Les dualitats ortogràfiques, en principi, no són desitjables; però a vegades, per motius diversos, són necessàries. En alguns casos els doblets responen a una tradició escrita vacil·lant al llarg del temps, com passa per exemple en alguns antropònims del tipus Helena i Elena o Esther i Ester, Jeroni i Geroni, Ptolomeu i Tolomeu, Wenceslau i Venceslau. En altres casos es tracta de termes científics que mantenen una doble forma gràfica, una més arrelada en la tradició escrita de determinats registres i una altra plenament adaptada a les regles ortogràfiques generals de la llengua, com ara ro i rho, salm i psalm, tai i thai, wat i watt, quilòmetre i kilòmetre. Altres vegades les paraules es bifurquen gràficament per a poder representar lleus variacions de pronúncia; eixe és el cas, per exemple, de doblets com arrais i arraix, camamilla i camamil·la, carrabiner i carabiner, falleba i falleva, llessamí i gessamí… Uns parlants ho diuen d’una manera, i unes altres, d’una manera diferent. No té per què haver-hi una forma que siga la bona i les altres necessàriament han de ser roïns. Cada variant té la seua història, una determinada tradició i una extensió territorial, i cada una fa el seu paper. Segons el registre o la varietat dialectal, unes formes poden resultar més adequades que altres en determinats contextos.
I no es tracta tampoc d’una peculiaritat privativa del valencià. En totes les llengües coexistixen doblets formals. En castellà, per exemple, es pot escriure psicología o sicología, alhelí o alelí; en portugués, receção o recepção, elétrico o eléctrico; en anglés, colour o color, centre o center. Darrere de cada variant hi ha moltes històries, i cada llengua busca en cada cas la manera més adequada de resoldre la variació natural que experimenten les paraules.
Amb estes explicacions prèvies, fetes amb la intenció de situar la problemàtica ortogràfica en un context global, possiblement s’entendrà millor la dualitat que podem trobar en alguns diccionaris de la nostra llengua entre les formes pesebre i pessebre. El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha optat per grafiar la forma pesebre amb una esse, mentre que uns altres diccionaris, com per exemple el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, s’ha decantat per escriure esta mateixa paraula amb doble esse: pessebre. La història d’esta dualitat és curiosa i ens pot reportar algunes ensenyances.
El vocable pesebre prové del llatí praesēpe, on ja tenia un significat semblant a l’actual: el de recipient on es posa el menjar dels cavalls, les vaques, les ovelles o altres animals en un estable. Entre els nostres escriptors clàssics és un mot que apareix usat recurrentment: «com lo posà la Verge Maria en lo pesebre, lo bou e lo ase se agenollaren» (sant Vicent Ferrer); «e pervengué a una coveta cavada en la roca, en la qual havia un pesebre hon la pobra gent posaven les sues bèsties» (sor Isabel de Villena); «Y en un pesebre Jesús / està plorant y rahona» (Joan de Timoneda). La paraula pesebre encara és ben viva en valencià, i a tot arreu es pronuncia amb esse sonora, llevat, és clar, de l’àrea on es parla apitxat. Tot això —l’etimologia, la tradició literària i la pronunciació actual— ha fet que en el Diccionari normatiu valencià s’incorpore la paraula pesebre amb una esse.
D’altra banda, és possible —no és segur, però sí molt probable— que la paraula castellana pesebre en realitat siga un valencianisme. El gran lexicògraf colombià Rufino José Cuervo, de fet, així ho creia. Però repassem alguns esdeveniments històrics per a reforçar esta hipòtesi. En 1760, quan Carles III acabava de deixar el tron de Nàpols per a assumir el d’Espanya, encarregà a Josep Esteve Bonet i Josep Ginés Marín, dos reputats escultors valencians, una important col·lecció de figures, de mig metre d’alçària, per a representar el naixement de Jesús. Era un regal al seu fill, el futur rei Carles IV. El resultat fou una bigarrada composició artística, anomenada el Belén del Príncipe, que s’exposà en el Palau del Buen Retiro de Madrid, i des d’ací, per imitació, la tradició betlemista s’escampà per la resta d’Espanya.
A Catalunya, la paraula pesebre havia desaparegut de l’ús habitual. A la menjadora per al bestiar li deien —i continuen dient-li— grípia. El mot pesebre es prengué del castellà per a referir-se exclusivament a la representació del naixement de Jesús, amb una pronunciació acastellanada, i per això en la tradició lexicogràfica catalana s’incorporà amb doble esse: pessebre.
Atenent les vicissituds per les quals ha travessat esta paraula, potser seria raonable que l’IEC rectificara la grafia pessebre i passara a grafiar-la amb una esse. Al cap i a la fi, nosaltres, els valencians, som els depositaris de la tradició històrica d’esta paraula i l’hem usada ininterrompudament. Són ells, evidentment, els que han de valorar si consideren preferible disposar d’una forma unitària o mantindre grafies diferenciades per a reflectir la pronúncia real de cada territori. Tot és lícit, i per a tot hi ha raons. Però, siga com siga, els valencians hem de continuar dient la paraula pesebre amb esse sonora. Com sempre ho hem dit. Esta anècdota, a més, hauria de servir-nos per a reforçar la nostra confiança en la pròpia manera de parlar.