És curiós que els anhels de puresa lingüística sorgisquen justament en una etapa de forta degradació en el procés evolutiu de les llengües. I no és una paradoxa. Al contrari: és del tot lògic. S’aspira precisament a aconseguir el que no es té. Les acadèmies de les llengües representen la implicació dels poders polítics en la creació d’eixe voluntariós objectiu.
La primera institució lingüística europea creada per a intentar posar una miqueta d’orde en les llengües emergents nascudes a partir de la descomposició del llatí fou l’Accademia della Crusca. Es fundà a Florència, el bressol de la llengua italiana, en 1583, amb el propòsit declarat de mantindre «pura» la llengua italiana original, eixa llengua que havien modelat dos segles abans Dante, Petrarca i Boccaccio, els grans patriarques de les lletres italianes.
Però fou l’Académie Française, per la posició dominant del francés en el context cultural europeu des del segle XVI fins a mitjans del XX, la que més influiria en la conformació de la resta de llengües romàniques. L’Académie és, sens dubte, la institució lingüística que ha servit de referència i ha marcat les pautes d’actuació de moltes altres llengües europees. L’Académie Française es constituí en 1635 amb l’impuls del cardenal Richelieu i el patrocini posterior del rei Lluís XIII. Estes dades no són simples anècdotes historiogràfiques. Estem referint-nos al creador del modern Estat francés fortament centralitzat, que sotmeté la poderosa noblesa gal·la a l’autoritat del monarca sota un règim absolutista. És en eixe context polític en què l’Académie Française té un paper clau en la conformació d’una institució que vetle per fixar unes «regles segures a la nostra llengua i la tornen pura i eloqüent», tal com explicita l’article XXIV dels seus estatuts.
Però, més enllà d’estes paraules mel·líflues i altisonants, ¿què significa exactament en aquell context el desig de construir una llengua pura? ¿Tornar al llatí? El llatí era encara —recordem-ho— la llengua de les universitats i dels oficis religiosos, i Richelieu no sols era cardenal de l’Església catòlica sinó també provisor de la Sorbona. Però no: a pesar del prestigi del llatí en l’alta cultura, la llengua de la Cort era ja el francés, i del que es tractava era de donar llustre al rei i acréixer l’esplendor de la Cort, i sobretot acabar de travar amb l’argamassa dels vocables l’Estat centralista que s’estava gestant. Les impureses que calia polir de la llengua francesa eren bàsicament les formes vulgars dels incultes llauradors i menestrals, i naturalment les variants de les altres llengües franceses, no reconegudes com a tals; no debades els francesos inventaren el mot patois, que nosaltres hem adaptat com a patués, per a referir-se despectivament als parlars rurals, sense cultura literària. O siga: al bretó, a l’occità, al provençal, al català… En la seua tenaç voluntat d’aconseguir una llengua incorrupta, l’Académie, en estreta col·laboració amb els poders fàctics, no ha desistit en el temps de posar barreres a la intromissió d’estrangerismes. Inclús per decret.
La Real Academia Española seguí fidelment el solc traçat per la francesa. En 1713, Juan Manuel Fernández Pacheco, marqués de Villena, sota l’empara i protecció de Felip V, fundà esta digna institució amb l’objectiu de «fijar las voces y vocablos de la lengua castellana en su mayor propiedad, elegancia y pureza». El seu emblema, encara plenament vigent, «limpia, fija y da esplendor», sintetitza a la perfecció els seus nobles propòsits. I el Diccionario de autoridades, la seua primera ferramenta, reconeix com a referent de bondat lingüística el que han escrit els escriptors clàssics de més prestigi. La vellúria dóna una pàtina de legitimitat; les novetats són sempre sospitoses.
En 1907 Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, fundà l’Institut d’Estudis Catalans. Els dos segles que la separen de l’Academia Española es noten, sobretot, en les maneres elegants d’expressar els objectius; però la idea de puresa lingüística es manté incòlume. La gran obra de normativització de la llengua catalana s’entén com una tasca de depuració dels castellanismes i vulgarismes que la deturpen. Cada paraula és escrutada atentament, abans d’incorporar-la al diccionari, per a comprovar que no tinga traces espúries. L’espill idealitzat dels grans escriptors del segle XV és el canemàs legitimador que acredita la puresa diàfana de la llengua. Qualsevol innovació lèxica detectada a partir del segle XVI és sospitosa d’interferència corrupta. No és fins als anys huitanta del segle passat que els mitjans de comunicació gosen transgredir conscientment aquell ideal de llengua pristina, fent servir paraules declaradament infectes, davant de la necessitat de comunicar notícies i donar credibilitat als personatges de ficció que cada nit visitaven els espectadors de les pantalles televisives. A pesar dels anatemes inicials que es llançaren des de determinats àmbits, els nous paradigmes lingüístics han anat obrint-se pas. Fins i tot el mateix Institut d’Estudis Catalans a poc a poc ha anat admetent moltes de les propostes sorgides en aquells moments convulsos.
La normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, constituïda en 2001, en gran part és també fruit d’estos nous plantejaments. Moltes de les seues innovacions, en realitat, no són més que la translació a les pàgines del diccionari del que ja era absolutament normal en els mitjans de comunicació. I encara és necessari recórrer un llarg tram per la senda del realisme lingüístic, desprenent-se de rígids corsets mentals, per a poder afrontar adequadament els reptes que se’ns plantegen. La llengua, per definició, és impura. Totes les llengües romàniques no són més que corrupcions del llatí vulgar, que ja era una degeneració del llatí clàssic. I la nostra en particular ha sigut adulterada amb nombrosos germanismes, transformada amb múltiples arabismes i esguitada amb castellanismes, gal·licismes, italianismes, anglicismes i desenes d’altres ismes. I, gràcies a això, tenim una llengua viva i expressiva, que ha sabut resistir i adaptar-se a les necessitats comunicatives de cada moment. La llengua pura és una quimera. No existix. La vana aspiració d’aconseguir una llengua immaculada constreny la seua vitalitat. Val més que ho assimilem prompte i parem l’orella al que diuen els incultes parlants. Perquè, com molt sàviament digué Louis Pasteur, «la impuresa preserva la vida».