Per si algú es pensa una altra cosa, m’afanye a dir que no pretenc desvelar cap cas de suplantació de personalitat. L’aparent contraposició de significats que conté el títol d’este article per la doble presència del pronom ell com a subjecte i com a predicat refutat per l’adverbi de negació no té una explicació de caràcter estrictament filològic. El que vull dir de manera genèrica és que a vegades les paraules poden passar a significar una cosa completament diferent del sentit que tenien originàriament, i això és, en part, el que ha passat amb el pronom ell: que, tot i ser un pronom personal, ha passat a usar-se en determinats contextos en referència a entitats no personals. I no és tampoc una contradicció. O, si ho és, tan sols ho és en aparença. És un simple problema d’etiquetatge. El nom de pronom personal ha quedat desbordat per les funcions que ha anat adquirint al llarg del temps esta categoria gramatical. Si s’observa l’evolució de les paraules amb una perspectiva laxa, és fàcilment constatable que este procés de transcategorització gramatical, en realitat, és un fenomen de gran abast. Els adjectius es transformen en substantius amb summa facilitat; els participis, en adjectius; els infinitius, en substantius; moltes preposicions han passat a ser adverbis; els verbs intransitius han esdevingut transitius… En fi, el transfuguisme en gramàtica —igual que en tants altres ordes de la vida— és la mar de normal. Però, per a intentar saber què ha passat exactament amb el pronom ell, intentarem desbrossar el terreny dels voltants i aproximar-nos-hi a poc a poc.
En els pronoms de primera i segona persona, jo i tu (o en les formes de plural corresponents, nosaltres i vosaltres), en la mesura que es fa una apel·lació directa als participants directes en un acte comunicatiu, resulta difícil que es puga produir una alteració del seu semantisme. Jo sóc jo i tu eres tu, i difícilment podem ser una cosa diferent de la que som. Els protagonistes de la interlocució directa mantenen plenament vigent el seu caràcter personal. Però ell és un referent llunyà, i la distància —ja se sap— aboca a l’oblit i desdibuixa el contorn de les entitats enunciades.
Primer es començà a designar els animals amb els pronoms personals. I no és estrany que fóra així. Els posem noms propis i tendim a establir amb ells (amb els animals, vull dir) una relació que es pareix molt a la que mantenim amb les persones. Els parlem amb el nostre llenguatge i, a vegades, tenim la impressió que ens entenen igual (o inclús millor) que certes persones. És lògic, per tant, que ens referim als animals amb el pronom personal de tercera persona.
Però la cosa —i mai millor dit— ha anat a més. El pronom personal ell, en efecte, ha passat a usar-se també en referència a coses. Poden constatar-ho clarament en el text següent: «“Demà no vindré a l’excursió, doncs no em puc moure de casa”, aquest doncs és incorrecte: és incorrecte perquè amb ell [amb el pronom doncs] introduïm una proposició de causa». Es tracta d’una conversa filològica de Pompeu Fabra publicada el 23 de juny de 1928 en el diari La Publicitat, que, sens dubte, és un referent de suficient autoritat per a dissipar les reticències de qualsevol professor o corrector que tinga la temptació de considerar incorrecte l’ús del pronom ell referit a entitats no personals. Si el fa servir don Pompeu, ¿com punyetes s’ha de considerar falta si l’usa qualsevol pobre mortal que només aspira a acreditar els seus coneixements de valencià? Però, acceptant que en l’àmbit de la llengua hi ha persones amb la closca molt dura, que s’aferren a les seues idees preconcebudes com a llepasses, i que són capaces de negar les evidències més palmàries i reduir a anècdotes el que són categories, potser és útil reforçar aquella referència amb altres fonts d’autoritats indiscutibles. Val la pena, per tant, recuperar un article de Joan Fuster referit a les falles titulat «Quan el foc és joc», que fou publicat en este mateix diari l’any 1959: «La frase resulta francament bonica […] Amb ella [amb la frase] el vell “Xènius” va voler resumir la seua impressió definitiva de les falles». I, per si encara no n’hi haguera prou, per a casos extrems de closca duríssima, puc afegir encara que en el mateix Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, es pot llegir en l’entrada anticorona la definició següent: «Ombra aparent d’un observador situat en el cim d’una muntanya amb el Sol darrere d’ell […]». I no és un error. És només un simple exemple. Cal dir-ho perquè sovint la ignorància es revestix de menyspreu. El Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, també està farcit d’exemples en què es fa ús del pronom ell en referència a coses. Així, aperistaltisme es definix com a «Falta d’acció peristàltica en una part de l’intestí o en tot ell». I, sense necessitat d’adduir més exemples dispersos per a acreditar el que és evident, en la Gramàtica normativa valenciana es diu explícitament que «Els [pronoms] de tercera persona […] en certs casos es poden referir a entitats no animades».
En vista de tot això, resulta sorprenent que encara hi haja examinadors que, per ignorància, per rutines mal apreses o per qui sap quins recòndits i incomprensibles motius, s’obcequen a considerar falta el que no ho és. Els exàmens són actuacions administratives que haurien d’estar revestides de les màximes garanties per al ciutadà, evitant interpretacions arbitràries i fantasies capritxoses de les normes gramaticals. La norma és la que és. I qualsevol decisió que hi vaja en contra és recurrible, i fins i tot impugnable per via legal. L’article 46 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana establix que «La normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana».
Però, al marge d’estes consideracions d’orde legal, és lamentable l’atracció morbosa que senten alguns examinadors pel bolígraf de tinta roja com a tòtem anatematitzador. L’ànsia per marcar faltes té segurament un component patològic. Sembla com si alguns reforçaren el seu propi ego volent fer creure als altres que són molt sabuts perquè són capaços de posar més faltes que ningú. Però la realitat és tota una altra. Assenyalar faltes que no ho són només posa de manifest la crassa ignorància del corrector. I això no és el pitjor. El pitjor de tot és que les seues actuacions en busca d’una llengua pristina i alambinada, lluny d’ensenyar a parlar millor, el que produïxen realment és un efecte de rebuig pel valencià.