Les paraules acabades en -o àtona en valencià desperten des de fa temps moltes reticències respecte a la seua genuïnitat. Este prejuí s’ha forjat des de la creença que molts vocables castellans acabats en -o es corresponen amb un mot valencià igual però sense -o. En moltíssims casos eixa suposició és totalment correcta: en castellà és alfabeto, i en valencià, alfabet; eixe mateix esquema contrastiu es pot apreciar en paraules com calvario i calvari, decreto i decret, difunto i difunt, estilo i estil, lento i lent, punto i punt… Podrien reportar-se milers d’exemples en què la paraula castellana acaba en -o i valenciana sense -o. La realitat és contundent, però l’estadística no és una llei lingüística. I, evidentment, seria un flagrant error inferir d’este contrast superficial entre les dos llengües que totes les paraules que els valencians fan acabar en -o àtona quan parlen espontàniament són necessàriament espúries. L’amo és l’amo, per posar un exemple inapel·lable, i seria absurd que rebutjàrem esta paraula des de la creença que, pel fet d’acabar en -o, no és genuïna. I no es tracta d’una rara excepció. Moltíssimes altres paraules acaben en -o àtona i són també ben valencianes. És el cas, per exemple, de carro, ferro, fofo, ganxo, llomello, moro, rotllo, suro, tronxo i uns centenars de paraules més.
A pesar d’esta altra realitat igualment constatable en termes estadístics, el prejuí persistix. Els prejuís —recordem-ho— són idees preconcebudes respecte a qualsevol qüestió que distorsionen la percepció de la realitat. Sempre són lamentables, però en els treballs científics ho són especialment. Quan les dades històriques avalen l’ús aclaparador d’una determinada forma lingüística, no hi hauria d’haver cap resistència a acceptar la realitat. Potser ara, sabent el que sabem a partir de la documentació disponible i dels estudis lingüístics duts a terme, el més raonable seria acceptar sense més les equivocacions comeses i fer les rectificacions oportunes. I punt. Quants grans metges, físics o astrònoms han errat en els seus càlculs i elucubracions, i no per això deixen de ser grans científics. Els lingüistes també s’equivoquen, per descomptat! La diferència amb altres disciplines és que les seues equivocacions sovint es transformen en admonicions col·lectives, fent creure a moltes persones que parlen malament. Però el que no té sentit és persistir indefinidament en els errors sabent que són errors. O pitjor encara: desdenyar les correccions sense ni tan sol saber que s’està errant.
Les reflexions precedents es podrien aplicar a moltes paraules; però, per no fer una disparada que faça més fum que foc, em centraré només en una que encara concentra moltes mirades esquives. Com ja apuntava en el títol, em referisc a la paraula gasto. Primer revisem la memòria històrica i constatem les dades reals per a intentar extraure posteriorment les conclusions pertinents. Una de les primeres ocurrències d’esta paraula apareix documentada en una carta de Jaume Serra, cardenal del papa Alexandre VI, datada en 1494: «que ni a ell plaen los gastos ni lo que es dissipa». Després ha continuat usant-se ininterrompudament en tota classe de textos: «Y feren-se molt grans gastos y excessius per la Ciutat», escriu Pere Martí en el Libre de antiquitats l’any 1525; «la multiplicació de gastos de obra no fets y que es fingien el extravio a gastos que ni són de fàbrica, ni podien ser en lley y raó», Josep Esplugues, Memòries d’un capellà del segle XVIII, 1763; «sofria sense queixes radicals l’espectacle dels diversos gastos irreflexius», Enric Valor, Sense la terra promesa, 1980… No cal continuar allargant la nòmina d’autors que han fet servir la paraula gasto. A partir de les referències consignades, és ben evident que l’ús de la paraula gasto està profundament arrelat en valencià des de temps antiquíssims. I no sols en valencià, sinó en totes les terres del domini lingüístic.
Amb tot, els prejuís respecte a la -o àtona de final de paraula han sigut —i continuen sent encara actualment— molt forts. Fem una ullada als diccionaris per a poder comprendre què ha passat i el perquè de tantes prevencions. Pompeu Fabra, en el seu Diccionari general de la llengua catalana, acceptà gastar, gastador i gastament; però no gasto. És cert, i resulta rellevant remarcar-ho, que Fabra només atribuïa a gastar el sentit de ‘consumir, deteriorar amb l’ús’: la roba es gasta. L’ús històric, com hem tingut ocasió de constatar en les citacions precedents, no avala esta restricció semàntica del verb gastar. Molt probablement la raó d’atribuir exclusivament eixe significat a gastar no era una altra que no acceptar gasto. El deteriorament d’alguna cosa derivat de l’ús és gastament. El sentit de ‘donar o emprar (diners) per a procurar-se alguna cosa’ Fabra l’assignà a l’arcaisme despendre, i l’acció corresponent, al substantiu despesa. Amb tot, l’ús del verb despendre no ha acabat de calar; segurament, perquè els usuaris no arribaren a filar tan prim com pretenia la normativa del moment. Era una diferència massa subtil per a poder ser assimilada adequadament pels usuaris. Si gastar era correcte, ¿per a què usar despendre, que ningú sap el que vol dir? Al final, com sol passar, els hàbits es fan lleis i la llengua real es filtra als diccionaris. En 1982, efectivament, el Diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia Catalana eixamplà el significat de gastar en el sentit de ‘donar diners a canvi d’alguna cosa’, i exactament el mateix féu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans tretze anys més tard, en 1995. Això no obstant, estos dos diccionaris continuen sense acceptar gasto. Es poden gastar diners però no fer gasto. Si es vol comprar alguna cosa, s’han de fer despeses. El prejuí respecte a les paraules acabades en -o àtona encara es manté amb força inusitada. És una asincronia evolutiva difícilment explicable en termes filològics. Així ho féu veure Joan Coromines, i així ho reconegueren explícitament, acceptant la paraula gasto, el Gran Larousse català, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana i el portal lingüístic Ésadir de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals… El valencià Francesc Ferrer Pastor, conscient de la necessitat de disposar d’un substantiu amb què poder expressar l’acció de gastar, seguint la doctrina del Diccionari català-valencià-balear, optà per introduir la forma gast en el seu Diccionari general; i el mateix féu Vicent Pasqual en el Diccionari Gregal. El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’ha decantat per acceptar la forma viva gasto. Però no val la pena gastar més energies intentant explicar el que és evident. Alguns, instal·lats en les seues ficcions de genuïnitat, continuen aferrats a les seues obscures despeses per molt clars que siguen els gastos. ¿Per a què fer senzill el valencià si es pot usar rànciament?