Així és com arreplega Manuel Sanchis Guarner esta parèmia en el seu Calendari de refranys, publicat l’any 1951 en l’Editorial Barcino de Barcelona. I d’eixa mateixa manera també, amb la variant giner escrita amb i, és com apareix este i molts altres refranys en el Diccionari català-valencià-balear. Corregir les expressions populars per a ajustar-les als cànons normatius vigents en una època determinada seria desvirtuar-les. Els refranys són un llegat cultural gestat al llarg del temps i transmesos fidelment, paraula a paraula, de generació en generació. Però és que, a més, des d’un punt de vista filològic, no hi ha tampoc cap raó per a considerar que giner siga un vulgarisme.
La variant giner és molt antiga. Per a ser més exactes, és la forma més antiga que tenim documentada en tot el domini lingüístic per al nom del primer mes de l’any. Antoni de Capmany, un il·lustre historiador català del segle XVIII, la registra en un document de 1270 en les seues Memorias Históricas sobre la Marina, Comercio y Artes de la Antigua Ciudad de Barcelona: «Lo primer dia de giner»; en la documentació valenciana apareix quatre anys més tard, en 1274, en el Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina. Les formes janer i gener estan documentades en 1290 i 1294, respectivament.
La diferència de datació entre unes variants i altres no és significativa. Probablement hi ha desenes de documents perduts en arxius o desapareguts definitivament que alterarien estes referències cronològiques. Partint de l’ètim llatí januarius, és lògic pensar que en un primer estadi evolutiu es gestà janer; després es passà a gener, i, finalment, el contacte de la e amb la consonant palatal (la g inicial amb valor fonètic de [ʤ]), féu que es transformara en giner. Però, independentment d’esta evolució previsible, el que verdaderament resulta rellevant és que la forma giner fou usada de manera habitual pels nostres grans escriptors medievals. Jaume Roig, per exemple, ens delecta amb este passatge en l’Spill: «fogint despesa / de bodes fer, / en lo giner, / de matinada, / pocha maynada, / sols huyt o nou». I ha continuat utilitzant-se ininterrompudament al llarg del temps en tota classe d’escrits. No hi ha, per tant, cap indici en la història de la llengua que permeta inferir que giner s’haja considerat en algun moment una forma vulgar, impròpia de la llengua culta. Almenys fins a temps recents.
La forma gener, tot i que també havia tingut també un ús important entre els clàssics valencians, anà reculant entre els valencians fins que, per via literària, tornà a recuperar-se en els anys vint del segle passat. El factor crucial d’esta recuperació fou, sens dubte, el fet que Pompeu Fabra incorporara al seu diccionari exclusivament la forma gener.
Amb tot, des d’una perspectiva valenciana de la llengua —del conjunt de la llengua—, tampoc pareix que la solució adoptada per Fabra, mantinguda encara en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, fóra la més encertada. Hi ha molts altres casos de doblets formals que presenten l’alternança de les vocals e/i. Així, tenim per exemple sénia i sínia, séquia i síquia, sépia i sípia, seti i siti, mànega i màniga, cànter i càntir, cementeri i cementiri, depòsit i dipòsit, cèrvia i círvia, conquesta i conquista, cordell i cordill, vesc i visc, get i git, llegó i lligó, monyeca i monyica, nervi i nirvi, regalèssia i regalíssia, xerevia i xirivia, xeric i xiric…
No hi ha motius per a considerar que tots estos doblets, i molts altres, estan justificats filològicament i gener/giner no. La forma giner no sols compta amb un dilatat ús literari —tal com hem vist més amunt—, sinó que també està avalada per la tradició lexicogràfica, tant l’antiga com la contemporània. Apareix, efectivament, en el Diccionario valenciano-castellano d’Escrig (1851), en l’ampliació de Constantí Llombart (1887), en el Novíssimo diccionario general valenciano-castellano de Martí Gadea (1907), en el Vocabulari ortográfic valenciá-castellá de Lluís Fullana (1921), en el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover (1962), en el Diccionari de la rima de Francesc Ferrer Pastor i Josep Giner (1956), en el Diccionari pràctic d’ús del valencià de Bromera (1999) i ara també en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, publicat en línia en 2014. No és poca cosa.
De totes maneres, que literàriament s’opte per gener o per giner té realment poca importància. Cada escriptor farà servir la forma que crega convenient en cada context. I no hi ha tampoc cap problema. Però el que sí que importa socialment, i molt!, és que no es penalitzen sense motiu les formes històriques genuïnes dels valencians. Els valencianoparlants necessiten tindre confiança en el seu parlar tradicional. Giner no està mal dit, i si no és un error no s’hauria de corregir. L’error és computar-lo com a falta en exàmens. Hauria de tractar-se igual que síquia, sípia i tantes altres variants que presenten alternances vocàliques. Per tant, si síquia no és falta —i no ho és—, giner tampoc ho hauria de ser.