Les locucions són una sèrie de paraules que han quedat fixades per l’ús inveterat al llarg del temps. Una vegada i una altra s’han dit de la mateixa manera per generacions i generacions de parlants, i a força de repetir-les han quedat fossilitzades en un orde i amb unes formes molt concretes. Eixe ús tradicional els sol atorgar una certa pàtina de genuïnitat. Eixe és el cas del numero dos que apareix en el títol d’este article, així com en moltes altres fórmules expressives en l’àmbit dels jocs. En estos moments, la realitat respecte a este numeral cardinal és que tots els valencians, de nord a sud, espontàniament no diuen una altra cosa més que dos, invariablement per al masculí i per al femení. Així és com es diu ara i així és també com es deia fa molt, molt de temps: «Et si és festa de dos misses en convent», Pere el Cerimoniós (1344); «haurem dos cordas», Jaume I (1380); «Si volem pensar estes dos istòries», sant Vicent Ferrer (1413); «e no és res que dos cares no mostre», Ausiàs March (1425); «per què plores, / he dins dos ores / lo teu cervell / gira·l penell», Jaume Roig (1460); «e coltells tallants de dos parts en les sues mans», Joan Roís de Corella (1460); «De continent la virtuosa comtessa se partí del rey ab dos donzelles», Joanot Martorell; «anaren a seure en dos cadires que per a ses alteses sanct Miquel havia fet apparellar ab estrado singular», sor Isabel de Villena (1497)…
La llista de citacions podria allargar-se molt i molt, però no cal. Qualsevol persona amb un mínim bagatge filològic sap —o hauria de saber— que l’ús invariable de la forma dos no és un castellanisme. Ni és tampoc una forma pròpia del valencià col·loquial. Les preferències lingüístiques, siguen les que siguen, poden ser legítimes, però no es pot tergiversar la realitat amb afirmacions falses.
I, per això mateix, tampoc es pot dir que la forma dues siga estranya als valencians. Afirmar-ho seria igualment una absoluta falsedat. Aportem alguns fragments de textos valencians d’autors ben venerables que deixen testimoni fefaent de l’ús de la forma dues: «E si dues vegades en ladronici seran trobats», Furs de València (1329); «paraments e vestiments los negres e dues capes sien tenguts», Pere el Cerimoniós (1344); «E són dues maneres de rimes», Jaume March (1371)… També es podria allargar molt i molt la llista de citacions, però tampoc és necessari. Les evidències són igualment ben palmàries.
Vistes les coses així, en què tant la forma invariable dos com el doblet dos/dues, són usos igualment genuïns, pot resultar útil aprofundir en els orígens i en l’evolució d’este numeral per a saber amb més exactitud què ha passat i per què. En llatí este numeral tenia una doble forma: dŭos per al masculí i dŭas per al femení, que evolucionaren a dos i dues. Este sistema de referències dual va conviure durant alguns segles amb la forma invariable dos. A partir del segle XVI, esta distinció morfològica de gènere anà reculant fins a esvair-se definitivament, si més no en l’expressió oral dels valencians. Bé, per a ser més exactes, no sols es va perdre entre els valencians, sinó que també desaparegué en pràcticament tot el català occidental.
En castellà l’evolució d’este numeral és molt semblant a la que ha seguit en valencià. Antigament també hi havia les formes dos i dúas, la primera per al masculí i la segona per al femení, i en la tradició lexicogràfica espanyola, de fet, encara es manté la forma femenina, ni que siga com a arcaisme, en els diccionaris del segle XIX. En altres idiomes l’evolució del doblet morfològic llatí ha tingut un resultat divers. En portugués, per exemple, es manté dois en masculí i duas en femení; en romanés, doi i două; en occità, dos i doas. En francés, en canvi, es manté invariablement la forma deux, igual que en italià, on només hi ha la forma due tant per al masculí com per al femení.
Partint, per tant, d’esta realitat lingüística, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua accepta la doble solució morfològica que ens ha llegat la tradició, tot i que, com és lògic, dóna prioritat a les solucions actuals sobre les antigues. Per als usos formals valencians de caràcter general i oficial, l’AVL considera recomanable la forma invariable dos: dos amics i dos amigues. L’Institut d’Estudis Catalans també accepta plenament la invariabilitat del numeral dos, si bé amb les preferències invertides, com és igualment lògic.
Esta doble solució és relativament normal dins de la tradició gramatical de la nostra llengua. Hi ha moltes altres paraules que presenten moció de gènere només en alguns parlars. És el cas, per exemple, de coent/coenta o lluent/lluenta, en què els valencians distingim entre una forma per al masculí i una altra per al femení, en contrast amb la forma invariable de masculí usada en altres parlars. Cal encaixar les peces del tauler lèxic intentant harmonitzar la variació dins de la unitat, fent que els parlants, siguen d’on siguen, se senten còmodes.
A partir de les explicacions prèvies, caldria extraure també alguna ensenyança útil per a la nostra realitat sociolingüística. La més important, al meu parer, és que en l’àmbit educatiu no s’hauria de corregir el parlar espontani dels alumnes. Si està bé el que diuen, així és com ho han de dir. Fer correccions innecessàries és minvar la confiança en el propi parlar. I, partint d’este principi general, aplicat al cas concret que ens ocupa, caldria concloure que no té sentit fer creure que és millor distingir entre dos i dues. ¿Millor per a què? ¿Per a facilitar la comunicació amb les persones del propi entorn? No, no és millor ni per als alumnes ni per a la gent amb què es relacionen habitualment crear eixe tipus de distinguos. No és bo generar un sentiment diglòssic interdialectal considerant les variants pròpies inadequades per als registres formals dels valencians. Ensenyar llengua és alguna cosa més que ensenyar la formació del femení i del plural; ensenyar llengua és, sobretot, ensenyar a usar-la adequadament en el context en què s’ha de fer servir.