L’ortografia és un vestit que es posa a la llengua per a dotar-la de corporeïtat gràfica; però la llengua, en essència, desproveïda de farbalans i altres accessoris complementaris, és un codi de comunicació oral. Durant milers d’anys, les llengües han existit sense cap representació escrita, i així és encara com en perviuen moltes. I no per això deixen de ser llengües.
Les primeres manifestacions escrites de la nostra llengua, en forma de glosses a manuscrits llatins, provenen del segle XII. Durant aproximadament set segles la llengua s’ha estat utilitzant amb contínues vacil·lacions gràfiques. Fins al primer terç del segle passat no disposàrem d’uns rudiments ortogràfics més o menys ordenats. Les Normes de Castelló, com a expressió simbòlica d’unes bases ortogràfiques unificades, es firmaren el 21 de desembre de 1932; però durant les dècades posteriors encara han continuat fixant-se certes qüestions ortogràfiques, com ara alguns aspectes de l’accentuació, l’ús dels guionets, la grafia de les paraules compostes, l’apostrofació de les sigles, la presència o omissió de la e epentètica en paraules com poli(e)sportiu o feld(e)spat…
I no en som tampoc cap excepció. En castellà, per exemple, las Nuevas normas de prosodia y ortografía de la Real Academia Española, declarades d’aplicació preceptiva des de l’1 de gener de 1959, introduïren certs canvis ortogràfics importants, com ara la supressió dels accents en monosíl·labs com fue, dio i vio. També l’Ortografía de la lengua española de 1999 canvià la formulació d’alguns preceptes relacionats precisament amb els accents diacrítics, que han tornat a revisar-se novament en l’última Ortografía de 2010.
Les llengües portuguesa, francesa i alemanya han passat també certes vicissituds ortogràfiques durant les últimes dècades a l’intentar posar una miqueta d’orde en els seus respectius codis lingüístics. En anglés, sense institucions normativitzadores, les vacil·lacions ortogràfiques conviuen caòticament dins d’una aparent indiferència en paraules com colour/color, grey/gray, realise/realize, aesthetics/esthetics, centre/center, dialogue/dialog, offence/offense i uns centenars de paraules més. Potser algun dia, si afluixen els encesos efluvis d’amor patri que tantes obcecacions provoquen, també es podran superar eixes discrepàncies ortogràfiques.
Amb estos antecedents només pretenc posar en relleu que l’ortografia és un codi mutable. I malament si no és així. Perquè això serà un indicador que la tenim petrificada. Al cap i a la fi, es tracta d’una sèrie de convencions artificials amb què encapsulem la llengua oral, i de tant en tant és necessari revisar-les i actualitzar-les perquè s’ajusten més eficaçment a la funció representativa que han de complir.
L’Institut d’Estudis Catalans, fruit d’una preocupació latent que s’arrossega des de fa unes quantes dècades, s’ha llançat a fer una modificació d’alguns aspectes que, de totes totes, urgia revisar. El tema dels accents diacrítics és el punt que més controvèrsies ha suscitat. Per a emmarcar adequadament esta qüestió en un context global, recordem que la funció bàsica de l’accent és indicar la vocal tònica d’una paraula, i la norma establida, siga per la presència de la titla o per la seua omissió, complix satisfactòriament el seu objectiu. La segona funció del nostre sistema d’accentuació és determinar el timbre de la vocal tònica. Segons que l’accent siga agut (´) o greu (`), ens indica que la vocal sobre la qual recau és tancada o oberta; però, tal com hem comentat ja en articles anteriors, la norma vigent conté unes mancances considerables, especialment des de la perspectiva valenciana. Però, entre totes les funcions del sistema accentual, la diacrítica és la que més deficiències presenta. La seua distribució és completament arbitrària. No hi ha cap norma de caràcter general que permeta a l’usuari preveure quan ha de posar este signe ortogràfic. En els diccionaris hi ha centenars de parells de paraules que, provinents d’ètims diferents, s’escriuen de la mateixa manera. Teòricament, per tant, són susceptibles de generar alguna ambigüitat. Però només unes poques paraules homògrafes es va considerar, en el moment de fixar la normativa, que era útil diferenciar-les gràficament amb un accent. I la veritat és que no se sap molt bé amb quin criteri garbellador.
