Si la setmana passada, amb motiu de la reforma ortogràfica mampresa per l’Institut d’Estudis Catalans, tractava en este mateix blog el tema dels accents diacrítics, i expressava els meus dubtes respecte a la manera com s’havia resolt esta qüestió ortogràfica en la seua nova Ortografia, crec que el tractament donat a la dièresi encara és més insatisfactori. Però, abans de formular qualsevol crítica, vull manifestar el meu absolut reconeixement al paper històric d’esta institució i, consegüentment, des d’una posició de respecte, els meus comentaris estan fets amb l’objectiu de generar diàlegs fructífers que puguen aportar noves perspectives que contribuïsquen a millorar el sistema ortogràfic compartit
Dit això, comencem per explicar la funció de la dièresi en el nostre sistema ortogràfic. La primera funció d’este signe gràfic és indicar que la vocal u dels grups gu o qu davant de les vocals e o i no és muda; les paraules lingüística i seqüela il·lustren este paper de la dièresi. La segona funció, igualment clara, és indicar, en casos de concurrència de vocals, supletòriament a les regles generals d’accentuació, on recau la vocal tònica, i així es posa de manifest en paraules com veïna o diürn. La tercera i última funció de la dièresi és indicar que les vocals i o u, en posició àtona, no formen diftong amb la vocal anterior en paraules com veïnal o diürnal. La reforma duta a terme per l’IEC afecta un reduït grup de paraules d’este últim bloc; concretament, els derivats cultes acabats en ‑al, com ara laïcal o helicoïdal, que arran de la reforma haurien d’escriure’s sense dièresi (encara que per ara, almenys fins que no s’aconseguisca un consens institucional, exclusivament en l’àmbit on l’IEC té competència normativa).
La reforma de la norma que regula l’ús de la dièresi es justifica, segons s’explica en la mateixa Ortografia, en la voluntat d’adequar la grafia de certes paraules a la seua pronúncia general. L’objectiu és encomiable, no cal dir-ho, i en molts casos l’apreciació de partida és indiscutiblement encertada. En una elocució diguem-ne normal, la i de paraules com laïcal i helicoïdal es pronuncia unida a la vocal anterior formant diftong, i per tant, tal com planteja adequadament la nova Ortografia de l’IEC, la dièresi en estos casos és un signe sobrer. El problema és que esta pronunciació diftongada no sols es produïx en els derivats cultes acabats en ‑al, sinó que també afecta moltes altres paraules de caràcter patrimonial que actualment s’ornamenten amb dièresis. En molts casos és realment difícil d’apreciar si les vocals i i u formen diftong amb la vocal anterior. Per això precisament, perquè és difícil de percebre si el contacte de les dos vocals en posició àtona ha donat lloc a una sola síl·laba, abans d’esta reforma ortogràfica de l’IEC la paraula laïcal s’escrivia amb dièresi, igual que veïnal, perquè es creia que tant l’una com l’altra formaven hiat. I ara, de sobte, sembla que algú haja descobert que, contràriament al que es pensava abans, sí que formen diftong. No sé si este canvi de percepció és fruit de la realització de proves amb un espectrògraf o s’ha seguit algun altre procediment de detecció igualment subtil; però la veritat és que, per a un usuari normal, resulta difícil apreciar la diferència entre laïcal i veïnal. De la mateixa manera que no és fàcil de percebre tampoc la pronunciació diftongada o hiàtica en els aplecs vocàlics de paraules com aïllar, agraïment, assiduïtat, descafeïnat, fruïció, suïcidi, traïdor, ataüllar, taüter i uns centenars de paraules més. Llevat, és clar, que estiguem atacats per la poderosa força de l’autosuggestió, que en eixe cas som capaços de convéncer-nos del que siga. La lectura de les i o les u amb dièresis obra miracles.
I no vull dir amb això, de cap manera, que certes persones no pronuncien algunes d’estes paraules amb hiat. Algunes sí, i altres no. Però basar-se en un aspecte fonètic tan subtil, que la majoria de les persones són incapaces d’apreciar, per a fixar l’ús d’un signe gràfic com la dièresi és obligar, en la pràctica, a aprendre de memòria la grafia de centenars de paraules. El codi escrit de qualsevol llengua omet necessàriament molts detalls de l’expressió oral. I en alguns casos poden ser qüestions molt rellevants. L’obertura de les vocals e i o, per exemple, en paraules com terra o cosa no tenen cap marca gràfica distintiva.
Per establir també unes referències de contrast amb altres idiomes, cal apuntar que la nova Ortografía de la lengua española de 2010, per exemple, optà per no accentuar paraules com guion o truhan, independentment que es pronunciaren en una síl·laba o en dos. I ja abans, concretament des de 1956, s’havia resolt també, per motius semblants, deixar d’accentuar paraules com huida o jesuita, acceptant que la vocal tònica podia recaure lliurement sobre qualsevol de les dos vocals dèbils, segons les tendències naturals dels parlants. En este punt, val a dir-ho, les solucions pragmàtiques de tolerància ortològica del castellà són un bon exemple a seguir. Si els parlants vacil·len o són incapaços de distingir certs fenòmens, val més no marcar-los ortogràficament. Cal ser conscients que com més dificultats s’introduïsquen en el sistema ortogràfic, més entrebancs estarem posant a l’extensió de l’ús social de la llengua.