Fa ja més de vint anys, en 1995, la Generalitat Valenciana, en col·laboració amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Edicions Bromera, publicaren el Diccionari valencià, que entre altres novetats hi incorporava la paraula guapo; uns mesos més tard, l’Institut d’Estudis Catalans treia a la llum el seu Diccionari de la llengua catalana, i reincidia en el mateix delicte, incorporant-hi també el mateix castellanisme. No hi havia cap conxorxa, però tampoc era una casualitat. Els llibres d’estil de molts mitjans de comunicació, tant valencians com catalans, i fins i tot el d’algunes institucions públiques, com el de l’Ajuntament de Barcelona, dirigit pel malaguanyat Joan Solà, reclamaven la possibilitat d’utilitzar esta paraula. I no era tampoc cap casualitat. En 1985 l’Ajuntament de Barcelona havia posat en marxa una campanya per a la protecció i millora del paisatge urbà amb el lema «Barcelona, posa’t guapa». Eren temps de canvis. Socials i lingüístics. I valga la redundància, perquè la llengua és un reflex directe del canvi de mentalitat necessari per a gestar una transformació social. I el sentiment general en aquella etapa de convulsió entre molts lingüistes és que la paraula guapo feia falta. És cert que teníem moltes paraules amb un significat semblant que podien substituir guapo en determinats contextos, com bell, fermós (o formós), bonic, preciós, polit, garrit, maco i encara algunes altres. Però no n’hi havia cap, ni estes ni cap altra, que tinguera exactament el mateix valor que guapo. I és que cada paraula és única. No sols té una determinada càrrega semàntica, sinó que està reblida de connotacions, de percepcions intangibles i a vegades difícilment expressables, i això fa que en el fons unes paraules no puguen ser substituïdes per altres aparentment equivalents de manera plenament satisfactòria.
Màrius Serra, escriptor i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, rememorant la incorporació del mot guapo als diccionaris, es preguntava sardònicament com era possible que s’haguera incorporat la paraula guapo als diccionaris i no s’haguera percebut la necessitat d’introduir-hi tonto. Perquè, certament, si amb les paraules hem de poder referir-nos a la realitat perceptible del nostre entorn, pareix que resulta molt més necessària la paraula tonto que la paraula guapo. No puc corroborar l’afirmació de Màrius Serra amb dades estadístiques; però ausades que n’hi ha, de tontos. I la cosa no ve d’ara. Des de fa molts segles que existix la tonteria. Com a realitat social i com a paraula per a designar eixa realitat.
En valencià la primera documentació de la paraula tonteria es remunta a l’any 1585. Apareix en l’obra de Pere Joan Porcar Coses evengudes en la ciutat i regne de València: «Que fonch gran tonteria y caprigio de frare fer semblant cosa». La primera documentació en castellà és de 1578, set anys abans, en els Coloquios espirituales, de Fernán González de Eslava: «No creo que se pondrá en eso Doña Chisme, que sería gran tontería». Hi ha una diferència temporal molt escassa entre els dos textos i, damunt, si es té en compte que l’autor castellà, encara que oriünd de Toledo, s’establí a Mèxic i que la seua obra es publicà allí en 1610, tampoc pareix raonable pensar que haja pogut exercir molta influència.
És cert que la paraula tonto, de la qual deriva tonteria, és prou anterior. En la nostra llengua es documenta en unes profecies atribuïdes al mallorquí Bernat de Mogoda, escrites entre 1523 i 1576, mentre que en castellà es documenta a finals del segle XIII. Amb tot, les dates documentals sempre tenen un caràcter indiciari. L’ús oral, en este tipus de paraules expressives, sol ser molt anterior que les manifestacions escrites.
L’estudi de l’etimologia de tonto pot ajudar a comprendre la seua gestació i posterior evolució. Encara que s’ha apuntat que es tracta d’un mot de creació onomatopeica, és molt probable —tal com apuntà el romanista suec Gunnar Tilander i ratificaren els italians Manlio Cortelazzo i Paolo Zolli— que derive del participi passat vulgar tontu(m), del verb llatí tondēre, que en valencià ha donat tondre, ‘esquilar’. La relació d’este verb amb l’actual significat de tonto prové, segons els autor citats, de l’hàbit de tallar els cabells arran als bojos i als delinqüents. Era una manera de mantindre’ls visiblement diferenciats de la resta de persones en la societat medieval.
Reforçant esta hipòtesi, també és molt rellevant destacar que el vocable tonto ha tingut una gran projecció en el conjunt de les llengües romàniques. En portugués i en italià es diu tonto igualment; en romanés presenta la forma tont; en sard, tontu; en napolità, ntòntaro; en calabrés, ntontu. En alguns diccionaris històrics valencians, com el de Sanelo (1802) o el d’Escrig (1851), s’arreplega la forma tont, ometent la o final, si bé cal assenyalar que les paraules acabades en -o àtona sovint s’han percebut com a castellanismes i, en un intent primari de valencianitzar-les, a vegades s’ha recorregut a la supressió d’esta -o final. Però sempre s’ha dit tonto; almenys, no apareix documentada de cap altra manera, llevat dels referits diccionaris. També apareix registrada en diversos diccionaris catalans, com el Dictionarium seu Thesaurus Catalano-Latinus verborum ac phrasium, de Pere Torrà, publicat en 1640, o en la definició de diverses entrades del Diccionari Aguiló, com teyós, tanoca, taujà o vendre. Totes estes dades, valorades globalment, refermen la idea que la paraula tonto probablement ja existia en el baix llatí i que evolucionà de manera paral·lela en diverses llengües romàniques. Costa creure que fóra una creació lèxica castellana que s’haja difós tan eficaçment per tota la Romània. Però, fins i tot en el cas que haguera sigut així, ¿quin problema hi ha per a acceptar en valencià el que han admés sense cap problema les altres llengües germanes?
A vegades fa la impressió que lluitem contra molins de vent, veient castellanismes pertot arreu. En part, és comprensible que, atenent les circumstàncies històriques en què s’ha produït l’evolució de la nostra llengua, estiguem recelosos i vullguem depurar-la d’interferències. Però l’obsessió descastellanitzadora sovint es transforma en obcecació. I no: no estem infestats de castellanismes. No tot el que a vegades s’ha indicat que era un castellanisme ho és realment. Les paraules diferents del castellà no són millors pel simple fet de ser distintes. I voler corregir sense solta ni volta tot el que es «pareix» al castellà és una tremenda tonteria.