Fa tres anys, exactament el 14 d’abril de l’any 2014, el grup terrorista Boko Haram segrestà 276 xiquetes en una escola de Chibok, una població nigeriana de l’estat de Borno que professa majoritàriament la religió cristiana. Les confrontacions ideològiques amb vernís religiós estan en la base de molts conflictes actuals. El mateix nom d’esta organització islamista, que es mou en l’òrbita d’Al-Qaeda, ja explica en gran part les raons que l’impulsaren a perpetrar la seua execrable acció. En llengua haussa, Boko Haram significa ‘la pretensiositat és anatema’, encara que a vegades s’ha traduït també per ‘l’educació occidental és pecat’. Siga com siga, la possible ambigüitat derivada de la traducció del nom d’este grup armat no altera la percepció que tenen de l’educació entesa a la manera occidental, que és considerada pretensiosa perquè qüestiona, o si més no pot induir a qüestionar, els valors d’una societat teocràtica basada en principis considerats superiors i, per definició, inqüestionables.
Se sospita que moltes de les xiquetes segrestrades han sigut venudes com a esclaves sexuals. L’esclavitud és justament el preu que han hagut de pagar per aspirar a ser una miqueta més lliures a través de l’educació. És una paradoxa cruel. Com també és paradoxal que l’esclavitud estiga abolida oficialment en tot el món, però encara es mantinga de facto amb plena vitalitat en molts territoris al marge de la llei.
Amb la voluntat de contribuir a evitar que esta infàmia es diluïsca en l’oblit, ens proposem resseguir en este article la història de la paraula esclau. Es tracta d’un mot que prové de la forma del baix llatí sclavus, que al seu torn l’havia pres del grec bizantí sclábos, on era equivalent a ‘eslau’. Eixe és, efectivament, el sentit originari de la paraula esclau: un simple gentilici que servia per a designar els individus d’una regió situada a l’est de l’actual Croàcia, coneguda durant segles amb el nom de Esclavònia. I així és, de fet, com apareix usada en un passatge del Tirant lo Blanch: «que havia nom Galançó e era natural d’Esclavònia». Les formes eslau i esclau s’entremesclen al llarg del temps i s’encreuen encara actualment en diverses llengües. En danés, per exemple, la paraula slave servix per a referir-se tant als esclaus com als eslaus; en anglés s’ha introduït una lleu diferència entre estos dos conceptes, però és també clarament perceptible la seua arrel comuna: slave ‘esclau’ i slav ‘eslau’. En valencià també tenim ocasió de constatar el solapament d’estes dos veus en un dels significats de la paraula eslau: ‘esclau al servici dels àrabs del califat de Córdova, a partir d’Abd-al-Rahman III’. Una altra mostra d’este encreuament lèxic es pot constatar a través del contrast entre el Diccionari català-valencià-balear, que arreplega la forma històrica esclavó en el sentit de ‘nadiu o propi d’Esclavònia’, i el Diccionari normatiu valencià i altres, que només incorporen la forma moderna eslavó en referència al ‘natural o habitant d’Eslavònia (Croàcia)’.
El sotmetiment d’uns pobles per altres ha sigut constant al llarg de la història de la humanitat. En cada moment les víctimes han rebut denominacions diferents segons el seu lloc d’origen o altres circumstàncies que els identificaven als ulls dels dominadors. En la Bíblia es relaten diversos episodis relacionats amb els esclaus. El més conegut, sens dubte, és el del llibre de l’Èxode, que narra l’alliberament dels hebreus en l’antic Egipte per Moisés per a conduir-los a la terra promesa. En l’antiga Grècia l’esclavitud també formava part dels fonaments sobre els quals s’assentava la civilització hel·lènica, i de fet en els diccionaris encara perdura com a vestigi d’aquella època el nom de ilota per a designar els esclaus procedents de la ciutat d’Helos. En l’Imperi romà els esclaus reberen el nom genèric de servus ‘serfs’, perquè, independentment de la seua procedència, la funció bàsica que havien d’acomplir era servir el seu senyor. Fou durant l’Edat Mitjana, i especialment en el món islàmic, quan es generalitzà el nom de esclau per a referir-se als individus privats de llibertat sotmesos al domini d’un senyor. I no és per casualitat que s’anomenaren esclaus. Els territoris d’Europa Central, coneguts genèricament com a Esclavònia, foren durant molt de temps terra de pillatge on els turcs practicaven ràtzies constants per a proveir-se d’esclaus, que després distribuïen per tot el nord d’Àfrica.
La paraula sicló, derivada també de sclavus i tamisada per l’àrab siqlab, tot i que actualment s’aplica als animals que tenen un sol testicle, és també una empremta d’aquella època turbulenta. Inicialment, este vocable s’usava per a referir-se als esclaus dedicats a les faenes domèstiques, que eren castrats prèviament per a fer-los inofensius davant dels preats encants femenins reclosos en els harems dels grans califes. La ciutat andalusa de Lucena estava considerada una grans fàbrica d’eunucs. Abans d’arribar a Córdova, que durant l’Edat Mitjana fou un gran centre de comerç d’esclaus, molts d’ells eren desproveïts dels atributs masculins per a augmentar així el seu valor de cotització.
Les dones rosses d’ulls blaus, amb grans pits i anques amples, foren també objecte d’una especial predilecció en els mercats d’esclaus. Segons les cròniques mores, el gran cabdill Almansor, després de destruir Simancas (Valladolid) al juliol de l’any 983, capturà dèsset mil dones amb la intenció d’aplacar la insaciable concupiscència dels rics senyors musulmans.
Cal fer un esforç per mantindre viva la memòria de les paraules. Els horrors històrics associats a cada mot ens ajuden a comprendre els drames del present. Més de dos-centes xiquetes continuen esclavitzades pels profetes del terror.