Hi ha certes qüestions lingüístiques en què pot resultar útil traçar un símil amb el famós dilema epistemològic de l’ou i la gallina, però no tant per a determinar què fou primer, sinó per a dirimir què hauria de prevaldre en casos de discrepància entre l’oralitat i l’escriptura. La disjuntiva podria plantejar-se en els termes següents: quan hi ha un desajust entre la forma habitual de pronunciar una paraula i la seua manera de representar-la gràficament, ¿què hauria de primar? ¿És l’expressió oral en estos casos el resultat d’una corrupció de la forma escrita fixada a partir de la tradició clàssica o de l’ètim originari? ¿O potser seria més correcte considerar que la forma oral d’un mot és el resultat de l’evolució natural de les llengües i que la forma escrita sovint representa l’anquilosament en un estadi anterior del procés evolutiu?
Este tipus de dilemes amb un embolcall d’aparença filosòfica poden ajudar a emmarcar la problemàtica, però rarament ens proporcionen una resposta plenament satisfactòria. Tot en part és veritat i, alhora, cada proposició, presa aïlladament en termes absoluts, pot resultar tremendament fal·laç. L’expressió oral i l’escrita responen a necessitats comunicatives diferents, i cada modalitat expressiva ha seguit la seua pròpia evolució. L’eclosió abrupta de les llengües romàniques enfront del llatí durant els segles IX-XII no és sinó el resultat de la necessitat de superar la profunda bretxa existent entre el que es deia i el que s’escrivia. Però el dinamisme de les llengües fa que tot seguisca el seu curs. Els problemes, sens dubte, poden ser semblants entre les diverses llengües, però les solucions són peculiars. Cada llengua, segons les pròpies circumstàncies, ha aplicat els seus mecanismes correctors per a pal·liar els ineludibles desajustos entre l’oralitat i l’escriptura. En alguns casos, s’han fet reformes ortogràfiques, procurant que l’escriptura no quedara fossilitzada; en altres, s’han establit regles de lectura flexibles per a harmonitzar les diferències entre el codi escrit i l’expressió oral espontània dels parlants.
En anglés o en francés, per exemple, qualsevol parlant té totalment assimilat que una cosa és el discurs oral, i una altra, la representació gràfica dels mots. Són dos nivells paral·lels, i cada un funciona amb les seues pròpies regles i convencions. Dins del nostre mateix sistema lingüístic, els parlants de certes varietats dialectals saben també perfectament que, encara que diuen [puzá], han d’escriure posar. La o àtona es transforma en u i la r en posició final s’emmudix. L’oralitat i l’escriptura s’encaixen a través d’un conjunt de regles ortoèpiques.
Però molts valencians, quan aprenen el codi escrit, tendixen a reproduir oralment, amb escrupolosa i artificiosa fidelitat, totes i cada una de les lletres que conformen cada paraula. La forma escrita de les paraules regix les seues referències de correcció lingüística, entre altres raons perquè ha arrelat profundament en ells el sentiment que no parlen bé la llengua en què s’expressen de manera habitual. La parlen amb fluïdesa, això sí, i es comuniquen perfectament amb totes les persones del seu entorn amb qui compartixen la mateixa llengua; però creuen, a pesar de tot, que no la parlen bé.
