Hi ha paraules o expressions que hem incorporat al nostre parlar amb total naturalitat, i que, a pesar de presentar una aparença ben castissa, en realitat són calcs d’altres idiomes. Un calc, en la terminologia lingüística, és una paraula o una combinació de paraules que reflectixen l’estructura o el significat que tenen eixes mateixes paraules en un altre idioma. Les paraules ja les teníem, formaven part del nostre vocabulari tradicional, però les hem dotat d’un significat nou assimilant el sentit que tenien en una altra llengua. No estic parlant d’incorreccions; parle dels mecanismes a través dels quals unes llengües es projecten sobre altres. L’objectiu d’este article és precisament descriure eixe procés i, alhora, fer veure que els préstecs lingüístics són habituals en totes les llengües. Cal acceptar-los, consegüentment, amb una relativa normalitat. Les llengües no desapareixen per manllevar paraules d’altres idiomes, sinó per no usar-les. La qüestió és complexa i admet molts matisos. Però, siga com siga, no es pot ensenyar la llengua condemnant tot allò que sospitem que no és completament genuí. Ensenyar una llengua és, sobretot, proporcionar recursos expressius, intentant que els aprenents sàpien utilitzar-la adequadament en cada context. No es pot viure en l’autarquia lingüística, amb la pretensió de fer parlar una llengua immaculada desproveïda de qualsevol interferència. Les llengües pures no existixen, i les aspiracions puristes cultivades amb furor obsessiu ens porten a la inanitat.
Explicats els objectius, passem a l’anècdota. L’expressió cap de setmana és un calc semàntic de la paraula anglesa weekend. Com segurament deuen recordar les persones d’una certa edat, fins als anys seixanta era habitual treballar també els dissabtes de matí, i és a partir de la instauració de la setmana laboral anglesa, de dilluns a divendres, que paral·lelament, com a terme complementari, sorgix el concepte de weekend. Com passa amb la majoria dels estrangerismes, en un primer moment es feia servir la forma originària sense adaptar. L’expressió cap de setmana, és cert, ja existia prou abans; però tenia un sentit diferent. El Diccionari català-valencià-balear, de fet, encara registra esta locució amb l’explicació següent: «el dissabte, el dia que acaba la setmana de treball», i el diccionari de Fabra, en la mateixa línia, n’oferia una definició una miqueta més precisa: «darreres hores de treball del darrer dia de la setmana». És a dir, la paraula cap mantenia el sentit primitiu de ‘punta, extrem’, tal com s’utilitza, per exemple, en l’expressió cap d’any. Però el weekend és una altra cosa. La idea dominant d’esta paraula és el temps dedicat a l’oci, en contraposició al workweek, el temps laborable de la setmana. I així és com es va incorporar en el Diccionario de la lengua española de la RAE per primera vegada, en 1984, la locució fin de semana: «período de descanso semanal, disfrutado por muchas personas, que normalmente comprende el sábado y el domingo». El diccionari de l’IEC, publicat l’any 1995, i el de l’AVL, el 2014, ja arrepleguen, en termes semblants, este sentit lúdic de cap de setmana. Però la forma anglesa weekend es va generalitzar prou en la societat espanyola, fins al punt que apareix arreplegada actualment en molts diccionaris castellans, com ara el María Moliner, el Diccionario del español actual de Manuel Seco o el Diccionario Clave. En altres llengües també ha calat molt l’anglicisme cru. En francés, per exemple, la forma weekend s’ha mantingut plenament vigent fins a l’actualitat. Només al Quebec, la regió francòfona del Canadà, paradoxalment, es diu fin de semaine, tot i que la influència de l’anglés hi és molt més intensa. I el cas és que, ara que ja havíem aprés a dir cap de setmana, va i resulta que entre els jóvens cada vegada s’estén més la forma finde, apòcope de la forma castellana fin de semana, que alguns voluntariosament traduïxen per capde. Però això ja és una altra història…
