La paraula bàrbar, provinent originàriament del grec bárbaros, té un origen onomatopeic. Els grecs encunyaren burlescament esta veu per a referir-se als antics perses, que, quan parlaven, repetien freqüentment la vocal a, i per això, imitant-los, repetien bar-bar en al·lusió al seu parlar. Si fa o no fa, com hui diríem bla-bla-bla per a evocar un discurs buit de contingut. I de la referència inicial al llenguatge, la paraula bar-bar passà a designar metonímicament els parlants d’eixe idioma inintel·ligible. Esta assimilació era del tot normal, i continua sent-ho actualment: la llengua i l’ètnia solen anar travades en una mateixa paraula. Per extensió, la paraula bàrbar passà a designar els estrangers. Però no a tots els estrangers. Els estrangers rebien el nom de xénos. Els bàrbars eren només els que no parlaven grec ni llatí. O dit d’una altra manera més entenedora: els bàrbars eren aquells pobles agrupats en estructures tribals que mantenien costums primitius.
Associat a estos orígens, el terme bàrbar naix ineludiblement amb fortes connotacions pejoratives, i així és com es difongué per tota la Romània: «… moren e caen aquells barbres sens ley, e les sues ànimes visiten la casa de Plutó», escrivia en referència als turcs Enyego d’Àvalos, l’autor de Curial e Güelfa —i ara ja podem dir-ho amb més seguretat gràcies a la laboriosa investigació d’Abel Soler—. Ni que siga com a apunt marginal en el fil discursiu d’este article, cal deixar constància que la forma barbre, tal com consta en el text citat, era, efectivament, la variant normal de l’antiguitat. La variant bàrbar és un cultisme recent.
I de bàrbar sorgí el terme barbarisme per a referir-se de manera genèrica a les paraules procedents d’altres llengües. Però, igual que passava en grec antic, no tots els estrangerismes són de la mateixa casta. El barbarisme no és un estrangerisme qualsevol. És un estrangerisme que es vol denigrar. El barbarisme es percep com un element corruptor de la identitat lingüística. Fins a un moment determinat, les llengües s’havien mesclat sense cap aspiració de puritat. Milers d’arabismes s’incrustaren en la nostra llengua en una fecunda convivència lingüística. I exactament el mateix es pot dir dels altres pobles que, amb les seues llengües respectives, els precediren en la dominació d’estes sofrides terres. Tots han deixat una empremta indeleble en la nostra llengua, que sovint resulta difícil de destriar. Però l’exaltació del sentiment de comunitat fa que els altres es perceben com una amenaça. La barbàrie es perfila així com un concepte indefinit que engloba tots els que no són com nosaltres. Ells i nosaltres, els d’un grup i els de l’altre, sovint ens erigim com dos grups cohesionats i confrontats entre si amb elements superestructurals compartits, com la religió, l’ètnia, la història, la cultura o la llengua…
Des d’estos pressupòsits ideològics de preservació de les pròpies essències identitàries, incloses les lingüístiques, naturalment, s’han fet nombroses recopilacions de barbarismes per a intentar conjurar les amenaces contra la genuïnitat del propi llenguatge. Un dels més antics és el Vocabulario de disparates, extranjerismos, barbarismos y demás corruptelas, pedanterías y desatinos introducidos en la lengua castellana, de Francisco José Orellana, publicat amb el pseudònim d’Ana Oller a Manresa l’any 1871. El títol és ja tota una declaració de principis. Encara que està referit al castellà, molts dels barbarismes que registra són compartits amb la nostra llengua. Els estrangerismes procedents d’altres llengües, especialment del francés —la llengua de cultura dominant del moment—, es propaguen indistintament al castellà i al valencià. Per este motiu, pot resultar útil passejar la nostra mirada per este llibret, i el fet que estiga referit al castellà, lluny de ser un inconvenient, pot aportar-nos un distanciament saludable que ens permeta observar més objectivament alguns fets lingüístics sense excessives prevencions.
Així, per exemple, respecte a la paraula marrón, diu Orellana que és «francés puro; y traducido al español se llama color castaño, ó de castaña». I és cert. O almenys així ho era en aquell moment. La RAE no incorporaria el sentit cromàtic de la paraula marrón fins a l’any 1950. Com aquell qui diu, l’altre dia. Però ja ningú se’n recorda. ¿Qui gosaria dir ara que marrón (o marró, entre nosaltres) era un pervers gal·licisme?
