Fa unes setmanes se suscità una abrandada polèmica en una tertúlia televisiva a partir dels comentaris desdenyosos d’un participant sobre l’accent andalús. No ve al cas ara reproduir els termes d’aquella controvèrsia, és clar; però sí que pot resultar interessant recuperar el fons de la qüestió com a punt de partida per a desenvolupar algunes reflexions sobre les pròpies maneres de parlar. Al cap i a la fi, les valoracions i els prejuís sobre la forma d’expressar-se de certs grups de parlants dins de cada llengua presenta grans paral·lelismes entre uns idiomes i altres. Arran de l’anècdota, formulem una pregunta inicial com a punt de partida: ¿els andalusos parlen malament l’espanyol? I plantejant la qüestió encara de manera més genèrica, a fi de poder extrapolar-la al nostre àmbit, podríem preguntar-nos també: ¿en què ens basem per a asseverar que algú parla millor o pitjor una llengua?
Comencem pel cas particular de l’andalús. Un dels seus trets més peculiars és que no distingix entre el so de la s i el de la z castellana (representat fonèticament pel símbol /θ/). En unes zones d’Andalusia es practica el seseo (que consistix a pronunciar els dos sons com a /s/) i en altres el ceceo (on els dos sons es pronuncien /θ/). Però ¿es pot dir realment que els parlants que no practiquen eixa distinció fonètica parlen malament l’espanyol? Cal apuntar que els canaris tampoc la fan. Ni els hispanoamericans. En l’actualitat, la bona veritat és que la immensa majoria dels parlants d’espanyol han neutralitzat eixa parella de sons. ¿Tots parlen malament?
Els criteris en què es basen les diverses llengües per a establir uns paradigmes de referència ortoèpica són variables. En molts casos, la manera d’expressar-se dels parlants de les grans urbs, pel seu pes cultural i polític, ha esdevingut l’espill de referència en què s’han volgut reflectir els parlants que aspiraven a parlar bé. Eixe és el cas, per exemple, de l’eix format per les ciutats de Londres i Oxford per a l’anglés; de la regió de París per al francés; de Florència per a l’italià, i fins i tot entre nosaltres les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, escrites a finals del segle XV, són també un clar exponent d’una mentalitat que ha tendit històricament a primar el llenguatge urbà sobre el rural.
Però no sempre ha sigut així. En altres casos, la fidelitat a la forma gràfica de les paraules ha actuat com a model de referència de correcció oral. En part, eixe ha sigut un dels criteris que ha prevalgut en castellà. Així, si s’escriu abrazar, tradicionalment s’ha considerat que la forma correcta de pronunciar esta paraula era /aβɾaθáɾ/ (remarquem: amb l’articulació de la z castellana); i, si s’escriu abrasar, la pronunciació correcta era /aβɾasáɾ/ (amb /s/). Esta identificació entre grafia i el seu corresponent fonema distintiu ha servit de base per a fonamentar la creença que l’andalús és un castellà mal parlat.
En el cas del valencià, l’ortografia també té un pes important en la concepció dels parlants a l’hora de considerar si parlen bé o malament. Però, a més, contràriament al que és habitual en la resta de llengües, el parlar de la capital ha esdevingut una referència negativa per a la majoria dels parlants. La castellanització de la burgesia urbana, així com les successives onades immigratòries, han generat un profund refús respecte al parlar de la ciutat de València. El mateix nom amb què es denomina el seu parlar, apitxat, és de fet una expressió mig burlesca que indica que no saben pronunciar correctament certs sons. Apitxat, efectivament, és una variant gràfica de apitjat (‘comprimit’), escrit de manera que indica que està mal pronunciat. Però, deixant de banda ara la qüestió del nom i reprenent el tema de fons que plantejàvem al principi, hauríem de tornar a formular-nos la pregunta de forma anàloga a com ho féiem respecte a l’andalús: ¿es pot dir realment que parlar apitxat és parlar malament el valencià?
