La llengua és un codi usat per milions de persones que cada dia, normalment de manera inconscient, hi introduïxen lleus alteracions: una lleugera variació en la pronunciació d’un so, una forma original de feminitzar un substantiu, un plural analògic, una derivació que origina un vocable nou, una combinació de mots que dóna lloc a un modisme… La immensa majoria d’estos canvis són imperceptibles. I efímers. Però alguns s’estenen entre molts altres parlants i es consoliden en la llengua comuna. A vegades són creacions pròpies d’un idioma i altres són modificacions produïdes pel contacte amb altres llengües. En un món on els grups humans estan intercanviant informació permanentment, és normal —i inevitable— que es produïsquen transferències lèxiques d’unes llengües a altres. No vivim en espais estancs ni podem eludir les influències del nostre entorn. I per això hem assimilat tants germanismes, i arabismes, i castellanismes, i gal·licismes, i anglicismes. Sempre ha sigut així. És una constant al llarg del temps, independentment de la llengua d’influència predominant en cada moment.
El procés de transferència lèxica d’unes llengües a altres és subtil i divers. A vegades les innovacions es gesten en l’expressió oral i altres vegades penetren per via escrita. Però, en qualsevol cas, perquè arriben a consolidar-se definitivament en una llengua, és necessari que hi haja molts parlants que les facen servir. Les paraules naixen a on naixen, però s’escampen entre els parlants i fins i tot passen d’una llengua a una altra inadvertidament. Una oroneta no fa estiu, ni una golondrina no hace verano. Esta parèmia està registrada en quaranta-nou llengües. Així és com s’assimilen les paraules o els modismes en les llengües: sense consciència d’estar assimilant res de nou. Es diuen i es repetixen una vegada i una altra.
La incorporació de les novetats lingüístiques als diccionaris, en gran part, ve determinada per l’extensió de les formes emergents. Però l’extensió no ho és tot. Per molt esteses que puguen estar certes paraules entre els parlants, no totes passen a les planes dels diccionaris. Algunes es consideren vulgarismes o barbarismes impròpies dels registres formals, i es queden en la boca dels parlants. Els diccionaris apliquen filtres. A més de l’ús oral, es té en compte, de manera molt especial, l’ús que en fan els escriptors, com a actors rellevants que són en la construcció del codi escrit. Els escriptors proporcionen la pàtina de prestigi necessari per a incorporar una determinada paraula als repertoris lexicogràfics. El primer diccionari de la Real Academia Española, de fet, es deia Diccionario de autoridades, perquè els redactors intentaven fonamentar l’ús de qualsevol paraula en els escriptors de prestigi. En el cas del català, amb una concepció idèntica, en el prefaci del Diccionari general de la llengua catalana Pompeu Fabra exhortava els escriptors a utilitzar les paraules absents per a elevar-les a la categoria de mots literaris. En totes les llengües de cultura s’actua així.
I així és com s’ha procedit amb la paraula carinyo a l’hora d’incorporar-la al Diccionari normatiu valencià. Es tracta, evidentment, d’una transferència lèxica procedent del castellà. D’això, no n’hi ha cap dubte. Com també ho són maco, matxo, burro, melindro, xoriço… i uns centenars de paraules més. En el cas de carinyo l’ús entre els valencians ve de lluny. La primera documentació disponible és del Dietari de Joaquim Aierdi, de 1661: «per a mostrar el cabildo el gran carinyo que tenia al difunt». I no era una oroneta estiuenca. El seu ús literari apareix reiteradament en textos d’Eduard Escalante, Constantí Llombart, Joaquim Martí Gadea, Francesc Martínez i Martínez, Josep Pascual Tirado, Faust Hernández Casajuana, Enric Duran i Tortajada, tots ells autors importants d’una etapa de la nostra literatura que sovint no han sigut valorats com es mereixien.
Però l’ús de carinyo no és una reminiscència històrica d’escriptors prenormatius. També apareix usada per molts autors rellevants del panorama literari actual. Ferran Torrent, per exemple, en La mirada del tafur s’expressa així: «No t’has de preocupar de res, carinyo»; Isabel-Clara Simó també fa dir a un dels personatges de Dones: «Que no dorms, carinyo?». I com ells molts altres autors de reconeguda solvència, com Rodolf i Josep Lluís Sirera, Joan Olivares, Àlan Greus, Juli Capilla, Urbà Lozano, Toni Cucarella, Esperança Camps i Empar Marco, Ramon Guillem, Pep Castellano, Encarna Sant-Celoni, Teresa Broseta o Xavier Mínguez, han fet servir la paraula carinyo en les seues obres.
Entre els usuaris normals, que fan servir la llengua sense pretensions literàries, l’ús de la paraula carinyo és aclaparador. Aguaitant per la gran finestra de realisme lingüístic que és internet, podem trobar que la forma carinyo apareix usada 172.000 vegades; el diminutiu carinyet, 19.000; carinyós i variants de gènere i nombre, més de 100.000. Col·loquialment, és habitual de nord a sud i d’est a oest de tot el domini lingüístic. Fins i tot a la ciutat de l’Alguer, l’enclavament de l’illa de Sardenya on es parla català, ben lluny de la influència del castellà, és diu carinyo. En portugués també ha arrelat la forma carinho.
La normativa lingüística ha estat constreta durant massa temps en un reducte literari. Potser era inevitable. Enfront dels usos saineters i col·loquiers del segle XIX, calia depurar la llengua. Però ara també és necessari fer l’esforç d’ajustar-la a les exigències de la societat actual. Amb obertura de mires als nous àmbits d’ús. Perquè els escriptors, si creuen que els va bé, la utilitzen lliurement en els seus textos; perquè els correctors d’editorials no la corregisquen injustificadament als autors que vullguen fer-la servir; perquè els professors no la compten com a falta als seus alumnes; perquè els simples usuaris de la llengua puguen expressar-se amb naturalitat sense pensar que parlen malament. Per tot això feia falta que carinyo estiguera en el diccionari.