Segons la mitologia grega, a la boda del mortal Peleu i la nimfa Tetis (mare d’Aquil·les) foren convidats tots els déus excepte la intrigant Eris, que, tot i això, es presentà al convit molt ofesa i, insidiosament, deixà damunt de la taula dels regals una poma d’or que tenia inscrita la paraula kallisti (‘a la més bella’). Les deesses Hera, Atena i Afrodita, sentint-se mereixedores del present, entraren en una gran disputa que desembocaria a la llarga en la Guerra de Troia. A partir d’aquell episodi, la poma de la discòrdia s’ha convertit en un eufemisme amb què s’al·ludix a una qüestió nímia que dóna lloc a un gran conflicte.
Traslladant esta metàfora a l’àmbit de la llengua, bé es pot parlar de l’increment -ix/-eix dels verbs incoatius com el morfema de la discòrdia. Es tracta, efectivament, d’una qüestió a la qual se li ha atorgat un enorme valor en el sempre procel·lós terreny del simbolisme identitari. Però, abans de fer qualsevol consideració en este sentit, convé abordar la qüestió des d’una perspectiva serenament filològica, constatant les dades i amb la ment oberta. Si ho fem, de segur que estarem en millors condicions per a poder comprendre els fets lingüístics amb més justesa i, sobretot, actuar després amb criteris racionals i raonables.
Des d’un punt de vista diacrònic, la primera qüestió que podem constatar és que antigament la flexió predominant dels verbs incoatius, prenent el verb patir com a model, era la següent: patesc, pateixes, pateix… per al present d’indicatiu, i patesca, patesques… per al present de subjuntiu. Estes formes eren, sens dubte, les predominants en la majoria de textos; però, alhora, també hem de constatar que les formes ‑ix/-ixca ja apareixen en documents ben antics. En el Llibre de la Cort del Justícia de València, per exemple, que data de 1284, es diu que «Encara lo dit […] oferix en prova totes les actes e tot lo procés del pleyt del temps a ençà […] feit lo manament». I no és una anècdota. El fenomen ja devia tindre una extensió considerable en el segle XIII, perquè en el Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, datat en 1290, ja es diu també que «Martín de Falces e Arnau de Pina conparegren en cort, e diu lo dit Martí, salvu dret que ell aclarix per la demanda sua». Podrien reportar-se molts altres documents que posen de manifest l’ús d’este morfema, però el que interessa remarcar no és tant la quantitat sinó la tendència evolutiva de la llengua. Després d’un període de coexistència i vacil·lacions, les formes dels incoatius en -ix anaren estenent-se progressivament fins a consolidar-se plenament durant el segle XVI en tota l’àrea del català occidental. Segurament, les primerenques aparicions del morfema ‑ix/‑ixca refermen la hipòtesi que són una evolució directa del llatí vulgar. Els verbs incoatius, de fet, han donat lloc a una dualitat de resultats en les llengües romàniques. D’una banda, tenim llengües en què el resultat evolutiu de l’afix llatí dels verbs incoatius està precedit d’una e tònica, com és el cas del castellà padezco, padeces, padece…; o el portugués padeço, padeces, padece…. I, d’una altra banda, tenim llengües en què el resultat d’eixa mateixa evolució ha sigut una i tònica, com l’occità patissi, patisses, patís…; o l’italià patisco, patisci, patisce…
Cal constatar també que la distribució territorial dels morfemes ‑ix/‑eix no és el resultat de la interacció dels parlants, derivada de les seues relacions socials, sinó que respon a causes relacionades amb l’estructura profunda de la llengua. La tendència natural a la simplificació de determinats aplecs vocàlics, combinada amb la diferent estructura del vocalisme àton en les dos grans àrees dialectals (cinc vocals en posició àtona en el català occidental enfront de tres en el català oriental), és l’explicació més plausible per a entendre per què en alguns llocs es diu pateix (en realitat pronunciat [pǝtéʃ]) i en uns altres es diu patix. I, per a completar la descripció evolutiva dels verbs incoatius, cal apuntar també que, en l’àrea del català oriental, el model originari amb el temps es transformà en pateixo, pateixes, pateix… per a l’indicatiu, i pateixi, pateixis… per al subjuntiu; i a les Balears l’evolució es plasmà en les formes patesc, pateixes, pateix… per a l’indicatiu, i patesca/patesqui, patesques/patesquis… per al subjuntiu.
Però l’objectiu d’este article no és oferir una explicació detallada dels processos lingüístics que produïren la dissociació del morfema llatí originari, sinó analitzar la reinterpretació de tots estos canvis en termes d’identitat col·lectiva. Perquè, per a alguns, sembla com si la forma pateix fóra l’emblema de la voluntat inequívoca de convergir amb les altres varietats de la mateixa llengua i la forma patix, al contrari, fóra la senya i bandera d’aquells que volen recloure’s en un particularisme idiomàtic on subjauen unes tendències filosecessionistes. Estos plantejaments, carregats de valoracions ideològiques, no sols no ajuden a comprendre els fets lingüístics sinó que, al contrari, ens impedixen poder adoptar solucions coherents i satisfactòries davant dels problemes expressius actuals.
