La normativa lingüística sol generar entre molts parlants una forta adhesió. Encara que, més que una adhesió activa a la normativa, potser seria més adequat dir-ne una resistència al canvi. Quan algú ha aprés a dir alguna cosa d’una manera determinada, no li agrada que es modifique. En gran part, és comprensible, sobretot entre la població general. És natural que a la majoria de les persones no els agrade dedicar temps i esforços a reaprendre coses que ja creuen saber. I menys encara si és per a simplificar convencions o per a admetre paraules o qüestions gramaticals que abans es consideraven incorrectes. L’alteració de la normativa genera inseguretat i, molt sovint, la sensació d’haver realitzat un esforç d’aprenentatge inútil. En alguns casos també és perceptible un temor a perdre un estatus d’usuari avançat de la llengua entre les persones del propi entorn. El desig de reconeixença és un sentiment consubstancial de la condició humana.
De fet, esta actitud davant dels canvis en els paradigmes de referència normativa podem constatar-los pertot arreu. Hem tingut ocasió de comprovar-ho recentment amb la reforma promoguda per l’Institut d’Estudis Catalans de reducció de la llista d’accents diacrítics. En castellà passà exactament igual amb la reforma que impulsà la Real Academia Española en 2010 per a suprimir també l’accent diacrític d’unes quantes paraules. La reforma de l’ortografia aprovada per l’Académie Française en 1990, que entre altres novetats suprimia els accents circumflexos i els guionets de certes paraules compostes, s’ha aplicat durant el curs actual. En portugués estan immersos des de fa més de vint anys en polèmiques semblants amb motiu de la firma de l’Acordo Ortográfico da Língua Portuguesa per Angola, Brasil, Cap Verd, Guinea-Bissau, Moçambic, Portugal i São Tomé i Príncipe. En alemany, durant els anys huitanta s’iniciaren uns debats entre especialistes, auspiciats pel Ministeri de Cultura de la República Federal Alemanya, amb l’objectiu de facilitar l’aprenentatge de la llengua, que es concretaren en un ambiciós pla de reforma ortogràfica; però toparen amb la lletra eszett (ß), símbol de les essències germàniques, així com amb l’ús de les majúscules per a grafiar distintivament els substantius. La resistència social a les innovacions proposades féu fracassar estrepitosament el projecte. O potser no del tot. Perquè almenys serví de base per a dur a terme una reforma més moderada, que fou aprovada en 1996, si bé no s’instaurà definitivament en el sistema educatiu alemany fins a l’1 d’agost del 2005.
Amb estes referències a les reformes ortogràfiques d’altres llengües, només volia apuntar que qualsevol canvi lingüístic està sotmés a una dinàmica de forces contraposades. D’una banda, la voluntat dels especialistes de modificar el codi lingüístic per a facilitar l’aprenentatge de la llengua a les generacions futures i ajustar-la, per tant, més eficaçment a les necessitats comunicatives de cada època; i, d’una altra, la resistència al canvi de molts usuaris derivada de les inèrcies imposades per les rutines socials. Tot és fins a cert punt relativament normal. Les accions que promouen els canvis i les reaccions que els frenen. Però, en el cas concret del valencià, esta dinàmica sovint queda distorsionada per la interposició de paradigmes ideològics, que fan que qualsevol proposta de canvi lingüístic es vincule a obscures intencionalitats polítiques, com ara el distanciament respecte al català, l’acostament a l’espanyol, la voluntat de vulgaritzar la llengua, l’exalçament del particularisme lingüístic… Les objeccions esgrimides en contra de qualsevol modificació lingüística sovint es disfressen de presumpta fidelitat a dubtoses essències revestida de purisme lingüístic. A vegades els raonaments senzills són els que millor expliquen la realitat. Per a mostrar millor estes dinàmiques de canvi, plasmant-ho en algunes innovacions concretes dutes a terme recentment, es pot apuntar, per exemple, que certes paraules com almorzar, despedir o antorxa s’han incorporat al Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè no hi ha cap raó que en justifique l’exclusió. Són formes antiquíssimes que els valencians sempre hem dit així. I, en tot cas, les raons que podrien adduir-se en contra no són de cap manera més consistents filològicament que les que induïren en el seu moment l’Institut d’Estudis Catalans a acceptar guapo, caldo o gamberro. No es tracta, per tant, d’una opció ideològica; és pura i simple lògica.
És cert que qualsevol innovació necessita un procés de maduració per a poder ser assimilada socialment. Però, amb tota la cautela i sensibilitat necessàries, cal fer-ho. És imprescindible que els valencians recuperem l’autoestima lingüística per a aconseguir una cohesió social al voltant de la llengua. I això passa ineludiblement per potenciar un model de llengua que prioritze les solucions pròpies. Sentint-nos part desacomplexadament d’un sistema lingüístic més ample del qual també formen part Catalunya i les Balears, però sense que això signifique relegar les formes pròpies a registres col·loquials i considerar més adequades per als registres formals les variants d’altres territoris.
Per a aconseguir-ho, cal que els poders públics, i molt especialment els ensenyants, actuen amb prudència i molta pedagogia. Desfent prejuís i donant raons. Cohesionant els valencians i atraient els forasters. Les coses que ens aprenguérem fa vint, trenta o quaranta anys no són millors perquè sí. Al contrari: gràcies als esforços i les investigacions de molts estudiosos, col·lectivament ara tenim molta més informació. D’altra banda, hem posat en pràctica moltes solucions i hem tingut ocasió de constatar que algunes no funcionen socialment. La llengua és un codi dinàmic d’ampli espectre funcional que ha de servir eficaçment per a múltiples situacions comunicatives. Les circumstàncies de cada moment condicionen la nostra perspectiva i les nostres necessitats. Per això faríem bé de no tancar-nos en banda a l’assimilació de nous plantejaments i solucions que poden contribuir a consolidar l’ús social del valencià fent que els parlants se senten còmodes i desimbolts. Des d’una perspectiva política, també seria bo renovar plantejaments per a evitar incórrer en els mateixos errors històrics que propiciaren l’enfrontament entre els valencians per motius lingüístics. No tenim per què estar condemnats a pegar voltes i més voltes als mateixos problemes en un carrusel etern.