Els conceptes són idees que adopten forma de paraules, i ens resulten útils en la mesura que ens permeten segmentar el magma confús de percepcions que sovint tenim sobre alguna qüestió determinada. Cada nou concepte ens aporta un matís diferencial que ens ajuda a abordar amb més subtilesa qualsevol problemàtica complexa; i, en conjunt, la diversitat conceptual, com a representació mental d’idees diferents, ens ajuda a ordenar la realitat, a comprendre-la millor i, sobretot, a prendre les decisions més adequades en cada moment.
La posada en marxa de la nova televisió valenciana és, sens dubte, una aposta decidida pel valencià, però alhora cal tindre ben present que és una actuació costosa per a l’erari públic. És molt important, per consegüent, no errar en les accions que cal dur a terme per a no balafiar recursos ni frustrar esperances col·lectives. I, amb eixe objectiu, crec que pot resultar útil que, des de perspectives distintes, es reflexione pausadament sobre la funció social que, en termes lingüístics, hauria de complir el futur Servici Públic de Radiodifusió i Televisió d’Àmbit Autonòmic. Al cap i a la fi, tal com queda reflectit en el primer paràgraf del preàmbul de la nova llei que regula este projecte tan il·lusionant, un dels seus objectius fonamentals és «donar contingut al dret col·lectiu al foment i la difusió de la llengua i la cultura pròpies».
Afortunadament, no partim de zero. Comptem ja amb una experiència important de l’antic Canal 9, on un equip de professionals —conformat per lingüistes, periodistes i guionistes— hagueren d’afrontar el repte diari de seleccionar les paraules adequades per a transmetre notícies i donar vida als personatges de ficció de sèries i pel·lícules. Com és lògic, caldria partir d’aquella experiència col·lectiva i valorar què funcionava bé i què pot resultar perfectible. I ara tenim, com a gran novetat, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha establit un marc lingüístic normatiu, i ho ha fet, a més, tenint molt en compte les necessitats expressives dels mitjans de comunicació. Els plantejaments adamites de voler començar qualsevol projecte tot de nou, sense aprofitar el treball dut a terme, sovint es manifesten amb un desdeny altiu amb què s’intenta dissimular la pròpia ignorància. I, lamentablement, hi ha indicis inquietants que alimenten estos temors.
EI present article no pretén, ni de bon tros, abordar tota la problemàtica lingüística associada a un projecte de tanta envergadura com és posar en marxa novament la radiotelevisió valenciana. L’objectiu és molt més humil. Només aspira a delimitar el concepte d’espai comunicatiu. Es tracta d’un concepte que, al meu parer, és fonamental per a intentar acotar amb realisme qui són els destinataris de qualsevol comunicació de la futura televisió valenciana. I no en abstracte, sinó adaptat a les necessitats concretes amb què s’hauran d’enfrontar els futurs professionals que elaboren els productes audiovisuals que s’hagen d’emetre en la futura televisió valenciana.
L’espai comunicatiu, cal dir-ho, a vegades se solapa amb el domini lingüístic; però són dos àmbits espacials diferents que convé no confondre. El domini lingüístic és el territori on es parla una llengua, mentre que l’espai comunicatiu és l’àmbit natural de projecció dels missatges periodístics. Tots els llibres d’estil dels mitjans de comunicació marquen unes pautes clares als redactors per a potenciar el caràcter eminentment funcional del text periodístic. El que importa és el missatge, i les paraules són el vehicle que transporta eixe missatge. És crucial, per tant, saber qui són els receptors potencials del missatge per a poder seleccionar les formes més adequades per a aconseguir eixe objectiu.
És en este marc de relacions on el concepte d’espai comunicatiu adquirix un valor determinant per a connectar l’emissor amb el receptor del missatge. La futura televisió valenciana és un servici públic finançat amb els recursos dels valencians i destinat a tots els valencians, des de Vinaròs fins a Oriola. L’acceptació d’esta realitat no hauria de ser cap impediment perquè les seues emissions puguen captar-se més enllà de les fronteres administratives valencianes. Ni tampoc hauria d’impedir que es buscaren fórmules d’intercanvi de programes amb altres televisions del domini lingüístic. Però eixa possibilitat, en el cas que arribara a materialitzar-se, no hauria de pertorbar la funció bàsica de la futura televisió valenciana de cohesionar els valencians a través dels elements lingüístics comuns. Del que es tracta és que l’anècdota no s’apodere de la funció essencial de la televisió valenciana i es perda l’oremus amb pretensions vàcues carents de sentit. En el fons, és tot tan elemental que costa pensar que algú no ho puga entendre. Esperem que, a pesar dels mals auguris, el trellat puga imperar finalment. Ens hi juguem molt.