Precisament per això, per eixa falta de confiança en el propi parlar, molt sovint s’equivoquen, intentant emular el codi escrit. Pot paréixer una paradoxa, però és una realitat que es pot il·lustrar paradigmàticament amb el verb prendre. Tots els valencians, quan parlen espontàniament, en diuen [péndɾe]; però alguns, traslladant a l’expressió oral la r de la primera síl·laba que apareix en la grafia actual d’esta paraula, han passat a dir [pɾéndɾe]. La realitat, amb tot, és que el pas de la forma llatina prēndĕre a prendre donà lloc a una concurrència cacofònica de consonants vibrants en síl·labes travades contigües que es resolgué molt primerencament a través d’una dissimilació. O dit d’una altra manera més intel·ligible: prendre és un travallengües que els parlants solucionaren per la via ràpida emmudint una de les erres. El fenomen ve de lluny. El verb prendre ja apareix escrit sense r en la primera síl·laba en el Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, que data de l’any 1263: «de la qual heredat ne véu pendre X sous al dit Ramon de Fenoses». I així és com ha continuat usant-se sistemàticament al llarg del temps. Vegem-ho en uns quants documents representatius d’èpoques ben diverses: «e véu que lo rey de França combatia la ciutat ab gran esforç per pendre vostre marit», Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (1490); «Pendre una escudella de aygua de fenoll bollida y dos onses de mel», Pere Joan Porcar, Coses evengudes en la ciutat y regne de València (1585); «Y dava paraula sens contradir si era o no bona o rohín pendre-se-la», El llibre de família dels Roig (1688); «que no’s ficara en si era guapo o no el que havia de pendre per marit», Lluís Galiana, Rondalla de rondalles (1769); «qu’en la campanya pendre part han promés», Constantí Llombart, Poesies valencianes (1872); «dir missa i pendre xocolate», Francesc Martínez i Martínez, Coses de la meua terra (1947)… Durant segles i segles hem dit ininterrompudament [péndɾe]. Eixa és l’única realitat incontestable.
I no sols els valencians emmudim la r de la primera síl·laba del verb prendre. En realitat, així és com es pronuncia en tot el domini lingüístic. A partir de les dades reportades, potser seria pertinent plantejar-se que, si eixa r no es pronuncia en cap lloc, ¿no hauria sigut més lògic suprimir-la de l’escriptura? Segurament, sí. I això és el que reclamà incansablement el filòleg Joan Coromines. Però el pes de l’etimologia i les solucions de les altres llengües romàniques (en francés, prendre; en italià, prendere; en castellà i en portugués, prender) féu que Pompeu Fabra, després de certes vacil·lacions (tant en el la seua Gramàtica catalana de 1912 com en el seu Diccionari ortogràfic, redactat en 1917, admetia la doble forma pendre/prendre), s’inclinara finalment per reintroduir esta r en la grafia de la paraula en el seu Diccionari general de la llengua catalana de 1932. I així és com s’ha mantingut quasi invariablement (amb l’excepció del Gran Larousse català, que acceptà la doble forma gràfica) en la tradició lexicogràfica posterior.
Amb tot, en el nivell oral, s’ha preferit de manera pràcticament unànime la pronunciació sense r. Així quedà plasmat en la transcripció fonètica [pɛ́ndɾə] que donava el Diccionari manual castellano-catalán / català-castellà (1987), de Vox-Biblograf; i així ho revalidà també el Diccionari ortogràfic i de pronúncia (1990), de l’Enciclopèdia Catalana; i exactament igual ha fet el portal lingüístic Ésadir, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Des de l’òptica valenciana, també s’ha recomanat reiteradament la pronunciació [péndɾe], amb e tancada i emmudint la r gràfica de la síl·laba inicial, tant en el Vocabulari castellà-valencià / valencià-castellà, de Brúixola (1990), com en el Diccionari valencià de pronunciació, de Bromera (2001). I ara el Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2014), ha adoptat la mateixa solució, ratificant la normalitat com a norma.
No hi ha, per tant, cap raó que justifique la pronunciació cacofònica de les dos erres del verb prendre. S’ha d’escriure prendre i pronunciar [péndɾe]. I tampoc s’ha de pronunciar eixa r espúria en les formes dels temps verbals que presenten la concurrència de la consonant vibrant en síl·labes contigües, és a dir, el futur (p[r]endré, p[r]endràs…) i el condicional (p[r]endria, p[r]endries…).
La lliçó més important que caldria extraure d’esta història del verb prendre és que els valencianoparlants haurien de confiar molt més en la seua manera espontània de parlar. El cas de prendre no és una simple anècdota. Hi ha molts casos de discrepàncies entre el llenguatge parlat i l’escrit. És una dualitat normal en totes les llengües, que cal acceptar igualment en valencià amb total naturalitat. La grafia de les paraules és el reflex d’una tradició escrita que sovint es remunta al mateix llatí, i els models de pronunciació estàndard es basen, sobretot, en l’expressió espontània dels parlants. Tot admet matisos, és clar; però, sense entrar en detalls prolixos, en cas de dubte és preferible deixar-se guiar per la pronunciació general dels valencianoparlants abans que incórrer en pronunciacions fictícies totalment inversemblants.