Potser seria higiènic partir del principi de considerar que totes les llengües romàniques, en el fons, no són més que un llatí mal parlat. Així, almenys, es diluiria la tendència autoflagel·ladora de molts valencians a creure que parlen malament la seua llengua perquè han introduït una variació sobre la forma llatina que ja estava prèviament alterada. Les paraules no són més que un seguit continu de modificacions. Per tant, acabada ja la Setmana Santa i els rituals penitents, cal guardar les deixuplines (sobretot les mentals) en el fons de l’armari i encarar amb un saludable escepticisme les presumptes incorreccions que cometem els valencians quan parlem espontàniament la llengua transmesa durant generacions i generacions. En alguns casos, vistos amb una perspectiva distant i desapassionada, els pecats no eren tan greus; i en altres, ni tan sols eren pecats. Fer com fan no és pecat, diu un savi adagi. En llengua és així molt clarament. Quan una persona introduïx aïlladament una variació en la manera de dir o d’escriure una paraula determinada, se sol considerar que comet una errada; però, quan eixa mateixa variació és reproduïda per milers i milers de persones durant segles i segles, ja és una miqueta temerari afirmar que tots parlen malament. La qüestió, sens dubte, és delicada, i potser requeriria moltes matisacions per a poder abordar-la amb la serietat i profunditat desitjables. Però tal volta, en l’espai d’un article de diari, un exemple pot ajudar-nos més a comprendre esta problemàtica que llargues i abstruses disquisicions teòriques. Vegem si es produïx l’ansiat miracle. A propòsit precisament d’esta paraula, ¿com s’ha de dir? ¿Miracle o milacre? Tot depén del moment i del filtre que s’aplique per a fer la valoració. Però vegem-ho millor amb un cert detall.
En llatí es deia mīracŭlum. I d’eixa forma llatina evolucionà en una primera fase a miracle. El mateix sant Vicent Ferrer usà recurrentment esta forma per a intentar explicar molts episodis que li resultaven incomprensibles: «E singularment vos ne contaré hun miracle». També Ausiàs March versificà amb la paraula miracle, ni que fóra per a dubtar-ne: «Envers alguns açò miracle par». I Jaume Roig, i Isabel de Villena, I Bernat Fenollar i molts altres autors de reconegut prestigi també feren servir la forma miracle. Però tot està en contínua transformació, i en un moment determinat, durant el segle XVI, la paraula miracle es transformà en milacre. Una simple inversió de les consonants de les dos últimes síl·labes. Així és com es pot constatar en la crònica de Pere Joan Porcar Coses evengudes en la ciutat y regne de València: «invocà a sent Simó y féu fer est milacre», i en el Dietari de Joaquim Aierdi, i en les Memòries d’un capellà del segle XVIII de Josep Esplugues, i en moltes altres obres fins a generalitzar-se per l’antic Regne de València, per les terres del Baix Ebre i per l’illa de Menorca.
Cal entendre que, quan s’usa el terme metàtesi en textos filològics, no s’està apuntant cap incorrecció. La metàtesi és una referència neutra al ‘canvi d’orde de dos o més sons en l’interior d’una paraula’. La forma òliba, per exemple, és una metàtesi de òbila, i així és com consta en tots els diccionaris. Igual que àliga o quitxalla, que són també metàtesis de àguila i xicalla, respectivament.
En la lexicografia valenciana, la forma milacre té una llarga tradició: Manuel Josep Sanelo ja la registrà en el seu Diccionario valenciano-castellano (1802); per la seua banda, Josep Escrig, no sols la consignà igualment en el seu Diccionario valenciano-castellano (1851), sinó que l’erigí com a forma principal enfront d’altres variants històriques com miracle, miragle o milagre. Des d’una perspectiva barcelonina, Pompeu Fabra només incorporà en el Diccionari de la llengua catalana (1932) la veu miracle; però a poc a poc la realitat lingüística plural anà obrint-se via en la lexicografia catalana. El Diccionari de la llengua catalana (1982) de l’Enciclopèdia Catalana incorporà la forma milacre, si bé en restringí el significat a ‘peça teatral breu que glossa un fet prodigiós atribuït a sant Vicent Ferrer’. L’Institut d’Estudis Catalans manté encara, des de la primera edició del seu diccionari (1995), esta mateixa distribució semàntica. Però, seguint esta curiosa diferenciació, ¿què s’hauria de dir? ¿El miracle representat en els milacres? I el títol de l’obra de teatre escrita per Martí Domínguez El milacre dels milacres, publicada en 1969, ¿seria incorrecte segons la norma de l’IEC?
En qualsevol cas, no cal que els seus hereus facen cap rectificació del seu llegat literari. Ni tampoc és necessari que els valencians que continuen dient milacre de manera espontània, reproduint el que sentien dir als seus pares, creguen que parlen malament. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acceptat milacre com a variant de miracle en tots els sentits Tots els pecadors, per tant, han quedat redimits de la seua presumpta heretgia lingüística. Fora bromes, ningú hauria de ser penalitzat en cap examen si se li escapa (o no vol deixar de dir) la forma milacre. El que seria un error —legalment impugnable— és considerar-la falta. Evidentment, l’ús de milacre és una opció; no una obligació. Són els usuaris de la llengua, i els novel·listes, i els guionistes de televisió, els que han de valorar la utilitat que els pot reportar l’ús d’esta variant en cada context. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’ha limitat a legitimar normativament un vocable tradicional dels parlants valencians.