oracions. És més raonable valorar què resulta més útil a la nostra llengua per a facilitar la lectura dels seus usuaris —eixa, i no altra, és la funció de l’ortografia—. I després actuar en conseqüència, foragitant els fantasmes que pul·lulen en l’ambient sembrant dubtes i confusions.
El magisteri de Joan Solà, afortunadament, no caigué en sac foradat. Almenys en esta qüestió, molts mitjans de comunicació han seguit les seues sàvies ensenyances. Els proporcione tot seguit una ràfega de citacions recentíssimes de diaris catalans que permeten constatar el grau d’implantació d’aquella proposta: «¿Per què no deixem de banda la teatralitat gairebé obscena de simular que tots ens avenim? […] Però, ¿i els no independentistes? ¿Veiem la tele? ¿Ningú s’atreveix a dir ni piu? ¿Por?…», Xavier Sardà, «Crits i murmuris del procés», El Periódico de Catalunya (16-07-2017); «¿Com es menja, aquesta incongruència?», Quim Monzó, «Importància de la tipografia que fas servir», La Vanguardia (16-07-2017); «¿L’aposta definitiva per l’excepció reforça o debilita l’independentisme?», Josep Ramoneda, «Excepció», Ara (16-07-2017).
Però no creguen tampoc que tots els mitjans seguixen este mateix criteri: «No el senten, Rajoy, cada dia parlant del procés, dient que el referèndum no es farà i que ens cauran les deu plagues d’Egipte damunt nostre?», escriu Xevi Xirgo en l’article «Rajoy i el dia de la marmota», El Punt-Avui (16-07-2017); «Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?», escriu Valentí Puig en «Els dilemes de seguretat», El País (25-09-2017).
Per a intentar superar els dilemes que els he plantejat en l’article, els propose que intenten rellegir les frases dels paràgrafs anteriors en veu alta per a comprovar autònomament quin és el criteri que més els facilita la lectura. O millor: si són docents, passen-les a llegir als seus alumnes per a veure en quins casos fan l’entonació més adequada. O millor encara: no facen res i estalvien-se el ridícul de fer cap pregunta. Preguntar, a vegades, és ofendre.
