El terme estàndard és un anglicisme que ha penetrat en els usos quotidians fins a fer-se’ns totalment imprescindible. Qualsevol venedor ens parla, per exemple, de mides estàndard, ja siga referint-se a uns llençols o a uns armaris de cuina; els electricistes o els informàtics també fan servir amb desimboltura la paraula estàndard en referència a un determinat tipus de clavilles que permeten connectar diversos dispositius; en estadística, forma part del lèxic bàsic en expressions com desviació estàndard o error estàndard… En tots els casos el terme estàndard té un fons semàntic compartit: es tracta d’un patró establit convencionalment que, aplicat a un concepte qualsevol, en la pràctica vol dir que és el format més comú, la solució més general, l’error més habitual.
En l’àmbit lingüístic també s’ha generalitzat este anglicisme, bé usat com a substantiu, l’estàndard, o adjectivant altres paraules com registre, nivell o llengua. I, en gran part, manté una gran similitud amb el significat que té en la resta d’àmbits. Evidentment, atesa la complexitat del codi que es pretén estandarditzar, té uns perfils molt més dubtosos; però, en essència, compartix els mateixos trets bàsics. L’estàndard lingüístic, efectivament, és també un patró de referència per als parlants que es projecta especialment en els mitjans de comunicació. És per això que, en les actuals circumstàncies, en què es vol tornar a posar en marxa una televisió valenciana i molts mitjans de comunicació s’han arrancat a fer servir el valencià en les seues planes, pot resultar útil que reflexionem col·lectivament sobre el sentit que cal atribuir al terme estàndard en l’àmbit lingüístic, i sobretot intentar clarificar de quina manera s’hauria de materialitzar per a satisfer les necessitats comunicatives de la societat valenciana. A vegades no és possible traslladar sense més ni més els esquemes teòrics elaborats en altres latituds respecte a llengües que tenen unes circumstàncies sociolingüístiques ben diferents. L’estàndard no és un punt de partida, sinó una resposta pragmàtica a unes necessitats concretes. Hem d’analitzar, per tant, quines són les nostres circumstàncies socials, polítiques i lingüístiques per a poder perfilar el model d’estandardització que millor s’ajusta a les nostres necessitats.
Així que comencem per fer un breu apunt de la història del terme estàndard. En el nostre àmbit cultural començà a usar-se durant els anys setanta, en gran part associat a les necessitats del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació emergents. Fou concretament Lluís López del Castillo qui féu servir el terme estàndard per a trencar la dicotomia de les nocions de correcte i incorrecte aplicades a l’ensenyança de la llengua partint de la teoria dels registres lingüístics elaborada pel lingüista anglés Michael Halliday. Però, centrant-nos ara en les necessitats dels mitjans de comunicació, cal assenyalar que, d’acord amb l’ús que se’n fa en les llengües del nostre entorn, l’estàndard és una varietat lingüística que busca la maximització de l’eficàcia comunicativa a través d’un procés de selecció de formes en un determinat espai comunicatiu. L’estàndard, per tant, no és equivalent a llengua literària, ni menys encara a llengua nacional: no invoca essències pàtries ni pretén encotillar l’expressió dels escriptors. És un model de llengua destinat a satisfer les necessitats d’uns mitjans que operen en un espai i en un temps determinats des d’uns paràmetres de funcionalitat comunicativa.
Fent una ullada a les llengües del nostre entorn, es pot constatar que l’estàndard de la BBC, posem per cas, no intenta construir un model de llengua que servisca de referència per a britànics, americans, australians i altres nacions de la Commonwealth; la llengua que fa servir la Televisió Espanyola no és tampoc una varietat equilibrada i equidistant que aprofite alhora per a espanyols, argentins o mexicans; no sembla tampoc que des de la Televisió Canària tinguen una especial preocupació per fer les seues emissions en una varietat lingüística neutra perquè, si per ventura algun asturià les captara, via satèl·lit o a través internet, no tinga cap problema de comprensió. En cada espai comunicatiu, els estàndards s’adapten funcionalment a les seues pròpies necessitats.
La televisió valenciana, i en general els mitjans de comunicació valencians, orals o escrits, han de procurar igualment satisfer les seues pròpies necessitats comunicatives partint de la varietat lingüística dels receptors naturals. Seria un contrasentit que, invocant l’estàndard com un tòtem sagrat, es desvirtuara el valor primordialment comunicatiu que hauria de tindre la llengua de les emissions televisives. Les formes habituals potencien la comunicació; les estranyes, l’entrebanquen. El valencià no es dignifica recorrent a arcaismes o variants pròpies d’altres parlars. I no es tracta tampoc de proscriure cap variant ni menys encara de demonitzar simbòlicament cap paraula, sinó d’actuar amb racionalitat. Està molt bé que es busquen mecanismes per a intercanviar emissions entre les diverses televisions del domini lingüístic, però les produccions pròpies fetes per als valencians haurien de fer-se sobre la base de prioritzar les solucions lingüístiques més generals entre els mateixos valencians. És una qüestió de pura lògica comunicativa.