A fi de poder superar un reduccionisme analític tan simplista, és útil repassar el tractament que han rebut estos morfemes en la nostra tradició gramatical més recent. Pompeu Fabra optà per donar prioritat a les solucions pròpies del dialecte oriental per al català literari. Era una solució lògica i coherent amb la voluntat modernitzadora que impregna la seua obra gramatical. Però, alhora, cal deixar constància també que el mateix Fabra, des d’una posició de respecte als altres parlars, en la seua gramàtica de 1918 feia constar que «En el valencià la e de l’increment eix (o ESC) es troba reemplaçada per una i. Així: servix, servixes, servixen; traduïx, traduïxes, traduïxen. (Notem, encara, el canvi de s en x davant de c i q: servixc, servixca, servixques.)».
I estes són les formes que, efectivament, reproduïren Sanchis Guarner i Carles Salvador en les seues respectives gramàtiques. Però en els anys setanta esta evolució natural cap a l’assumpció de les solucions del valencià contemporani, paral·lela a la que s’havia seguit a Catalunya, es truncà sobtadament. En els cenacles literaris, dominats per la voluntat d’entroncar amb la potent producció literària procedent de Catalunya, s’optà, d’una banda, per la via seguida per l’escriptor Joan Fuster, que, amb la voluntat de crear una llengua literària única, feia servir un model lingüístic unitari amb els escriptors de Catalunya; d’una altra banda, com una opció més moderada, també emergí la via propugnada per Enric Valor d’adoptar les solucions clàssiques patesc, pateixes, pateix…; patesca, patesques… Però a començaments dels anys noranta esta via tornà a trontollar enfront de les exigències de naturalitat que reclamava l’oralitat emergent. La forma patesca ressonava a les orelles de la majoria dels valencians com un venerable cadàver ressuscitat. Feia cinc segles que havia desaparegut de l’ús viu, i resultava absolutament inviable per a les emissions de la nova radiotelevisió o com a model de referència per als xiquets que s’iniciaven en l’estudi del valencià en les escoles. Però l’enorme resistència a abandonar les formes en -eix del present d’indicatiu, convergent amb les solucions de la resta del domini lingüístic, féu que s’adoptara un model mixt: pateix per al present d’indicatiu i patisca per al subjuntiu. Però este nou model plantejava un problema greu de coherència estructural: la vocal tònica e del present d’indicatiu (pateix) no pot tindre com a correlat en el subjuntiu una forma amb la vocal tònica i (patisca). Per a intentar salvar este escull, s’apuntà que pateix s’havia de llegir patix. I això és el que es feia en l’antiga Televisió Valenciana. Els subtítols en -eix i l’elocució en -ix. Però ja se sap què passa amb la lletra menuda: que no es llig. I entre els nous parlants, i fins i tot entre els vells parlants reciclats, cada vegada hi ha més gent que tendix a reproduir oralment la lletra escrita amb absoluta fidelitat.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha intentat restablir una coherència estructural donant una subtil preferència a les formes ‑ix/‑isca, que s’ha manifestat sobretot en l’ús d’estos morfemes amb i en la llengua vehicular de les seues obres normatives; però esta solució, probablement pel valor simbòlic que alguns li han volgut atorgar (de presumpta concessió als sectors secessionistes), s’ha topat amb la resistència de molts usuaris. Amb tot, caldria fer un esforç per superar les inèrcies derivades dels usos rutinaris i comprendre els fenòmens lingüístics en la seua dimensió històrica i espacial. Les formes patix/patisca no són més dialectals que cante, siga o conega. Tenen una extensió i una tradició històrica molt semblants. Tant unes formes com les altres són actualment les úniques variants que diuen espontàniament els valencians. Caldria desprendre’s de la pàtina simbòlica que hem atribuït a certes formes lingüístiques en la nostra història recent i deixar de deambular erràticament entre les formes actuals i les de fa cinc segles o les solucions pròpies i les d’altres territoris del domini lingüístic. Les controvèrsies dialèctiques que focalitzen les preferències lingüístiques en els adjectius convergent i particularista ens conduïxen irremissiblement a un bucle estèril. La cohesió amb la resta de dialectes de la nostra llengua és un principi evident que ha de regir qualsevol decisió normativa, i s’ha de plasmar adequadament en els nivells pertinents. Però este principi bàsic no hauria d’induir tampoc a ajuntar peces disperses d’ací i d’allà per a conformar un trencaclosques monstruós. És necessari un sentit de l’equilibri i de la coherència estructural per a confegir un estàndard valencià que satisfaça les pròpies necessitats comunicatives en harmonia amb altres models territorials dins d’un marc lingüístic global.