Durant segles i segles, les llengües s’han transmés espontàniament a través de l’expressió oral. L’analfabetisme ha sigut històricament l’estat natural de la immensa majoria de la població. A començaments del segle passat, la taxa d’analfabetisme a Espanya estava al voltant del huitanta per cent; en el cas concret del valencià, fins a l’any 1983, en què s’aprova la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, llegir en valencià, i més encara escriure-hi, era una gesta quasi heroica. La major part de la gent aprenia la llengua sentint parlar i reproduint després el que sentia (o creia sentir).
L’expressió escrita, en canvi, exigix el coneixement d’una sèrie de convencions per a poder representar gràficament el discurs oral. Durant molt de temps el llatí funcionà com a llengua de cultura, però les llengües romàniques emergents començaren a obrir-se pas a partir del segle XI, i el seu ús cada vegada es féu més general a partir del XV. Les elits socials senten la necessitat de regular el codi escrit. Impel·lits per esta necessitat, poetes, literats i hòmens de dret constituïren a Florència l’any 1582 l’Accademia della Crusca, la primera institució creada a Europa amb voluntat d’instituir una normativa lingüística. Cinquanta-tres anys més tard, en 1635, el cardenal Richelieu, amb el patrocini del rei Lluís XIII, fundà l’Académie Française, amb l’objectiu primordial de definir les normes de la llengua francesa. Emulant el model francés, Juan Manuel Fernández Pacheco, marqués de Villena, impulsà la fundació de l’Academia Española en 1713, amb el propòsit explícit de «fijar las voces y vocablos de la lengua castellana en su mayor propiedad, elegancia y pureza».
Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat Catalana, fundà en 1907 l’Institut d’Estudis Catalans. Les circumstàncies històriques, evidentment, ja eren prou diferents de les que havien motivat la creació de les altres institucions normativitzadores ja esmentades. En un clima d’efervescència nacionalista, a més d’aspirar a fixar la normativa lingüística del català, l’IEC es constituí també com un instrument per a impulsar el desenvolupament cultural i científic de Catalunya.
I més sui generis encara són les circumstàncies que motivaren la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua quasi un segle més tard, l’any 2001. Cada institució està lligada a un temps i a un context sociopolític. I, en el cas concret de l’Acadèmia, l’objectiu fonamental que induí els polítics a crear una institució lingüística dins de l’estructura orgànica de la Generalitat, tal com es posa de manifest en el preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, era la voluntat de superar un conflicte «sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians». La normativa lingüística, en termes estrictes, ja estava fixada, i de fet la mateixa llei prescriu l’obligació de vetlar per la «normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló».
L’encàrrec fonamental a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua era pacificar el clima social al voltant de la llengua, integrant sensibilitats i articulant consensos socials. I eixe ha sigut, de fet, el principal treball que ha dut a terme esta institució en els seus quinze anys d’existència. La Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari normatiu valencià s’han aprovat amb una amplíssima majoria. Però el treball de l’AVL, per les raons explicades, no es limita a establir un marc de referència on càpien les diverses sensibilitats lingüístiques, sinó que també indica de manera explícita les solucions «més apropiades i recomanables per als usos formals valencians de caràcter general i oficial», tal com es posa de manifest en les pàgines preliminars del diccionari. De fet, els debats que més temps i energies han consumit en els treballs de la institució normativa valenciana són els dedicats a dirimir quines havien de ser les formes principals del diccionari. I, precisament per això, tenint en compte l’alt grau de consens aconseguit, seria un gravíssim error polític que des de l’Administració valenciana s’ignoraren les resolucions de l’Acadèmia —expressades prudentment en forma de «recomanacions»— i ens retrotraguérem a la situació lingüística dels anys huitanta, removent un conflicte lingüístic ara ja molt apaivagat i desencadenant desafeccions gratuïtes de valencians que no se senten identificats amb la llengua utilitzada per les institucions públiques.
Les formes lingüístiques considerades principals en el Diccionari normatiu de l’Acadèmia, aquelles que tenen una definició explicativa del seu significat i no una simple remissió a una altra variant, intenten prioritzar sistemàticament les solucions més adequades per als usos formals en l’àmbit valencià, basant-se en criteris de genuïnitat i tradició. La pura lògica lingüística, fonamentada en la voluntat d’establir una comunicació eficaç amb els destinataris, hauria de bastar perquè s’assumiren pel conjunt d’administracions públiques amb voluntat de servici al ciutadà.
Les paraules no són bones o roïns perquè sí, perquè tinguen un valor immanent per elles mateixes, sinó que són més o menys adequades a les necessitats del context comunicatiu en què es fan servir. És imprescindible superar prejuís lingüístics larvats en una etapa de temptejos i vacil·lacions, sovint reforçats amb ensonyaments puristes i pretensions literaturitzants, i passar a usar la llengua amb criteris pragmàtics, d’acord amb models de referència ajustats a les necessitats reals actuals. Per als valencians que vullguen fer eixe pas, el diccionari de l’AVL els pot resultar de gran ajuda; per a les administracions públiques de la Comunitat Valenciana, tal com establix l’article 41 del nostre Estatut d’Autonomia, hauria de ser un punt de partida ineludible.