És també curiosa, des de la nostra perspectiva actual, la referència que fa del gènere de afueras: «con permiso de V., son los afueras». I és que, antigament, en castellà este adverbi substantivat era de gènere masculí, tal com nosaltres diem encara del nostre afores, intentant preservar d’eixa manera la presumpta genuïnitat del gènere masculí en valencià/català. Però la realitat és que la Real Academia Española no acceptà el gènere femení per a este substantiu fins a 1899. I, tot siga dit, mig segle abans, concretament en un ban de Gandia firmat per l’alcalde Jaime Torres en 1846, ja es deia que «en les afores de la ciutat immediates a les muralles no deixen fem». El Diccionari català-valencià-balear, reproduint esta realitat, atribuïx el doble gènere de masculí o femení al mot afores. Els diccionaris de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi, encara mantenen per a este substantiu exclusivament el gènere masculí, igual que es feia en castellà antic.
Pel que fa a la veu confortable, Orellana es queixava que «no tenemos en castellano esta dicción francesa de pura raza». La RAE, però, més condescendent amb els estrangerismes, la incorporà al diccionari en 1927. El Diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra també l’incorporà des de la primera edició. No era un vulgar barbarisme sinó un refinat gal·licisme.
És també molt curiosa l’anotació que fa en l’entrada despido. Segons Orellana, este mot era un «catalanismo». I especifica concretament que «Se ha usado impropiamente por despedida». La veritat és que la RAE no l’accepta en el seu diccionari fins a 1925. Els nostres diccionaris de barbarismes el consideren un castellanisme. Si no fóra que perquè la RAE l’acollí, seria un mot apàtrida.
Respecte a la paraula mistificación, indica que és un «Galicismo progresista […] Los que la empleen en castellano sabrán quizá lo que quiere decir; pero lo dudo». Però es veu que els progressistes, insensibles a la crítica, sabent o no el que volien dir, continuaren usant esta veu d’origen indubtablement francés, i la RAE finalment no tingué més remei que incorporar-la al diccionari en 1927, encara que, això sí, amb un asterisc, per a assenyalar el seu origen forà, fins que resignadament, en 1970, constatant que a pesar de les admonicions l’ús de mistificación no remetia, li atorgà plena naturalesa normativa.
Rastrejant els diccionaris de barbarismes, siguen de castellà o de valencià/català, es podrien reportar molts exemples de paraules que en algun moment han sigut considerades incorrectes i actualment estan plenament avalades pels diccionaris normatius. El concepte de barbarisme no és més que una manifestació de resistència als canvis lingüístics. Però els canvis es produïxen inexorablement amb independència de la voluntat dels que no volen que la llengua canvie. A vegades, certament, les innovacions són capritxoses i dubtosament necessàries. Però ¿què és necessari en llengua? El concepte de necessitat des del punt de vista lingüístic és molt evanescent. Els parlants amollen el que creuen oportú en cada moment sense atendre etimologies ni ordenances acartonades. La realitat és com és. I els professors de llengua haurien de fer l’esforç per situar-se davant d’esta realitat de veritats volàtils, que s’esfumen amb el temps. Potser és més útil orientar cautelosament els alumnes a usar eficaçment el codi lingüístic en cada context, amb plena consciència que la llengua no és com les matemàtiques. Dos i dos són quatre, i és difícil pensar que la suma d’estes dos magnituds demà puga donar un resultat diferent. Però les paraules, a diferència dels números, deambulen de boca en boca sense rumb fix. Al final, la realitat és que, si les innovacions lingüístiques es consoliden, acaben assaltant les pàgines dels diccionaris. Així és com funciona el llenguatge. I no té sentit dedicar-se a llançar anatemes furibunds contra «el vulgo de alto y bajo copete» perquè fa un mal ús de la llengua, com feia don Francisco José Orellana. Els errors de hui, si es fan persistents, són la norma de demà. Per decor —o si més no per estètica— ho hauríem de tindre ben present cada vegada que condemnem l’ús d’alguna paraula.
