El títol de l’article, com segurament saben tots els lectors, és una referència velada a la Batalla d’Almansa, que tingué lloc el 25 d’abril de 1707, durant la Guerra de Successió. És l’evocació d’una derrota, que després ha volgut ser rememorada romànticament pel nacionalisme polític com a símbol de lluita i reivindicació de la pròpia identitat. Però la realitat té moltes estries sinuoses, i molt especialment quan es tracta de conflictes bèl·lics, en què ben sovint se superposen heroïcitats i misèries fins a confondre’s en actes difícilment qualificables. La Guerra de Successió s’emmarca en una confrontació entre la dinastia dels Àustries i la dels Borbons, que involucrà diverses potències europees a principis del set-cents. No era la vigència dels furs valencians el que es dirimia en aquella conflagració, sinó l’hegemonia de les cases reials dominants en l’escenari europeu. En definitiva, lluites de trons per a expandir el seu poder. Almansa, la ciutat d’Albacete on tingué lloc una cruenta i decisiva batalla que enfrontà més de quaranta mil hòmens, ha passat a simbolitzar la porta d’entrada del mal. D’un mal indefinit i global: a tots alcança, diu l’adagi que he fet servir com a títol d’este article.
Però, més que de batalles, jo volia parlar de les batalletes lingüístiques de cada dia. Del verb alcançar, concretament. Es tracta d’una paraula controvertida, que sovint s’ha titlat de castellanisme. Però tantes vegades s’ha utilitzat la paraula castellanisme com a recurs buit de desqualificació que cal posar un certes prevencions. En el cas que realment ho siga, cal constatar, en primer lloc, que no es tracta d’un castellanisme recent. Segurament, esta proclama sobre la Batalla d’Almansa no fou creada directament pels contendents derrotats, sinó que molt probablement es creà en el primer terç del segle XX, com a fruit de l’exaltació dels sentiments nacionalistes que propicià el romanticisme de l’època. Però, en qualsevol cas, el verb alcançar ja venia d’antic. Potser molts recordaran també un poema de Joan de Timoneda, popularitzat per Raimon en forma de cançó, que deia així: «Yo crech sert que res no sia / o si só, só fantasia / o algun home que somia / que ve alcançar algun do / puix de amor mudat me só».
El poema forma part del cançoner anomenat Flor d’enamorats, i data de 1562. Però encara podem reportar documentació més antiga per a certificar l’ús del verb alcançar en textos valencians. Pere Antoni Beuter, en la primera part de la Història de València, datada un segle abans, concretament en 1456, ja féu servir també el verb alcançar: «Aquest Deabus, ab la molta riquea que tingué alcançà ser rey d’Espanya aprés la mort de Beto, essent persona molt manyosa».
La forma alcançar prové del llatí vulgar incalciare, que significava ‘xafar els talons’, i amb este mateix ús donà lloc a la forma encalçar; però ben prompte es generà una forma paral·lela amb canvi de prefix, segurament per influència de l’article àrab, que assimilà nous significats. Són molts els lexicògrafs que han arreplegat la forma alcançar en els seus diccionaris, convençuts que es tractava d’una forma ben genuïna. Així ho féu, per exemple, Josep Escrig en el seu Vocabulario castellano-valenciano, en 1851; contemporàniament també l’arreplegà Francesc Ferrer Pastor en el seu Diccionari general, publicat en 1985; i Edicions Bromera, en el Diccionari pràctic d’ús del valencià, en 1998; i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, primer en el Diccionari d’ortografia i pronunciació del valencià, en 2006, i deu anys més tard, en el Diccionari normatiu valencià.
El problema que es posa de manifest en este verb és la desaforada exigència que apliquem a les nostres paraules per a considerar-les genuïnes. Eixa pretensió de puresa extrema, exempta de qualsevol sospita de criollisme lèxic, sovint té un caire malaltís. ¿Com pot ser que no es considere genuïna una paraula usada ininterrompudament des dels mateixos orígens de la llengua? Col·lectivament, esta forta exigència té uns efectes molt perniciosos en la confiança dels parlants. Tots els parlants, siguen d’on siguen, per molt que els pares, els avis, els besavis i els rebesavis hagen parlat sempre valencià, tenen la sensació que no saben parlar la seua llengua. I fins i tot encara que l’hagen estudiat durant tota l’educació obligatòria o hagen fet cursos de reciclatge continuen tenint la incòmoda sensació de no controlar suficientment la llengua que voldrien usar. Però és que, a més, este sentiment d’inseguretat lingüística es reforça amb proves de coneixement mal plantejades. Metges, advocats, informàtics, professionals cultes i il·lustrats, que han parlat en valencià tota la vida, que usen la seua llengua de manera habitual en l’entorn laboral, que han aprovat fins i tot l’examen d’estructures lingüístiques (la part teòrica) de l’examen del nivell Superior de la Junta Qualificadora…, ¿com pot ser que després suspenguen la prova oral? És incomprensible. O més encara: absurd. En cap altra llengua passaria una cosa així. Hem creat un monstre de puresa immaculada que devora els parlants. Potser hauríem de fer un examen de consciència col·lectiu. En alguna cosa hem errat. Segur. Però, més que entonar el mea culpa i practicar una sincera contrició dels pecats, és urgent canviar la mentalitat lingüística. Si aspirem a construir una llengua normal, que funcione socialment, fent que els usuaris se senten còmodes parlant-la i escrivint-la cada dia, és necessari reformular la concepció del que és incorrecte. No pot ser que paraules com alcançar, usada assíduament des de fa més de cinc segles, encara hi haja examinadors que s’obstinen malaltissament a considerar-la incorrecta. La incorrecció no és dels parlants, sinó d’aquells que s’aferren a una idea atrabiliària de la llengua. Un excés de puresa —que a vegades ni tan sols passa de la condició de presumpta puresa— pot arribar a produir asfíxia. Eixa és la batalla que cal guanyar ara.