Anem acumulant preguntes sense resposta. Però les respostes, per a no quedar-se en meres especulacions, requerixen dades. Així que comencem per aclarir què s’entén exactament per apitxat. Perquè, en la pràctica, este terme ha anat carregant-se de connotacions negatives que, en part, han fet que per a moltes persones es difumine el sentit que té en l’àmbit filològic. En relació amb la resta del valencià, l’apitxat es caracteritza exclusivament per dos particularitats fonètiques: la pronunciació del so inicial de la paraula gent igual que el de xiquet (/ʧ/ en la simbologia fonètica), i la pronunciació de la s de casa igual que la de cansa (com a /s/). En els dos casos, es tracta d’un simple ensordiment; dit amb altres paraules: no es produïx una vibració de les cordes vocals. Només això. És una qüestió fonètica relativament subtil; de totes totes, molt més subtil que els canvis articulatoris que es produïxen amb el seseo o el ceceo de l’andalús.
D’altra banda, cal apuntar també que l’apitxat no es reclou, ni de bon tros, a la ciutat de València. Històricament, abraça una ampla franja territorial que va des d’Almenara, en la demarcació provincial de Castelló, fins a la vora nord del Xúquer, amb illots a Gandia i en altres poblacions, especialment entre els sectors de la població més jove. Molts parlants i molt dispersos per a pensar que la castellanització de la burgesia urbana de la ciutat de València irradià uns efectes tan expansius. Hi ha indicis que fan pensar que l’apitxat es remunta fins al segle XV, i potser abans i tot. És difícil determinar amb precisió quan començà a gestar-se. Com també és difícil calibrar si el castellà hi ha influït de manera determinant o és fruit de la tendència general de totes les llengües a l’economia lingüística, que fa que certs trets fonètics es relaxen fins a perdre’s quan no actuen amb suficient força distintiva per a alterar el significat de les paraules. Al cap i a la fi, esta mateixa tendència és la que ha fet que es perda també la distinció entre els fonemes /b/ i /v/ en castellà i en una gran part del domini lingüístic; no sols en l’àrea de l’apitxat, sinó també en la major part de Catalunya. ¿És també un castellanisme? És dubtós. I, en el cas que ho siga, té igual. Almenys els catalans han assumit esta neutralització amb total naturalitat.
La Real Academia Española ha actuat igualment amb criteris pragmàtics en relació amb la neutralització de la /s/ i la /θ/. I així queda expressat amb claredat meridiana en el Diccionario panhispánico de dudas: «El seseo meridional español (andaluz y canario) y el hispanoamericano gozan de total aceptación en la norma culta». Recentment, la RAE ha publicat també un nou volum de la seua Nueva gramática de la lengua española dedicat a la fonètica i la fonologia, que té incorporat un DVD titulat Las voces del español. Tiempo y espacio. És un bon exemple de com tractar respectuosament les distintes maneres de pronunciar l’espanyol i de com integrar harmònicament la diversitat fonètica en la norma culta de l’idioma. Les experiències i bones pràctiques de les altres llengües ens haurien de servir per a revisar certs plantejaments ja caducs en el marc de la lingüística contemporània.
Independentment de la modalitat estàndard de la llengua, que té el seu àmbit específic de projecció, hauríem d’assumir amb normalitat que els valencians de Sagunt, de Llíria, de Manises, de l’Alcúdia, d’Alberic… no parlen malament perquè apitxen. Com tampoc parlen malament els andalusos quan sessegen; ni els argentins quan fan eixe ieisme tan peculiar que els fonetistes anomenen rehilado. L’expressió oral presenta infinites variacions en totes les llengües. Cal buscar estratègies d’integració de la diversitat fonètica. No es fa estimar la llengua amb condemnes i prohibicions sense fi. És necessari modificar certes actituds carregades de prejuís. Comprendre els fets lingüístics és també aprendre a respectar els parlants.