La terminologia que usem a l’hora de qualificar els fets lingüístics ens condiciona la nostra perspectiva i, consegüentment, modela el nostre pensament. Les paraules no són simples vehicles d’informació de caràcter neutre. Amb les paraules transmetem idees i inculquem valors socials. Allò que sancionem com a correcte, siga aplicat a un comportament o a una expressió lingüística, reforça les maneres de fer i de dir de les persones amb què ens relacionem. Per això és important que els professors —tant els que ensenyen valencià com els que el fan servir com a llengua vehicular per a ensenyar altres matèries— eviten reproduir, per la força dels hàbits, termes que contenen esquemes valoratius que puguen incidir negativament en la confiança necessària dels parlants en l’ús de la pròpia llengua.
Hi ha molts termes de la lingüística tradicional que tenen associada una càrrega pejorativa a l’hora de qualificar certes paraules o expressions, i entre tota esta terminologia destaquen especialment per la seua rellevància en l’àmbit educatiu els adjectius correcte i incorrecte. Possiblement són la manifestació més cridanera d’una concepció que cada vegada resulta més anacrònica. Estos termes reflectixen una dicotomia simplista basada en el prescriptivisme normatiu, que en la formulació més extrema tendix a considerar incorrecte tot el que no està prèviament sancionat per un diccionari o una gramàtica determinats. Aplicat sense mesura ni senderi, pot donar lloc a autèntiques aberracions a l’hora de valorar què és incorrecte. I quan dic que «pot donar lloc», no s’ha d’entendre com un risc hipotètic, sinó com una realitat fàctica. Per a fer comprendre millor el que pretenc dir, em permet il·lustrar-ho amb alguns exemples: ¿és incorrecta la paraula escabussó perquè no està en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans? O, si ho preferixen, també es pot formular la mateixa qüestió en direcció contrària: ¿és incorrecta la paraula maco per als valencians perquè no està en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? I no és tampoc un problema específic de la nostra llengua, independentment de la perspectiva amb què es contemple. El mateix es podria plantejar en castellà i en qualsevol altra llengua. Hi ha milers de paraules que són usades pels parlants abans de ser acollides en els diccionaris normatius. Siga perquè són localismes, cultismes, vulgarismes, estrangerismes… O pel que siga.
La qüestió que estic intentant plantejar té un abast general, i no hauríem de perdre, per tant, la perspectiva global encara que abordem problemes particulars. Cada llengua, és cert, té la seua pròpia història i la seua singularitat sociolingüística; però també és cert que actualment totes les llengües fan servir mètodes d’ensenyança similars i, consegüentment, tendixen a adoptar solucions anàlogues davant de problemes comuns. La lingüística teòrica, per la seua banda, proporciona igualment un aparat terminològic que a poc a poc s’integra en el patrimoni específic de cada llengua. Tot això conforma un entramat de referències compartides entre les diverses llengües. El problema no és nou ni específic dels valencians.
Ja fa temps que molts docents, conscients d’esta problemàtica, s’esforcen per superar la rígida dicotomia de l’esquema correcte/incorrecte aplicat als fets lingüístics. I amb esta voluntat s’han assajat recursos ben diversos, entre altres els de fer servir ítems valoratius més respectuosos amb el bagatge espontani dels parlants, com són ara els adjectius adequat i inadequat. Esta substitució terminològica representa, sens dubte, un avanç important. La càrrega de negativitat reprovatòria associada a l’adjectiu incorrecte queda molt diluïda en el mot inadequat. Al cap i a la fi, la inadequació d’una expressió està constreta necessàriament a un àmbit determinat, i fins i tot s’està suggerint implícitament que allò que és inadequat en certs contextos pot resultar, en canvi, adequat en uns altres.
En sintonia amb estos plantejaments integradors de la diversitat lingüística funcional, tant en la Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com en la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans s’ha eludit l’ús dels adjectius correcte i incorrecte. Les implicacions derivades d’estes omissions són encara prou difuses per a extraure conclusions rotundes. Però és evident que reflectixen un canvi de tendència a l’hora de valorar els fets lingüístics. Com a alternativa al binomi correcte/incorrecte, s’han usat altres formulacions com ara «formes preferibles», «pròpies de l’estàndard», «acceptables», «no recomanables»… És cert que sovint estes noves etiquetes presenten, en la pràctica, una gran ambigüitat a l’hora de traslladar-les a les aules. Resulta difícil delimitar a on comença la formalitat i a on acaba la informalitat. D’altra banda, ¿què vol dir exactament «recomanable»? Si algú opta per no seguir una recomanació, ¿s’hauria de penalitzar en un examen?
Davant de l’ambigüitat que genera esta nova nomenclatura, hi ha també qui en fa una lectura restrictiva. La resistència als canvis forma part de la mateixa dinàmica amb què funcionen les llengües. És la força del pèndol, en què cada acció genera la seua pròpia reacció. Val a dir que, en esta dinàmica de contrapesos, a vegades es recorre a l’eufemisme trivial per a mantindre vigents els valors de referència tradicionals. En l’enunciat de certs exàmens, per exemple, es demana que les respostes s’han d’ajustar a «l’opció més adequada en un registre formal». L’ús d’una terminologia actualitzada no evita que es puga fer una interpretació retrògrada dels fets lingüístics. I tornem a il·lustrar-ho amb exemples: ¿és inadequat usar vore o inclús en un registre formal? No es tracta d’hipòtesis fictícies, sinó de casos reals que em consta que s’han considerat faltes en exàmens perquè algú, pel seu compte i risc, ha considerat que eren formes inadequades per als registres formals, quan en el Diccionari normatiu valencià estan arreplegades com a formes secundàries que remeten a veure i a fins i tot, sense cap marca denotativa de col·loquialitat. Amb una terminologia que presenta uns contorns difusos, es corre el risc que algú actue amb total arbitrarietat.
La realitat, a pesar de tot, és que estem immersos en un canvi profund del paradigma lingüístic. No és una simple qüestió de canvi d’etiquetes. El domini d’una llengua no es pot substanciar a través del coneixement de l’excepció més recòndita d’una regla gramatical. O a saber el significat d’un refrany que ha perdut vigència social. L’important és que els parlants siguen capaços d’elaborar un discurs eficaç en els diversos contextos en què s’inscriu la seua activitat. Les paraules no són bones o roïns en termes absoluts. En gran part com a conseqüència d’això, els diccionaris cada vegada registren més paraules que abans es consideraven incorrectes. I intenten orientar l’usuari amb marques valoratives, que no són sinó falques de suport per a ajudar a usar-les; no són barreres, ni menys encara paranys per a fer caure ningú en noves incorreccions si algú gosa usar-les en contextos formals. Hem d’aprendre a desprendre’ns de la cultura de la incorrecció lingüística. El gran repte a què ens enfrontem és atendre les necessitats comunicatives d’una societat dinàmica i complexa. Les paraules es fan ràncies a una velocitat vertiginosa. I els esquemes valoratius de fa un segle ja no ens aprofiten.