Ja vénen els Reixos per la costereta,
i al xiquet li porten una pandereta.
Ja vénen els Reixos per dalt de la bassa,
i al xiquet li porten una carabassa.
La filologia, en el seu sentit primigeni, significava ‘amor per les paraules’. Com a disciplina científica, la filologia moderna s’ha centrat en l’estudi dels textos escrits per a comprendre i recompondre el sentit de les paraules, saber com s’han forjat i inferir el significat amb què s’han utilitzat al llarg del temps. I és amb este esperit filològic que em propose resseguir la història de la paraula rei, per a saber com, quan i per què va sorgir la forma de plural reixos, una forma anòmala en relació amb altres paraules d’estructura semblant, com llei o remei per exemple; però entenguem bé que anomalia no vol dir en la terminologia lingüística incorrecció, sinó simplement que no s’ajusta a la normalitat.
Comencem, per tant, per bussejar en els orígens. La paraula rei prové de la forma llatina rex, que en acusatiu presentava la forma regis, la qual donà lloc paral·lelament a la variant reig, que actualment perviu fossilitzada com a cognom; la forma femenina d’esta variant, regina, encara manté una certa vitalitat en l’àmbit festiu. El significat originari de la paraula rei era ‘el que regix, el que governa’. En l’època de l’Imperi romà, efectivament, el rei era el cap d’un poble integrat en el mateix imperi; posteriorment, durant l’Edat Mitjana, amb la configuració de la societat en estaments, la paraula rei s’associà a un títol nobiliari que designava el senyor feudal que tenia jurisdicció sobre un territori anomenat regne.
En les primeres manifestacions escrites de la nostra llengua, la paraula rei molt sovint apareix grafiada amb i grega: «iiii bèsties nostres les quals eren anades portar moles als molins del senyor rey en Alcoy», Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263). De la forma de plural regular reis, en tenim constància en 1296, dins del Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València: «que per lur clemència e pietat vullen donar victòria als alts reys de Castella e de Portugal».
La primera documentació que tenim de la forma de plural irregular reixos és molt moderna: apareix concretament en un article publicat l’any 1919 en el setmanari valencià La Comédia Llevantina, i associada a la tradició folklòrica de celebració de la festa de l’Epifania: «Es la nit de reixos. / La mare, despérta, / cuida molt alérta / del fill, qu’ en foscor / postrat en la cuna / per grave dolénsia, / busca en insisténsia / remey pa el dolor». És segur que l’ús oral de reixos devia ser molt anterior, però la tradició escrita d’aquell període presenta nombroses mancances. Però, en qualsevol cas, per als propòsits d’este article, té una importància relativa. No important tant el quan sinó el perquè s’ha creat. I en eixe sentit és especialment interessant destacar el comentari que fa Josep Giner sobre la forma reixos en un article titulat «Formació del plural en valencià», publicat l’any 1935 en la revista La Boatella: «el plural de rei és reixos». No aporta molta més informació però és contundent. Es limita a constatar l’ús real. També pot ser rellevant deixar constància de l’ús que en féu Carles Salvador en el llibre Les festes de Benassal, publicat l’any 1952: «Al lluny apareix un llaurador que retorna del bancal; al darrere, arramalat, el seguix un matxo: —Els “Reixos”! Els “Reixos”!—, ha dit algú en vore’l, i tots, com a esperitats, s’han posat a córrer en direcció del vianant». Tant Josep Giner com Carles Salvador —cal dir-ho— eren uns bons coneixedors de la llengua.
El cas evident és que en la tradició folklòrica valenciana s’ha consolidat la denominació de reixos per a designar els personatges que, segons la tradició litúrgica, anaren a Betlem a adorar Jesús quan va nàixer. I així és com apareix reflectit en la nadala que hem reproduït al començament d’este article. Les altres denominacions amb què s’han designat estos personatges —els Reis Mags, els Reis Màgics o els Reis d’Orient— als valencians ens resulten un puntet artificioses. Arriba un moment en què, a força de repetir-ho, tot es fa relativament normal, és clar. Però la tradició popular està clarament associada a la forma reixos. I una festa popular no hauria de ser rebatejada amb un nom postís. Quedaria adulterada. Els escrúpols filològics respecte a la forma reixos són francament inconsistents. La funció de la filologia és explicar com s’ha format este plural a partir de rei, no condemnar el que diuen la immensa majoria dels valencians perquè es desvia de la norma general de formar el plural.
La transformació de reis a reixos s’explica per la necessitat de reforçar la forma de plural per a evitar que la –s final quedara enfosquida o emmudida en determinats contextos fònics; l’afegiment de la terminació -os servia per a garantir l’explicitació de la marca de plural, desfent qualsevol equívoc. El contacte de la -s alveolar amb la i precedent féu que es palatalitzara, tal com passa en pràcticament totes les paraules acabades en vocal + –ixos. És possible, a més, que esta tendència quedara reforçada per la reminiscència subjacent de l’antiga forma reig. I, siga pel que siga, així és com es diu. És una formació genuïna, exempta de la influència de cap altra llengua.
D’altra banda, la forma reixos no sols és pròpia dels valencians. Per a una gran part dels catalans també és la denominació habitual. Així és, efectivament, com són coneguts estos personatges tant a Lleida com a Andorra, i així queda de manifest en els articles «Els nostres Reixos», publicat en Lleida.com (05-01-2015), o en «Una Cavalcada on qui arriba són els Reixos», publicat en el diari Ara Andorra (5-01-2016). El portal Optimot de consultes lingüístiques de la Generalitat de Catalunya (fitxa 7508/3) reconeix que la forma reixos «és pròpia dels parlars occidentals».
¿I per què hauria de ser un problema per als valencians? Cal afrontar els fets lingüístics amb sensibilitat i respecte, sense condemnar innecessàriament formes lingüístiques genuïnes ni crear injustificadament la falsa idea que els parlants s’expressen incorrectament. Eixa no és la via adequada per a reforçar l’autoestima lingüística dels valencians.