El passat 17 de març el diari Levante-EMV publicava una notícia titulada «Los funcionarios deberán escribir “aquest” y “cinqué” a pesar de la AVL». Es tractava d’un article en què s’informava de la polèmica suscitada arran de la publicació dels Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, tant pel seu caràcter obligatori per als funcionaris de l’Administració de la Generalitat com, sobretot, perquè les solucions lingüístiques adoptades diferien en alguns punts de les preferències expressades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en les seues obres normatives. És precisament esta contradicció entre els Criteris i les directrius emanades de l’AVL el que es remarcava explícitament en el titular de l’article a través de la locució prepositiva «a pesar de».
La informació del Levante-EMV anava acompanyada en l’edició impresa d’una altra notícia complementària titulada «Principales discrepancias. Una a una», on es resumien en forma d’apunts breus les formes adoptades en els Criteris lingüístics que es contraposaven a les solucions recomanades per l’AVL. Així, ressenyant en primer lloc l’opció dels Criteris i a continuació la de l’AVL, les discrepàncies se sintetitzaven en la casuística següent: 1) plurals en ‑s/-ns en paraules com homes/hòmens; 2) demostratius reforçats/simples (aquest/este); 3) forma de femení del numeral 2 (dues/dos); 4) formes dels ordinals (cinqué/quint); 5) morfologia dels verbs incoatius (serveix/servix); 6) forma de l’adverbi demostratiu de segon grau (aquí/ahí).
En principi, totes estes opcions estan acceptades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. No hi ha, per tant, stricto sensu, cap vulneració de la normativa lingüística tant si es fa servir una alternativa com l’altra. Encara que, certament, no deixa de ser un contrasentit que les solucions considerades per l’ens normatiu més apropiades per als usos formals valencians de caràcter general i oficial estiguen proscrites per als funcionaris de la Generalitat. L’AVL —convé recordar-ho— és una institució creada per la mateixa Generalitat per a intentar desactivar el conflicte lingüístic que durant dècades ha estat enfrontant els valencians. Les preferències lingüístiques establides en les obres normatives responen a este objectiu. I eixe és precisament el rerefons que subjau a esta polèmica: la consideració que cal atorgar a les recomanacions de l’AVL per a l’àmbit administratiu. Cal tindre en compte, amb tot, per a fer-se una idea cabal de la problemàtica plantejada, que les discrepàncies no es restringixen únicament a les sis qüestions destacades pel diari a manera de síntesi. Llegint a l’atzar qualsevol exemplar del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, es poden trobar desenes de formes lingüístiques que diferixen de les solucions recomanades per l’AVL. Cada cas, valorat singularment, potser és una anècdota insignificant; però, vistes en conjunt, les discrepàncies tenen un valor categorial. Amb tot i això, el caràcter no prescriptiu de les formes recomanades fa possible que es puga considerar totalment lícit que cada institució determine les seues pròpies preferències estilístiques dins del marc normatiu definit per l’AVL.
Ara bé, si es dóna per vàlid este plantejament, caldrà acceptar conseqüentment que qualsevol partit polític, o facció de partit, o persona que en un moment determinat assumisca les competències en política lingüística, ha de poder optar també, de manera igualment legítima, per qualssevol altres solucions lingüístiques que estiguen dins d’eixe mateix marc normatiu. I la veritat és que la voluntat de l’AVL d’integrar les diverses sensibilitats lingüístiques s’ha traduït en un gran elenc de possibilitats on triar. A més dels demostratius simples o els incoatius en ‑ix i la resta de qüestions apuntades en l’article del Levante-EMV mencionat anteriorment, també seria lícit, per posar només uns quants exemples, optar per les variants acabades en ‑iximent (coneiximent enfront de coneixement); o per la terminació ‑ea en contraposició a ‑esa en els substantius abstractius del tipus naturalea o noblea; o per fer la distinció de gènere en els substantius acabats en ‑ista (taxiste per al masculí i taxista per al femení); o per l’ús de les terminacions ‑am, ‑au en la primera i segona persones del present de subjuntiu dels verbs de la segona conjugació (pugam, pugau); o per formes verbals com lligga o vore; o també, per què no?, per la recuperació de la preposició arcaica ab enfront de amb.
Qualsevol d’estes alternatives, i moltíssimes altres, serien legítimes (o llegítimes, que també és una forma correcta) i plenament ajustades a la normativa lingüística. Però, més enllà d’esta legitimitat, és fàcilment comprensible per qualsevol persona entenimentada que, independentment de les preferències de cada u, no seria desitjable que el Diari Oficial estiguera sotmés als vaivens més o menys capritxosos del polític de torn. La redacció de les lleis requerix models lingüístics estables, i els funcionaris haurien d’assimilar criteris perdurables, al marge del partit que governe en cada moment. És per això que intentar imposar uns criteris lingüístics particulars al marge de les recomanacions de l’AVL, ho faça qui ho faça i en la línia que siga, no és segurament l’opció més beneficiosa per al valencià. A la llarga, el resultat previsible d’estos forcejaments no serà un altre que aquell que vaticinava Lluís Llach en una de les seues cançons més èpiques: «Si jo l’estiro fort per aquí / i tu l’estires fort per allà, / segur que tomba, tomba, tomba…». Convindria repensar-s’ho abans d’aventurar-se a recórrer camins d’incerta destinació. Les flames dels conflictes són fàcils d’avivar i difícils d’apaivagar.