El culte als morts —per a venerar-los, per a honrar la seua memòria, per a fer-nos-els presents quan ja no estan entre nosaltres— és una pràctica ben antiga. Els dòlmens són monuments funeraris prehistòrics que ja revelen una actitud de respecte reverencial pels difunts. Però els rituals duts a terme amb els morts han variat molt al llarg del temps. En l’antiga Roma, els cadàvers se solien soterrar en les pròpies cases. Si més no, en el cas dels patricis; les despulles de la plebs i dels esclaus solien llançar-se a una espècie de fosses comunes anomenades puticuli. La Llei de les Dotze Taules, un dels primers codis legals coneguts, elaborat en el segle V abans de Crist, prohibia la incineració o la inhumació dels cadàvers dins del nucli urbà. Amb esta prohibició es pretenia eradicar una pràctica comuna, de la qual ja es tenia plena consciència que era perjudicial per a la salubritat pública. I és a partir de la necessitat de crear espais comuns per a soterrar els morts que sorgiren les necròpolis, o ciutats dels morts, el precedent immediat dels actuals cementeris.
La paraula cementeri prové del llatí tardà coemetērium, i esta al seu torn deriva del vocable grec koimētḗrion. El seu significat primigeni era ‘dormitori, lloc per a dormir’. El canvi semàntic està associat a la creença cristiana segons la qual els cossos dormien fins al moment de la resurrecció. El significat actual de cementeri, per tant, és una transmutació metafòrica: del dormir fisiològic es passà al son etern, amb l’esperança que algun dia els morts despertarien, i el seu cos i la seua ànima tornarien a fondre’s.
La paraula cementeri ja apareix documentada l’any 1290 en els Pergamins, processos i cartes reials recopilats pel professor Enric Guinot: «en conseyl cridat e plegat e·l loch del sementeri de Morella». Esta és actualment la forma general de tot el valencià, i també és pròpia de l’àrea de Tortosa, igual que de Mallorca i Menorca, així com de la franja de Ponent fins a arribar al Rosselló. És, per tant, una variant de llarga tradició i amplíssima extensió.
Així i tot, quedà bandejada del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (1932), que només arreplegava la forma cementiri. I no era un problema de falta de referències històriques. La forma cementeri ja apareixia, entre altres, en el diccionari de Marià Aguiló (1914), i també, naturalment, en molts diccionaris valencians, com el de Josep Escrig (1851) o el de Lluís Fullana (1921).
La raó de fons que subjeia a esta exclusió és que les variants formals —aquelles que deriven d’un mateix ètim i presenten lleus variacions entre si— s’han considerat supèrflues i fins i tot a vegades com a elements lèxics disgregadors que contribuïxen a la fragmentació de les llengües. Amb tot. Fabra n’incorporà moltes en el seu diccionari: arrencar i arrancar; cargol i caragol; cartró i cartó; capsigrany i capserigany; estable i establa; nespra i nespla; nirvi i nervi; quitxalla i xicalla; ruga i arruga; sípia i sèpia; tisores i estisores; tomàquet, tomaca, tomata, tomàtec, tomàtic i tomàtiga… No acaba de casar, per tant, eixa pretesa consideració tan negativa de les variants formals i la realitat del diccionari. És legítim i raonable, per tant, plantejar-se per què estes variants formals sí que podien incorporar-se al diccionari i cementeri no. La veritat és que, des d’una perspectiva valenciana, no s’acaba d’entendre. O sí que s’entén; però no ens agrada, que és una cosa diferent.
És cert que, a començaments del segle XX, els estudis dialectals encara estaven en una situació molt precària, i en alguns casos es desconeixien certes variants i, sobretot, la seua extensió; amb tot, el problema no era eixe. El principal criteri aplicat en el diccionari de Fabra a l’hora d’acceptar determinades variants i d’excloure’n d’altres, no ens enganyem, era la voluntat de satisfer les necessitats expressives dels escriptors catalans. S’estava forjant la llengua literària, i hi havia pressa per dotar els escriptors d’un instrument que facilitara i ordenara la seua expressió. Les circumstàncies socials i polítiques ho reclamaven. Per això, Fabra presentà la seua obra amb un caràcter de provisionalitat, com «el canemàs del futur Diccionari de l’Institut». Però eixe gran projecte de diccionari no pogué dur-se a terme. I probablement eixe és el pecat original de la nostra normativa. No per l’obra de Fabra en si, sinó per la seua sacralització posterior, que impedí que poguera actualitzar-se adequadament.
De totes les maneres, a estes altures, del que es tracta no és de recriminar res a ningú. Tots som fruit del nostre temps. I, afortunadament, Pompeu Fabra i molts altres gramàtics i lexicògrafs posteriors feren el que pogueren en unes condicions molt desfavorables. La qüestió ara és com abordar sense prejuís la variació formal des d’una perspectiva valenciana i, alhora, amb un plantejament global de la llengua. Les variants no són bones o roïns en termes absoluts. Cada paraula té una història particular, una tradició escrita, una determinada extensió i, també, encara que siga menys tangible, una càrrega de sentiments. Tot això fa que els usuaris perceben de manera distinta les necessitats de cada variant.
En vista d’esta nova realitat social, cal assumir també una nova perspectiva per a donar respostes satisfactòries a les necessitats dels usuaris actuals. No es pot normalitzar una llengua en contra de l’expressió habitual de la gent. Les variants formals no fan mal en el diccionari. Fan mal a la llengua les condemnes rígides de tot el que no està en el diccionari. Els periodistes, els dependents de comerços, els funcionaris que atenen el públic necessiten sentir-se còmodes parlant en valencià. La paraula cementeri és només una forma emblemàtica de les variants formals ressuscitades. És evident que molts valencians no se sentirien còmodes havent de dir cementiri per a parlar correctament, de la mateixa manera que molts catalans es trobarien igualment incòmodes si hagueren de dir cementeri. ¿Quin problema hi ha, per tant, que cementeri i cementiri puguen conviure harmònicament en les planes dels diccionaris i que cada parlant faça servir la seua forma pròpia? Cap, evidentment. Per això actualment les dos formes estan en tots els diccionaris. I per això també la resolució d’este doblet, superant reticències històriques, sovint basades en prejuís poc fonamentats, és un exemple a seguir.