En la terminologia lingüística, s’anomena velarització un fenomen fonètic que consistix a afegir el so de /k/ o de /g/ a algunes paraules que inicialment no el tenien. Este procés de canvi fonètic s’entendrà millor amb un exemple. El cantant Raimon, en la dècada dels setanta del segle passat, musicà un poema de Joan de Timoneda del cançoner Flor d’enamorats, escrit aproximadament l’any 1520, que diu així:
Só qui só, que no só io,
puix d’amor mudat me só.
Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia.
Tal com es mostra reiteradament en l’estrofa reproduïda, antigament la primera persona del present d’indicatiu del verb ser era só, i la del subjuntiu, sia. La incorporació de les consonants velars (/k/ i /g/) es produïx per un procés analògic, que funciona de la manera següent: si es fa dic i diga o dec i dega, per posar uns exemples de verbs que sí que tenien la consonant velar originàriament, estes marques distintives es traslladen a uns altres verbs que no les tenien, com só i sia, que passen a ser sóc i siga. En morfologia verbal estos processos translaticis són del tot normals. De fet, en castellà —i pose l’exemple en esta altra llengua com a mostra de la universalitat del procés de translació analògica— molts xiquets, quan s’ensenyen a parlar, diuen cabo per a fer la primera persona del present d’indicatiu del verb caber, encara que no hagen sentit mai esta forma en el seu entorn. És la força de l’analogia. En l’escola ja s’encarreguen de corregir les desviacions respecte a la norma fixada, i els ensenyen que no s’ha de dir cabo sinó quepo. Però el valencià fins fa relativament molt poc de temps no s’ensenyava en les escoles, ni tampoc existia una norma de referència per a corregir-ne presumptes desviacions. La llengua ha seguit el seu curs evolutiu de manera natural durant segles i segles. Les formes resultants de tots estos processos de canvi lingüístic no són ni millors ni pitjors que les més antigues. El problema es presenta, en tot cas, quan es produïx una dispersió formal. Però, si el resultat de l’evolució és uniforme, com és el cas de só, que ha passat a ser sóc a tot arreu, és lògic que la normativa preferisca la solució adoptada espontàniament per tots els parlants. Seria absurd considerar que la forma antiga és per se millor que la moderna.
Precisament per això, perquè no és lògic, resulta si més no curiosa la preferència que s’ha donat en alguns casos a certes formes antigues enfront de les actuals. Un cas especialment cridaner és el de les formes del present de subjuntiu del verb voler: vulga, vulgues, vulga, vulguem, vulgueu, vulguen, enfront de vullga, vullgues, vullga, vullguem, vullgueu, vullguen. Esta dualitat no és un problema de velarització; la consonant velar g està present en les dos variants. El problema ací és de palatalització. O millor dit: de despalatalització. Perquè la forma clàssica de primera persona del verb voler era vulla, i no tenia per tant cap consonant velar, però sí la consonant palatal ll. Esta forma ja apareix, per exemple, en el Llibre dels feits del rei en Jaume: «e que hom vulla més servir al diable que a ell». Però el procés de velarització analògic s’inicià també ben prompte. De 1494 és la carta que envià Joan de Borja i Cattanei, segon duc de Gandia, a mossén Hierònim Lòpiz, on ja apareix usada la forma velaritzada vullga: «perquè per part mia humilment la·n suplicarà me’n vullga rellevar». La forma vulga també es documenta en textos antics. En un altre poema de Joan de Timoneda del mateix cançoner citat abans apareixen precisament contraposades les formes vulla i vulga:
La que vulla bé no ŀame
y ame·l qui no·l vulga bé.
Amb tot, escrutant la documentació antiga, podem constatar que l’ús de la forma vulga és realment molt minsa, i els pocs vestigis escrits d’esta forma pràcticament s’esvaïxen en el segle XVII. La variant que s’ha consolidat en l’ús espontani dels valencians és vullga. Per això Manuel Sanchis Guarner es decantà per fixar esta forma per a la norma culta en la seua Gramàtica valenciana, publicada en 1950. I així ho féu també Carles Salvador en la seua gramàtica de 1960. Fou Enric Valor, en 1973, el primer gramàtic modern que optà per alterar esta prioritat i donar la forma vulga com a única variant en la seua Gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. Per a poder comprendre adequadament esta elecció, cal tindre present el context històric i el marc estètic dominant. El valencià començava a emergir de l’àmbit de la col·loquialitat en què havia estat reclòs, tot i que encara estava totalment absent del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació; l’expressió literària d’aquells anys es canalitzava fonamentalment a través del gènere poètic, i el llenguatge formal va tendir a adoptar unes solucions arcaïtzants. La forma vullga n’és només una simple mostra. Tot plegat era probablement un mecanisme de compensació sublimador. La llengua de cultura havia de ser molt culta.
Però tot evoluciona: el context sociopolític, el marc educatiu, l’ús social de la llengua i fins i tot les percepcions dels gramàtics respecte a quines havien de ser les formes més adequades per a la norma culta de l’idioma. El mateix Enric Valor, de fet, en 1995 proposà una actualització dels models de flexió verbal a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, a on entre altres canvis demanava el de vulga a vullga. Per la seua banda, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua Gramàtica normativa valenciana, publicada en 2006, optà també per donar prioritat a la forma palatalitzada vullga. S’acceptava també la forma vulga, és clar, com una reminiscència literària d’un passat recent. Però no és una qüestió de correcció o incorrecció el que ací es debat. La qüestió és saber amb quin propòsit es fa servir la llengua. Si l’objectiu és estimular els parlants a fer un ús normal de la llengua en tots els àmbits socials, és imprescindible reforçar les variants habituals. En els usos mediàtics o administratius, a on en bona lògica hauria de prevaldre la voluntat de comunicació fluida amb els ciutadans, no té sentit aferrar-se a la forma arcaïtzant vulga.
Però és que, a més, des d’un punt de vista filològic, atenent a la coherència global del sistema verbal, si es diu vull (o vullc, encara que això és un altre tema), la forma correlativa del subjuntiu ha de ser necessàriament vullga. En valencià, almenys, no pot ser de cap altra manera: el contacte d’una consonant palatal amb una velar no produïx un efecte despalatalitzador. La forma vulga és una anomalia estrident. Estrident a l’orella i incoherent amb el sistema. No es pot anar en contra de l’evolució natural de la llengua. Si tots els valencians diuen vullga, no té sentit corregir la seua expressió espontània intentant que diguen vulga. ¿Per quina raó hauria de ser preferible una forma arcaïtzant que no diu ningú enfront de la forma habitual que diuen tots?