Tradicionalment, l’ortografia s’ha concebut com un sistema de convencions gràfiques amb la funció de regular l’escriptura d’una llengua; però actualment l’escriptura és també, i cada vegada més, el suport del discurs oral. Els periodistes, els polítics, els sacerdots, els conferenciants o qualsevol persona que en un moment determinat es veu en la necessitat de llegir un text davant d’una audiència es basa en el codi gràfic per a emetre un missatge oral. En valencià, cada lletra o signe auxiliar té un valor fonemàtic concret i, quan es fa una lectura en veu alta, es tendix a reproduir literalment el valor general que associem a eixe signe. Possiblement és inevitable. Quan la e o la o tenen un accent agut (´) són tancades, i quan el tenen greu (`) són obertes. Eixe és el referent que tenen interioritzat milers de persones que han aprés valencià en l’escola. Però a vegades esta correspondència elemental entre grafia i so no és del tot certa i dóna lloc a estridències sonores.
En un text, el fet d’escriure café amb accent agut o cafè o amb accent greu potser és una minúcia sense a penes importància. El lector rep el missatge de manera plenament eficaç, independentment de la direcció de la titla. I fins i tot en alguns casos és possible que molts lectors ni tan sols s’adonen que l’escriptura de l’accent d’una paraula no coincidix amb la seua pronunciació habitual. Però allò que als ulls és relativament intranscendent a l’orella pot resultar molt rellevant. En el discurs oral pronunciar una vocal tancada com a oberta, o al revés, pronunciar-la tancada quan és oberta, és una qüestió que difícilment passarà desapercebuda a qualsevol parlant amb un mínim de sensibilitat lingüística.
L’ortografia ideal no existix. Sempre hi ha desajustos entre el que es diu i el que s’escriu, i l’ortografia tendix a reproduir més fidelment la manera de pronunciar les paraules d’alguns parlants que no la d’uns altres. En la nostra llengua, tot i que l’ortografia es fixà amb la lloable voluntat de trobar un equilibri interdialectal, procurant que les grafies pogueren ser descodificades de manera distinta segons la pronunciació habitual de cada parlar, en alguns aspectes, com és ara el de l’accentuació, es va partir exclusivament de la pronunciació del català oriental. Les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans de 1913 només acceptaven la grafia amb accent greu d’algunes paraules com alè, interès, conèixer, vèncer o comprèn… i un miler llarg de paraules més que els valencians i una part important de catalans pronuncien amb e tancada. I així és com l’Institut ha mantingut invariablement esta norma fins a la recentíssima Ortografia catalana, publicada fa dos mesos, que per fi ha «admés» també per a l’àmbit valencià l’escriptura d’estes paraules amb l’accent agut.
Amb tot i això, les anomenades Normes de Castelló, ratificades per la tradició gramatical i lexicogràfica valenciana posterior, optaren per superar esta restricció ortogràfica i accentuar les es segons la pronunciació general dels valencianoparlants. Els nostres gramàtics eren plenament conscients de les dificultats que este desajust entre la grafia i la fonètica podia suposar als voluntariosos valencians que, en una llarga etapa de penúries culturals, es llançaven a l’aventura d’aprendre valencià.
Però ara, superat ja definitivament este desajust ortogràfic, ens trobem amb un altre problema, potser menor, però cada vegada més important davant de l’auge de l’oralitat. Els milers de persones que han aprés valencià en l’escola tendixen a reproduir oralment el que veuen escrit i a considerar incorrecte el que no s’ajusta a la representació gràfica de les paraules. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com no podia ser d’una altra manera, ja que la mateixa Llei de Creació ho prescriu així explícitament, ha revalidat la normativa consolidada a partir de les Normes de Castelló. Però ha intentat corregir les diferències entre l’escriptura i la pronunciació correcta de les paraules fent constar la transcripció fonètica en el Diccionari normatiu valencià. Tradicionalment, i així consta en moltes gramàtiques i manuals de llengua, es creia que este desajust es limitava a les paraules què i perquè: s’escrivien amb accent greu però es pronunciaven amb e tancada. Però no és exactament així. Estudiant detalladament paraula a paraula, la llista de vocables que presenten un desajust entre la fonètica pròpia del valencià i la seua escriptura tradicional s’eleva a més d’una trentena. Per referir només alguns dels casos de major freqüència d’ús, tenim per exemple benèvol i malèvol, bèstia i sèrie, època i dièsel, èter, suèter i urèter… i, naturalment, encara que no està en el diccionari, València. Totes estes paraules i algunes més —derivats i compostos, fonamentalment— s’haurien de pronunciar amb e tancada encara que la e estiga escrita amb accent greu.
A fi de vehicular adequadament esta dualitat entre escriptura i pronunciació a través del sistema educatiu, hi ha la possibilitat d’afegir estes paraules a les nombroses llistes d’excepcions que contenen les gramàtiques perquè els alumnes de valencià sàpien com les han d’escriure i pronunciar correctament. Però potser també seria raonable replantejar-se algun dia la seua grafia. La veritat és que si, en un moment determinat, s’optà per adaptar el sistema d’accentuació a la fonètica pròpia del valencià, tampoc té massa sentit que tinguem un miler de paraules amb un accent privatiu, diferent del que es fa servir en català, i una trentena d’excepcions. O mantenim un sistema unitari d’accentuació, amb els avantatges i inconvenients que això comporta, o adaptem plenament totes les paraules a la fonètica del valencià. Això, almenys, és el que resultaria lògic. Però la lògica i la llengua no sempre van de la mà.
Pompeu Fabra, en el Diccionari general de la llengua catalana, tenia registrat el mot sènia escrit així, amb accent greu; en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans es passà a escriure’l amb doble accentuació: sènia (o sénia), i en la segona edició s’ha tornat a modificar i ara només consta com a sénia, amb accent agut. El municipi català de la Sénia, igual que el riu del mateix nom que travessa la població, també han patit les mateixes vicissituds accentuals. Primer era la Sènia i després es canvià a la Sénia. I fins i tot durant un període coexistiren el nom comú escrit sènia, amb accent greu, i el nom del municipi la Sénia, amb accent agut. I no ha passat res. Cap terratrémol ha somogut l’emplaçament del poble i l’aigua del riu seguix discorrent pel mateix llit. Això sí, els naturals de la vila ara tenen els rètols del poble amb una grafia que es correspon amb la seua pronunciació habitual.
Seria bo que algun dia, en un ritual catàrtic, férem una gran pira a on cremàrem els simbolismes de les paraules i que, a partir d’eixe moment, fórem capaços de fer prevaldre els raonaments filològics sobre els de qualsevol altra índole. Que alleujades que se sentirien les criatures que han d’aprendre valencià!