En el procés evolutiu de les llengües les paraules experimenten alteracions de molt diversa índole. Una alteració prou habitual és afegir sons inexistents a l’ètim originari per a facilitar-ne la pronunciació o per l’establiment d’algun tipus d’analogia amb altres mots semblants. Estos sons adventicis reben el nom de epentètics; en grec, epénthesis significava ‘intercalació’. Faig esta referència a la terminologia científica i al seu significat originari per a procurar situar el fenomen en un pla estrictament filològic i llevar així qualsevol connotació associable a incorrecció. De fet, alguns vocables formats a través d’este procediment s’han incorporat als diccionaris i uns altres, en canvi, s’han considerat pronúncies vulgars. El perquè d’este tractament desigual depén, en principi, de quanta gent ho diu, d’on es diu i des de quan es diu. A vegades també intervenen altres factors exògens més difícils de ponderar, com ara el paral·lelisme amb altres llengües pròximes que actuen com a referents de prestigi. Destriar amb rotunditat què és culte i què és vulgar no sempre és fàcil de discernir. La línia fronterera és molt tènue. Entre altres motius perquè sovint no depén de la valoració del fenomen en si mateix, sinó dels ulls amb què es mira. En el fons, el prestigi de determinades formes lingüístiques, més que de raons filològiques, sovint depén de la pròpia autoestima. La valoració positiva d’una determinada manera de parlar fa que es tendisca a refermar en l’expressió escrita. La resta és circumstancial i accessori. Segons el que interesse en cada moment, tal o tal variant pot qualificar-se com a arcaisme, particularisme, dialectalisme... I amb estes referències no pretenc més que ressaltar l’arbitrarietat de certes desqualificacions. Però vegem tot això amb una miqueta de detall en el doblet compost pels mots orde i ordre.
L’ètim llatí d’on provenen estes dos formes és el mateix: ōrdo, -ĭnis, que evolucionà inicialment a orde en tot el domini lingüístic. El beat mallorquí Ramon Llull, per exemple, en el Libre del gentil e los tres savis (escrit al voltant de l’any 1275) s’expressava d’esta manera: «En axí, per orde, prouem per los cinch arbres»; en els Usatges de Barcelona, una recopilació de normes de dret consuetudinari de la primera mitat del segle XIII, també s’usa reiteradament la forma orde: «en aquesta guisa e en aquesta orde pusque lo pare o l’avi milorar son fil o sa fila». Estes citacions tenen un valor purament testimonial.
En la tradició literària valenciana l’única forma usada al llarg de molts segles ha sigut orde. Deixem constància de l’ús d’esta variant amb un conjunt de referències que proporcionen una perspectiva diacrònica: «mas tot per Déu és axí ordenat, / lo qual no·s mou, ne·s muda l’orde seu», Ausiàs March (1425); «Déu ho permés, / a mon juhí, / pel prejuhí, / hun tant desorde / fet contra l’orde», Jaume Roig (1460); «La excel·lència vostra faça posar en orde tota la gent qui té de exir defora», Joanot Martorell (1490); «un home competent y trevallador que posara en orde el capdal riquíssim», Teodor Llorente (1900); «si no tinc orde de vosté en contra», Maximilià Thous (1931); «que niuen al fons de molta genteta d’orde», Martí Domínguez (1972); «l’ordenació dels mots en un orde distint del rigorosament alfabètic tradicional», Josep Giner (1984)…
La variant epentètica ordre es gestà en la segona mitat del segle XVI en les comarques nord-orientals del domini lingüístic. En realitat, tal com apuntàvem en el paràgraf introductori, es tracta d’un fenomen d’abast més general, consistent a repercutir la r de final de síl·laba a la síl·laba següent, travant-la amb una consonant dental (t o d), que afecta també altres paraules (com cartó i murta, per exemple, que passaren a dir-se en eixos territoris cartró i murtra). Durant molt de temps, estes formes alterades per la r epentètica foren considerades vulgarismes. Les primeres obres lexicogràfiques catalanes, de fet, només arreplegaven la forma orde, tal com es pot constatar en el Dictionarium seu thesaurus catalano-latinus (1640), de Pere Torre; en el Gazophylacium catalano-latinum (1696), de Joan Lacavalleria, o en el Diccionario catalán-castellano-latino (1805), de Josep Bellvitges, Joaquim Esteve i Antoni Juglà. El primer diccionari que arreplegà la forma ordre és el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana i llatina, de Pere Labèrnia, publicat en 1839, i ho féu remetent a orde. I així és com es