Hi ha paraules que, per motius diversos, es convertixen en símbols, i a partir d’eixe moment la percepció dels parlants queda distorsionada per les idees prèviament assimilades. Poc importa la història real de les paraules; a vegades ni tan sols es vol conéixer. Només interessen les dades que reforcen la idea que ens hem forjat. Eixe és el cas de les preposicions amb i ab. Cada una d’estes partícules gramaticals ja té enganxada una etiqueta amb pegament ultrafort: amb és un catalanisme, i ab, una blaverada. Tot i ser plenament conscient de la dificultat de poder franquejar esta barrera de prejuís, amb la voluntat —probablement vana— de contribuir a exorcitzar-los, convé que anem a les dades contrastables. Si es consulta la documentació històrica, podrem constatar, en primer lloc, que la preposició ab era la forma general en la llengua antiga. Provinent del llatí apud ‘al costat de’, el seu ús s’ha mantingut en la llengua escrita de tot el domini lingüístic fins a començaments del segle XX. Les citacions que avalen esta afirmació són tan aclaparadores que, per no fer-ho llarg, podem eludir-les.
Amb un reconeixement explícit d’esta realitat, convé analitzar ara altres dades per a saber per què en un moment determinat sorgix la forma amb i desplaça totalment l’antiga forma ab de l’expressió escrita. La primera raó que explica este reemplaçament és que la preposició ab feia molt de temps que havia desaparegut de l’ús oral espontani. La dificultat d’articular la forma ab en molts contextos, especialment davant de paraules començades per consonant, féu que es generaren diverses variants alternatives. A mitjan segle XIII ja apareix usada la forma am: «tallà am sos ovellas las olliveras e las figeras», Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi. I ben prompte també, com una combinació de les formes ab i am, sorgí la forma amb: «e foren trobades a Carpesa xxxviiii jovades a la corda menor e en regadiu amb la margal», Berenguer de Ripoll, Pergamins, processos i cartes reials (1271). Uns segles més tard, aquell am esdevingué en: «y anaven en ell don Sebastià Adell y son fill», Pere Joan Porcar, Coses evengudes en la ciutat i regne de València (1585). Esta última forma és la que s’ha consolidat definitivament en l’expressió oral de tots els valencians. Fins ací, una descripció sintètica de l’evolució diacrònica d’estes preposicions en l’àmbit valencià.
A Catalunya i a les Balears el procés ha sigut semblant, si bé, a causa de la neutralització de les vocals a i e en posició àtona, el resultat final de l’evolució ha sigut [ǝn]. El dilema a què s’enfrontà Fabra, a l’hora de codificar el català modern, era si tenia sentit forçar la població a recuperar la forma arcaica ab o si era preferible intentar rescatar alguna de les antigues formes que havia adoptat esta preposició que s’adiguera millor amb la pronunciació contemporània dels catalans. Optà per esta última solució. Formalment, no resultava especialment complicat assimilar la pronúncia [ǝn] a l’antiga forma amb. Fabra, cal reconéixer-ho, tenia una encomiable mentalitat pràctica, i això féu que connectara fàcilment amb la immensa majoria dels catalans.
Les propostes de Fabra calaren també ràpidament en una gran part dels escriptors valencians més actius i influents. L’any 1909 Teodor Llorente escrivia «retorç mans i braços, i amb ràbia infernal», i seguint el solc marcat pel patriarca de les lletres valencianes també adoptaren la forma amb molts altres escriptors valencians. Ometent les citacions per a no fer feixuga la lectura d’este article, podem constatar que Jacint Maria Mustieles fa servir la preposició amb en un escrit de 1913; Eduard López Chavarri, en 1916; Ignasi Villalonga i Maximilià Thous, en 1918; Jesús Ernest Martínez Ferrando, en 1919; Carles Salvador, en 1920; Enric Navarro i Borràs, en 1927; Miquel Duran de València, en 1929; Salvador Guinot, Faust Hernández Casajuana, Enric Duran i Tortajada, Francesc Almela i Vives, Vicent Mallent i Lluís Guarner, en 1930; Josep Giner i Marco, en 1931… I en 1932, com a colofó d’este degoteig d’adhesions a la proposta fabriana, les Normes de Castelló establien que «porten b els femenins i derivats (corb, cf. corbera) i amb i ab». El fet que s’escriguera amb abans que ab no és gratuït: indica clarament que la forma amb havia guanyat la partida entre els escriptors valencians.
Més enllà d’estes constatacions històriques, cal reconéixer que no és tampoc una mala solució per als valencians. La forma ab és una venerable relíquia que se’ns entravessaria en la boca igual que se’ls va entravessar als nostres avantpassats. La variant amb, és cert, també ens resulta estranya oralment; però, aplicant el pragmatisme fabrià, hauríem de considerar acceptable que puga ser pronunciada [en], especialment en aquells contextos en què es requerisca una versemblança d’espontaneïtat. Al cap i a la fi, l’alternança de les vocals a i e entre la forma oral i l’escrita és del tot habitual en paraules com entendre, escoltar, eixugar, així com en molts altres casos com albergina (pronunciada habitualment [albaɾʤína]), berruga (pronunciada [barúɣa]), lleganya (pronunciada [ʎaɣáɲa]), llençol (pronunciada [ʎansɔ́l]), lleuger (pronunciada [ʎawʤéɾ]) … La llista de discrepàncies entre la forma escrita i la pronúncia habitual podria allargar-se considerablement, però els exemples transcrits són suficients per a constatar que el que s’escriu a es pot llegir fàcilment e, i al revés. Estes vocals han presentat històricament moltes fluctuacions.
D’altra banda, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua també ha explorat altres fórmules per a aconseguir un llenguatge més vivaç, com la transferència semàntica de certes funcions de la preposició amb a la preposició en. Eixe és el cas, per exemple, de l’habilitació de la preposició en per a introduir el mitjà de locomoció en què es realitza un desplaçament: vam anar a Alacant en (o amb) cotxe. Este ús de la preposició en, abans proscrit en la gramàtica ortodoxa tradicional, fou acceptat en la Gramàtica normativa valenciana en 2006, i ara també —cal remarcar-ho per a evitar reticències i, alhora, per a deixar constància que les anticipacions de la Gramàtica normativa valenciana s’han fet amb una visió de conjunt— ha sigut admés en la recent Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
Però si, a pesar de tot, algú encara sent una forta atracció per l’ús de la forma ab, el Diccionari normatiu valencià li proporciona també esta possibilitat. La variant ab, marcada com a arcaisme, ahí està, amb un ranci aroma medieval, és cert. Però, al cap i a la fi, igual que aquén, allén, dejús, denans, dessús, tostemps i moltes altres formes ja fa temps desaparegudes que també figuren en el Diccionari normatiu valencià. Els gustos estètics són sempre molt particulars i, des d’una perspectiva individual, plenament respectables. No és qüestió tampoc de barallar-se per una m intercalada entre la a i la b: a(m)b bona voluntat, les diferències es diluïxen fàcilment.