El sufix -ista és enormement productiu. En el Diccionari normatiu valencià ara hi ha exactament 1065 paraules formades amb este sufix, i de segur que amb el pas del temps se n’afegiran moltes més. S’usa per a indicar el nom de professions (analista, callista, dentista); per a referir-se a persones que practiquen algun esport (ciclista, futbolista, excursionista), i també per a designar els seguidors d’una determinada doctrina política (socialista, comunista, anarquista). Prové del llatí ‑ista, que al seu torn l’havia pres del grec ‑istḗs. En llatí i en grec era un sufix invariable, i així s’ha mantingut també en castellà (un artista / una artista), en francés (un artiste / une artiste), en anglés (an artist), en italià (un artista / un’artista) o en portugués (um artista / uma artista). Però en valencià, no; en l’expressió oral dels valencians l’antic sufix ‑ista s’ha desdoblat en ‑iste i ‑ista, segons el sexe de la persona a què s’aplica, i així diem, efectivament, un artiste quan ens referim a un home especialment dotat per a les arts, i una artista quan es tracta d’una dona amb les mateixes habilitats. No és un desdoblament encunyat recentment. Esta diferenciació morfològica de gènere ja apareix en textos antiquíssims. En el Llibre de la Cort del Justícia de València, per exemple, publicat en 1280, es fa referència a l’«eglésia de Sen Johan Evangeliste»; Ausiàs March, en el poema LVII, amb una declaració prematurament igualitarista, declara que «Poble yo dich a rey, peons e roch, / duch, cavaller, juriste, menestral» (1425); per la seua banda, Jaume Roig, referint-se al canonge Guauderich Soler, en diu que és un «doctor llegiste, gran canoniste»; per no fer-ho llarg, citarem una última referència literària del patriarca de la nostra Renaixença, Teodor Llorente, que en un poema dedicat a Francesc Vinyas es referix a ell amb l’apel·latiu de «Dijós artiste» (1888), amb una curiosa conversió de ditxós en «dijós» per efecte d’una ultracorrecció del seu parlar apitxat. De les dades anteriors es pot col·legir que es tracta d’un fenomen que es gesta en el segle XIII, si no abans, i que perdura amb una gran vitalitat fins als nostres dies.
Caldria dir, per a ser més precisos, que el fenomen perdura a pesar de tot. Perquè, incomprensiblement, la normativa gramatical s’ha mostrat molt remisa davant d’esta diferenciació entre les formes de masculí i de femení. I no deixa de ser una paradoxa en els temps que corren, justament ara que preval una acusada tendència de totes les llengües a feminitzar el nom de moltes professions que tradicionalment han estat associades exclusivament a una forma masculina. Val a dir, a més, que, contràriament al que alguns creuen, no és una diferenciació privativa dels valencians: es tracta d’un fenomen general de tot el sistema lingüístic. Els catalanoparlants de l’anomenat dialecte oriental no en són (del tot) conscients, és cert. Com que neutralitzen les aa i les ee en posició àtona en [ə], no distingixen la diferència entre artiste i artista, de la mateixa manera que tampoc aprecien cap diferència fonètica entre mestre i mestra o alumne i alumna, per posar només un parell d’exemples. Però en la resta de parlars en què s’articulen clarament les aa i les ee esta diferència es practica de manera general. És per això que, partint de la tradició literària i del fet que es tracta d’un fenomen global, possiblement hauria sigut lògic que esta distinció entre la forma masculina, acabada en ‑iste, i la femenina, acabada en ‑ista, s’haguera projectat també en la norma escrita de tota la llengua. Al cap i a la fi, és una diferenciació semblant a la que opera en casos com psiquiatre i psiquiatra, pediatre i pediatra o autodidacte i autodidacta, tots ells mots de tradició recentíssima. I, francament, no pareix que hi haja cap raó filològica que avale la diferenciació morfològica de gènere en estes paraules i, al contrari, desaconselle la conveniència de fer-ho en casos com artiste i artista.
En castellà, encara que de manera general no es fa cap distinció de gènere en les paraules formades amb el sufix ‑ista, en el cas concret de la paraula modista, en què excepcionalment sí que s’ha generat la forma diferenciada modisto per al masculí, la Real Academia Española optà per incorporar prestament esta innovació lingüística al seu diccionari. I és lògic que actuara així. Si els parlants de manera espontània i generalitzada adopten una determinada solució, és natural que els diccionaris la registren i li donen carta de naturalesa normativa. No importa que siga un cas atípic que se separa de la norma general. La paraula excepció servix precisament per a arreplegar estos casos.
Amb esta filosofia i seguint la mateixa lògica lingüística, l’Institut d’Estudis Catalans, en la seua Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I (Fonètica), publicada en 1990, mostrà ja un clar canvi de tendència respecte a este fenomen en relació amb la tradició gramatical precedent, i passà a considerar admissible «la diferenciació fonètica entre el masculí i el femení del sufix ‑ista: turista, pronunciat turiste (masc.) o turista (fem.), pròpia dels parlars occidentals». Fou un gest significatiu, sens dubte; però clarament insuficient. ¿Per què hauria de considerar-se admissible només en el nivell oral? No té sentit restringir esta diferenciació exclusivament a l’oralitat. Ni té sentit ni és practicable. Quan els parlants s’expressen de manera absolutament espontània, la seua expressió fluïx sense subjectar-se a cap norma: el registre col·loquial, per definició, es pot descriure, no regular-se; però, si parlem de l’expressió oral controlada, aquella en què la majoria de les vegades es partix d’un text previ, és impossible que una persona tinga escrit turista i llija turiste o turista segons el gènere que tinga la paraula en cada context. Si té escrit turista, llegirà sempre [tuɾísta]. Irremissiblement.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, partint de la pròpia tradició literària i amb la voluntat de recuperar la nostra realitat lingüística genuïna —que eixos són, al cap i a la fi, els objectius marcats en la seua llei de creació—, ha incorporat al Diccionari normatiu valencià la moció de gènere en les paraules acabades en la terminació ‑ista: ‑iste per al masculí i ‑ista per al femení. Això significa, en primera instància, que els parlants no haurien de pensar, ni remotament, que quan fan esta distinció parlen malament. En segon lloc, els professors i els examinadors haurien d’evitar temptacions punitives anacròniques per este motiu, com també les de considerar que es tracta d’un fenomen propi de registres poc formals. La normativa no avala esta valoració prejudicial. L’actitud desitjable possiblement seria la contrària. Ara el que tocaria és explorar les possibilitats de potenciar l’ús d’un tret tan característic i injustament relegat del nostre parlar. En la nova televisió valenciana que prompte iniciarà les emissions, seria desitjable començar amb bon peu. I, sens dubte, seria un bon gest que es diguera artiste i artista, turiste i turista, pianiste i pianista..., segons que ens referim a un home o a una dona, de la mateixa manera que ho fem quan parlem de arquitecte i arquitecta, enginyer i enginyera o obstetre i obstetra. A través d’esta fórmula es permetria visualitzar les dones de manera natural a través del llenguatge, sense que quedaren subsumides en una referència amorfa. Els gestos són importants per a aconseguir la complicitat de tots els valencians. I les paraules són claus per a fer sentir la televisió com a pròpia.