mantingué en totes les obres lexicogràfiques fins a 1932, en què Pompeu Fabra, possiblement influenciat pel prestigi que irradiava la forma francesa ordre, distribuí les variants orde i ordre amb una semàntica desconeguda fins aquell moment: la forma orde —apuntava— s’usa «especialment» en el sentit de ‘cos de persones unides per una regla comuna a observar’, i ordre en el sentit de ‘manament’ i en el de ‘disposició regular de les coses’. Eixa distinció formal —cal aclarir-ho— no es practicava en cap lloc. En la llengua real, la forma ordre és la variant pròpia de certes comarques del català oriental, mentre que la forma orde és la variant usada espontàniament pels parlants del català occidental, del mallorquí i del valencià. I tant l’una com l’altra eren usades en tots els sentits. Es tractava d’una proposta que, com tantes altres de caràcter semblant, s’ha de situar en el marc de la ideologia lingüística noucentista, tan procliu a este tipus de subtileses artificioses fetes amb la intenció d’ordenar l’expressió culta. Els avantatges i inconvenients d’estes operacions de redistribució semàntica sempre són dubtosos. I no hi ha cap motiu per a dubtar de la bona voluntat que animava Fabra a l’hora de propugnar-la. Però, siga com siga, el que resulta constatable és que el mateix Fabra vacil·là a l’hora de posar en pràctica la seua mateixa proposta. O això és, almenys, el que podria inferir-se quan escriu les «ordres religioses» en la pàgina 25 de seua gramàtica pòstuma, publicada en 1956. (Fem notar entre parèntesis que, a més d’usar la forma epentètica ordre referida a una institució religiosa, la utilitzà en gènere femení, solució no acceptada actualment per la normativa en este sentit, si bé mossén Alcover i Francesc de Borja Moll, en el Diccionari català-valencià-balear, així és com la consignen, fent constar que antigament també s’usava en masculí. És el contrapunt realista a l’artifici fabrià.)
I la realitat és que els titubejos normatius respecte a les formes orde i ordre han sigut constants. Durant els anys seixanta, la proposta de Fabra de distingir entre els significats de orde i ordre s’aplicà amb un rigor quasi castrense. Eren temps de resistència, cal recordar-ho. Però la llengua real, al final, s’obri camí. El Nou diccionari de la llengua catalana de Joan Baptista Xuriguera, editat en 1975, recuperant l’esperit originari de l’obra de Fabra, establia una equivalència semàntica entre les formes orde i ordre, si bé apuntava a través de l’adverbi «especialment» la tendència a l’especialització semàntica ja explicitada anteriorment. Per la seua banda, el Diccionari manual de la llengua catalana atribuït al mateix Fabra, tot i que revisat profundament per Josep Ferrer, editat en 1983, reforçava esta mateixa solució, si bé constrenyia l’ús de orde amb la doble marca de antic i dialectal (És pertinent recordar en este punt les apreciacions fetes en el paràgraf inicial sobre este tipus de marques [des]qualificadores.) El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, ja des de la primera edició (1995), amb voluntat integradora, reconeixent la realitat lingüística plural, suprimia estes marques constrictives i admetia la plena licitud normativa de la forma orde en tots els sentits.
Des de la perspectiva valenciana, tots els diccionaris històrics (el de Joan de Resa, publicat en 1555; el d’Onofre Pou, 1575; el de Manuel Joaquim Sanelo, 1802; el de Just Pastor Fuster, 1827; el de Josep Escrig, 1851; el de Martí Gadea, 1909; el de Lluís Fullana, 1921) incorporen exclusivament la forma orde. Contemporàniament, Francesc Ferrer Pastor, en el seu Diccionari general, publicat en 1985, fidel a esta tradició lexicogràfica valenciana, atribuïa a orde tots els significats, però amb voluntat integradora d’altres veus del domini lingüístic també incorporava ordre remetent a orde. I això és exactament el que ha ratificat el Diccionari normatiu valencià. Difícilment es podia haver fet cap altra cosa sense conculcar el mandat establit en la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de basar-se en la tradició lexicogràfica i literària i en la realitat lingüística genuïna valenciana. Ara només falta que els agents socials, superant els vaivens dels últims temps, vehiculen socialment este ús generalitzat de la forma orde. O dit d’una altra manera encara més senzilla: no hi ha cap raó lingüística per a corregir innecessàriament el que els valencians han dit des de temps immemorials.