Els valencians sovint tendim a embrancar-nos en discussions acalorades per qüestions nímies. Posem ardor en la defensa de les nostres creences, però ens falten arguments sustentats en el coneixement. Discutim incansablement sense atendre, i a vegades sense entendre, el que ens diuen. Intercanviem paraules però no raons. I rarament arribem a conclusions compartides amb els nostres interlocutors.
Però, per a intentar evitar malentesos i polèmiques no desitjades, miraré d’aclarir primer que res que, quan en el títol em referia als hòmens, ho feia recuperant el sentit genèric i primitiu de la paraula. Perquè en llatí la forma hŏmo (en genitiu, hŏmĭnis), de la qual deriva el nostre home, no sols designava el mascle de l’espècie humana, sinó que el terme comprenia tots els individus de l’espècie, sense consideració de sexe. I per això la nostra denominació científica com a espècie, dins de la taxonomia zoològica, és Homo sapiens. En llatí, de fet, existia la paraula vir (que ha donat lloc a mots com viril o virilitat) per a designar específicament el mascle de la nostra espècie.
I, ja que hem tocat la paraula home, constatem igualment que el plural de la forma llatina era hŏmĭnes, la qual donà lloc al plural hòmens. Esta forma era antigament la general en tot el domini lingüístic. Ja apareix en les Homilies d’Organyà, un dels documents més antics de què tenim constància, datat aproximadament l’any 1204: «entre·ls auers dels rics òmens d·aqest segle». Entre els autors valencians esta ha sigut pràcticament la forma usada al llarg de tots els temps: «tots los nobles hòmens, cavallers, clergues, religioses, ciutadans, e tota altra persona», Furs de València (1329); «Molts hòmens vendran a la confessió e no hauran verdadera contrició», sant Vicent Ferrer (1410); «Senyals d’amor qu·en tal cas hòmens senten», Ausiàs March (1425); «certs mals beuratges / fan hòmens beguen», Jaume Roig (1460); «ab los hòmens que obren iniquitat», Joan Roís de Corella (1490); «als hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna més se enugen», Joanot Martorell (1490); «los hòmens que combateren / per sos drets y per sa llar», Constantí Llombart (1872)…
A partir de la segona mitat del segle XX, la forma de plural homes adquirí una gran volada en l’àmbit literari valencià, cimentada en una vaga idea de convergència entre les diverses modalitats de la llengua literària. Però esta forma alternativa de plural de la paraula home, creada per analogia, té també una llarga història. Apareix documentada per primera vegada durant la segona mitat del segle XIII, i a poc a poc anà estenent-se, especialment per la franja nord-oriental de Catalunya. La forma hòmens, amb tot, encara manté una gran vitalitat en el llenguatge oral. I no sols en tota la Comunitat Valenciana, sinó que també s’usa en una gran part del català occidental, concretament de la comarca del Solsonés cap avall, així com a Eivissa i a l’Alguer.
En la tradició gramatical catalana prevalgué durant molt de temps la consideració que la forma hòmens connectava amb la tradició escrita dels grans autors clàssics medievals, i per això Joan Petit Aguilar, que publicà la primera part de la seua Gramàtica catalana en 1796, escrivia que «Se apártan de aquesta Règgla [la de formar el plural de les paraules acabades en vocal àtona afegint-hi una -s] els Noms Figurads Home, Orde, Cove, Jove, Marje, Vime i Ase, que fan sos Plurals Hómens, Órdens, Cóvens, Jóvens, Márjens, Vímens i Ásens». En termes molt semblants s’expressava també Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana (1950): «Molts dels mots acabats en ‑e àtona formen el plural afegint la terminació ‑ns; exemples principals: orfe òrfens, jove jóvens, cove còvens, tave tàvens, rave ràvens, marge màrgens, imatge imàtgens, ase àsens, home hòmens, terme térmens, etc.»
Sense necessitat de més citacions, és evident que els escriptors, tant en esta dualitat de formes de plural com en qualsevol altra qüestió lingüística, han de poder fer servir tots els recursos expressius amb plena llibertat per a poder crear les seues ficcions. Però una cosa és la llengua literària, i una altra, ben diferent, el llenguatge funcional. En l’àmbit administratiu és lògic que es funcione amb uns altres paràmetres. La redacció d’una disposició o d’una circular informativa no pot dependre dels gustos personals ni de les vel·leïtats del redactor de torn. La llengua de les administracions públiques és la seua carta de presentació davant dels ciutadans. És una qüestió molt compromesa. I, precisament per això, conscient de les implicacions socials que té cada tria lingüística, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anat marcant en les seues obres normatives unes preferències per unes formes determinades amb l’objectiu explícit d’orientar l’ús de la llengua de les institucions i altres instàncies públiques amb criteris filològicament fonamentats i socialment adequats. Les preferències vénen determinades per l’extensió, la vitalitat i la genuïnitat de cada variant. Les administracions públiques tenen una responsabilitat crucial en la creació d’un consens social al voltant de la llengua. Amb eixe objectiu es va constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i des d’eixes premisses els partits polítics, tant els que participaren activament en la seua creació com els que no, haurien de donar suport a les seues resolucions. No seria sensat en estos moments, després del llarg camí recorregut, proporcionar coartades gratuïtes a aquells que desitjarien tornar a usar la llengua com a arma de confrontació i poder reviscolar vells conflictes lingüístics.
És per això que resulta pertinent recordar que la Gramàtica normativa valenciana, pel que fa al plural de la paraula home, indica explícitament que «En alguns substantius la forma de plural en -ns és general en el llenguatge espontani, motiu pel qual resulta preferible el seu ús». La recomanació no admet interpretacions ambigües. ¿Per què optar per una solució diferent? Considerar que la forma hòmens és pròpia de registres poc formals és simplement un prejuí inconsistent. Les paraules que encapçalen el títol d’este article, per cert, són de Joan Fuster. Ell també féu ús de hòmens. Com Vicent Andrés Estellés: «Els hòmens que oferien navaixes d’Albacete»; o com Enric Valor: «si els de dretes haguérem tingut hòmens com don Martí»; o com tants altres escriptors contemporanis que han optat per la forma general que fan servir espontàniament tots els valencians. Que les «vanitoses quimeres dels hòmens» no enterbolisquen els nobles propòsits de concòrdia.