Quan una qüestió ortogràfica suscita dubtes i vacil·lacions a molts usuaris —fins i tot a usuaris avançats de la llengua—, és un senyal inequívoc que alguna cosa falla. La llengua és un sistema molt complex, però l’ortografia no té per què ser difícil. No hauria de ser-ho. L’ortografia no és més que un conjunt de convencions adoptades artificialment per a la representació de l’expressió oral. Per tant, si es detecta que alguna cosa del codi no funciona com cal, més que reafirmar-se acríticament en la irrevocabilitat de la norma establida en un moment determinat, com si fóra un element consubstancial de la llengua, probablement és preferible revisar-la, a pesar del trastorn que això pot originar a molts usuaris que ja han aprés unes determinades regles i memoritzat la grafia de centenars de paraules. Però, per damunt de la comoditat dels uns, ha de prevaldre la voluntat de facilitar l’aprenentatge de la llengua a les generacions futures. No té sentit fer difícil el que pot ser fàcil. L’Institut d’Estudis Catalans així ho ha cregut, i ha obrat en conseqüència. Independentment de les discrepàncies que puguem mantindre amb les solucions adoptades, cal reconéixer el seu esforç per millorar el codi de representació escrita.
Ja hem analitzat en este mateix blog les reformes plantejades en la nova Ortografia de l’IEC respecte als accents diacrítics i les dièresis, però encara hi ha una altra qüestió important que s’ha sotmés a revisió: la representació del so [r], anomenat ròtic vibrant en la terminologia fonètica, en paraules precedides d’un prefix.
Comencem per repassar la normativa ortogràfica respecte a este punt per a saber exactament què teníem i què es pretén canviar. La regla general establia que el so de [r] es representa amb el dígraf rr en posició intervocàlica (carro, ferro), i excepcionalment en les paraules començades amb r unides a un prefix o a una forma prefixada acabats en vocal es mantenia una sola r (contrarestar, infraroig). L’origen d’esta norma es remunta al mateix llatí (contrareformatio, triremis), i s’ha mantingut tal qual en moltes llengües romàniques. En castellà esta norma de base etimològica estigué vigent fins a finals del segle XIX, en què se substituí per una altra norma de base fonètica.
En català no apareix cap referència explícita a esta qüestió en les Normes ortogràfiques de 1913, però sí en la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra de 1918, on es manté el criteri etimologista tradicional formulat de manera molt senzilla: «… hom escriu r en lloc de rr darrera dels prefixos llatins contra (Ex.: contrarevolució), bi (Ex.: birectangle), tri (Ex.: trirectangle); darrera dels prefixos grecs anti (Ex.: antireligiós), mono (Ex.: monorímic) [sic], &; i en els compostos com conirostre, dentirostre, &».
Des d’una perspectiva valenciana, les Normes de Castelló no sols ratificaren esta norma sinó que ampliaren explícitament la relació de prefixos que hi quedaven afectats: ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, mono-, di-, tetra, poli- i a- privatiu. L’increment de cultismes i de tecnicismes durant l’últim segle ha fet que la llista de paraules afectades per esta excepció haja crescut a un ritme vertiginós. En l’actualitat, el Diccionari normatiu valencià arreplega més de huit-cents termes afectats per esta excepció. I cal reconéixer que, en este garbuix de mots cultes, no sempre és fàcil destriar quin so representa la r en posició intervocàlica. Ni que siga amb valor d’anècdota, puc testimoniar que alguns usuaris avançats de la llengua creien que la r de l’última síl·laba de la paraula ornitorinc s’havia de pronunciar com la r de cara. El problema no és dels usuaris, evidentment; el problema és de la norma que dóna peu a estes ambigüitats.
Fent-se eco del clam expressat reiteradament per molts professors de les dificultats amb què es topaven a l’hora d’intentar ensenyar als seus alumnes totes estes galindaines ortogràfiques, i molt sovint amb resultats infructuosos, l’Institut d’Estudis Catalans s’ha replantejat l’ortografia d’estes paraules en la nova Ortografia. Però, igual que en el cas dels accents diacrítics i de les dièresis, la reforma ortogràfica de l’IEC respecte a este punt s’ha convertit en un complex laberint de normes, subnormes, excepcions i contraexcepcions.
Per a corroborar el que acabe de dir, faré una descripció succinta dels canvis ortogràfics que experimentarien certes paraules aplicant-hi les noves normes de l’IEC. El criteri general continua sent escriure rr entre vocals (carro, ferro), i es manté també igualment l’excepció d’escriure amb una sola r les paraules precedides d’un prefix o d’una forma prefixada acabats en vocal (contrarestar, infraroig). La novetat és que en alguns casos —només en alguns casos—, com per exemple el de les paraules formades amb el prefix a- privatiu, passen a escriure’s amb el dígraf rr, de manera que paraules com arítmia, que abans s’escrivia amb una r, segons l’IEC s’haurien d’escriure a partir d’ara amb dos rr; però altres paraules compostes formades amb el mateix radical, com eurítmia i polirítmia, s’han de continuar escrivint amb r simple. I, fent una pirueta filologicocircense, com a prova que és possible fer-ho encara més difícil, tenim el cas dels compostos formats amb el radical riz(o)-, en què no sols s’hauria d’escriure amb rr l’adjectiu arize (‘sense arrels), format amb el prefix a- privatiu, sinó també polirize (‘moltes arrels’). Poliritme amb una r, però polirize amb dos. Per a un usuari mitjà, un autèntic galimaties.
L’antiga norma vigent per a tot el domini lingüístic abans del sobtat impuls innovador de l’IEC era abstrusa i generava dubtes, és cert; però es podia intuir una coherència global, en el sentit que les formes prefixades no alteraven l’ortografia de les paraules amb què s’ajuntaven. Era una norma basada en l’etimologia, paral·lela a la que seguix el francés (arythmie, ornithorynque) o l’italià (aritmia, ornitorinco). Però la nova norma, a més de confusa, trastoca la coherència global. En uns casos s’atenen criteris fonètics, i en uns altres, criteris etimològics.
La situació lingüística resultant després de la reforma ortogràfica de l’IEC és enormement confusa. D’una banda, tenim una dualitat de normes (l’antiga i la nova, que ara com ara es corresponen amb la de l’AVL i la de l’IEC), cada una d’aplicació obligatòria en un àmbit territorial. I cal apuntar, a més, que qualsevol iniciativa espontània que es desmarque d’esta distribució de competències legals està exposada a ser declarada nul·la de ple dret si a algun examinand se li ocorre impugnar un examen fet amb les noves normes de l’IEC en l’àmbit valencià. La legislació és claríssima i expeditiva; la situació resultant, per tant, és un embolic lingüístic i jurídic. No sols és urgent reparar este grandíssim problema; també seria necessari revisar la mateixa norma conjuntament per les dos institucions normatives. Ja és hora de superar prejuís i posar per damunt de qualsevol altra consideració el bé de la llengua compartida.