Hi ha algunes lletres de l’alfabet que han tingut un nom variable al llarg del temps, i encara hui, segons les gramàtiques o els diccionaris que es consulten, podem trobar que són designades de manera distinta. No pretenc ara fer una descripció prolixa de les diferents denominacions que ha rebut cada lletra; només voldria centrar-me en aquells casos que encara actualment plantegen dubtes als usuaris. I, naturalment, explicar el perquè de cada nom. Concretament, les vacil·lacions nominals es limiten a les lletres f, l, m, n, r i s. En algunes obres gramaticals apareixen com a efa, ela, ema, ena, erra i essa, i en altres com a efe, ele, eme, ene, erre i esse.
Amb tot, la primera denominació històrica que reberen estes lletres no és ni l’una ni l’altra, sinó ef, el, em, en, er i es. Així es pot constatar, per exemple, en un llibret del notari valencià Carles Ros anomenat Breve esplicacion de las cartillas valencianas, publicat en 1750, que conté un divertit romanç per a facilitar l’aprenentatge del valencià:
Sòn semivocals aquelles
que tenen so semejant
al de les vocals, y en una
antipassada vocal
s’articùlen, d’aquest modo
que asì senyalades van:
ef, el, em, en, er, ex,
com aixì ho tinch declarat.
Efectivament, així ho tenia declarat en altres obres que ja havia publicat anteriorment el mateix Carles Ros, i així va continuar proclamant-se durant molt de temps després. En 1887, Constantí Llombart, en l’ortografia llemosinovalenciana que incorporà en els preliminars de la seua ampliació del Diccionario valenciano-castellano, de Josep Escrig, consignava igualment estes denominacions monosil·làbiques dels noms de les lletres, si bé contradictòriament en el cos del diccionari feia constar les formes bisil·làbiques eme i erre. Curiosament, la resta de lletres no figuren en el diccionari. Esta contradicció és deguda al fet que, de ben segur, ja es devien dir habitualment les formes bisil·làbiques efe, ele, etc., però les fonts tradicionals en què va beure Llombart per a redactar la seua ortografia tenien consignades les formes monosil·làbiques ef, el, etc. De fet, estes són les denominacions que apareixen també en moltes gramàtiques antigues d’altres territoris del domini lingüístic, com les dels catalans Josep Ullastra, Josep Pau Ballot i Joan Petit, o la del mallorquí Antoni Febrer.
El primer gramàtic a introduir les grafies amb –a final (efa, ela, etc.) fou Pompeu Fabra. Amb esperit modernitzador, rebutjà la temptació de restaurar les formes arcaïtzants monosil·làbiques, que ja no es deien enlloc, i es decantà per grafiar el nom de les lletres amb –a final per a evitar la pronunciació amb [e], que li semblava, amb raó, una pronúncia acastellanada per al català oriental; però, per als valencians i la resta de parlants del català occidental, la solució natural era pronunciar-les amb -e final. Com en castellà, sí; però també com en italià (effe, elle, emme, enne, erre, esse) o com en portugués (efe, ele, eme, ene, erre, esse), i fins i tot com en francés (effe/èfe, elle/èle, emme/ème, enne/ène, erre/ère, esse), per més que en esta llengua la –e final és muda.
És cert que, en un primer moment, en què hi havia una ignorància generalitzada de les convencions ortogràfiques, l’escriptura amb –a facilitava la pronunciació correcta del nom de les lletres als parlants del català oriental amb la vocal neutra; però per als valencians era una pronunciació estranya. Tan estranya que fins i tot el disciplinat Carles Salvador o el lexicògraf Francesc Ferrer Pastor donen amb –e final els noms d’estes lletres en les seues respectives gramàtiques valencianes. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’acord amb tots estos antecedents, ha optat també per donar com a formes principals d’estes lletres els noms efe, ele, eme, ene, erre i esse, si bé accepta igualment, amb voluntat integradora, com a formes secundàries, tant les formes arcaiques ef, el, etc., com efa, ela, etc., en reconeixement a la gran implantació que han tingut en el sistema educatiu en els últims quaranta anys. Segurament, per a evitar esta inflació de formes, la millor solució seria adoptar de manera general les formes amb -e final. La tradició escrita hi juga en contra, és cert; però ja n’hi ha precedents. Això mateix es va fer amb paraules com recó o darrera, per exemple, que es canviaren per racó i darrere. L’escriptura amb –e final del nom de les lletres és l’única opció plenament satisfactòria per a tots els parlants, ja que permet que els catalanoorientals les pronuncien amb [ǝ] i la resta amb [e]. Mai hauria de ser massa tard per a rectificar els errors.