Per molt bona voluntat que es vullga posar, és difícil comprendre per què es va considerar la necessitat d’accentuar la paraula cóm quan feia referència al ‘recipient per a menjar els porcs’, per a distingir-la de l’adverbi comparatiu com; i exactament igual passa amb tòt, la ‘boca grossa d’un cànter’, a la qual se li va posar accent per a diferenciar-la del pronom indefinit tot; i séc, ‘plec de roba’, accentuada per a evitar que es puga confondre amb l’adjectiu sec, ‘que ha perdut la humitat’; i rés, ‘pregària’, no fóra cas que sense accent es confonguera amb el pronom res, ‘cap cosa’, i induïra a pràctiques herètiques; i no diguem ja ròssa, ‘animal de peu redó, vell i flac’, que, sense accent, si es feia una lectura poc atenta, potser es podia confondre amb una dona rossa, ‘de cabells clars’, i això sí que no. Millor no mesclar les coses i que quede claret quan ens referim a unes coses i quan estem parlant d’unes altres. Així que unes paraules amb accent i unes altres sense. I arreglat! O no del tot. Les coses sempre poden millorar-se. Amb un incansable afany de claredat conceptual, la llista anà creixent i creixent. I encara ara, si ens ho proposàvem, de segur que podríem afinar-la. Per què no? Si tenim mà, ‘extremitat del braç’, escrita amb accent, per a diferenciar-la del possessiu àton ma, ¿per què no accentuar també l’adjectiu sa, ‘que té salut’, per a distingir-lo del possessiu àton de tercera persona? El Diccionari català-valencià-balear, de fet, dóna també eixa possibilitat.
En vista de les dimensions que havia adquirit la pruïja diacrítica, l’Institut d’Estudis Catalans ha intentat posar una miqueta de trellat en esta qüestió ortogràfica. A fe que ho ha intentat, almenys des de la Comissió d’Ortografia. Encara que, al final, entre tiris i troians, ha aprovat una reducció de la llista de diacrítics a quinze paraules. Cal reconéixer que sempre és millor aprendre’s quinze paraules de memòria que no cent cinquanta. L’esforç de memorització que s’exigix a les pobres criatures que s’enfronten a l’aprenentatge de l’ortografia es reduïx considerablement. Amb tot, no deixa de ser també una llista arbitrària. Costa de trobar en la nova proposta de l’IEC un plantejament global definit amb uns criteris racionalitzadors. El fet que l’ús dels diacrítics s’haja reduït a paraules monosíl·labes no sembla que tinga suficient entitat. L’adjectiu diacrític significa ‘que servix per a distingir’. I és dubtós, per exemple, que fera falta l’accent gràfic per a distingir déu, ‘divinitat’, de deu, ‘numeral’. Quan algú diu que creu en Déu (encara que fóra escrit sense accent), ¿podria donar peu a pensar que qui ha manifestat així les seues creences és un heretge adepte a la numerologia? I, ja posats, ¿per què no s’accentua l’adjectiu nou, ‘acabat de fer’, per a diferenciar-lo gràficament del número nou? ¿I la set, ‘ganes de beure’, no s’hauria de diferenciar també del set, ‘numeral’? ¿Amb quina lògica se sosté que unes paraules han de dur accent i les altres no?
Deixant de banda especulacions recreatives, la realitat és que s’ha partit d’una llarga llista elaborada a principis del segle passat amb criteris molt poc funcionals i ara simplement s’han aplicat les tisores. Punt. Però el problema no és la llargària de la llista; el problema és el mateix concepte de accent diacrític. Qualsevol llista de paraules homògrafes diferenciades per un accent és necessàriament arbitrària.
Per damunt d’això, és encara molt més greu que una institució amb responsabilitats normatives limitades sobre una part del domini lingüístic haja actuat unilateralment sobre el codi ortogràfic. La situació és la que és. Tant si agrada més com si agrada menys. Els marcs legals determinen els àmbits respectius de competències institucionals. I és una irresponsabilitat adoptar una resolució que obliga a ensenyar als alumnes de Tortosa que la tercera persona del present d’indicatiu del verb donar no s’ha d’accentuar i als de Vinaròs haver de dir-los que sí que s’accentua.
Afortunadament, encara hi ha molta gent sensata, ací i allà, que amb bones manyes i millors maneres podran resoldre este desficaci. Confiem que així siga. I que es faça prompte.