El món digital ens obri permanentment nous horitzons de coneixement. Potser, de tan obvi com és, resulta un tòpic dir-ho. Però no per això és menys cert. Internet és un gran magatzem d’informació disponible a toc de clic: diaris digitals, blogs, xarxes socials, traductors automàtics… Tot s’amuntona caòticament, i quasi tot es compartix vertiginosament: les notícies, els rumors, les mentires… Dins del caos selvàtic del codi binari de zeros i uns amb què funciona internet, hi ha el risc evident de perdre’s en un marasme de dades. Tot se’ns mostra descarnadament, sense filtres. Però no hi ha alternativa. És un camí sense retorn. Hem de saber adaptar-nos al nou medi i aprofitar les possibilitats que se’ns brinden com un repte per a potenciar els nostres recursos lingüístics i també per a revisar, i replantejar-nos profundament, certs hàbits expressius.
Només una dada de referència simptomàtica de la força del medi digital: el Diccionari normatiu valencià, posat a l’abast del públic el 5 de febrer del 2014 en versió electrònica, ha rebut ja més de dotze milions de consultes. En només dos anys i mig és ja, de ben segur, el diccionari que més informació ha reportat a milers de valencians sobre la seua llengua pròpia.
Els diccionaris són obres complexes, i cada vegada contenen més informació. Es consulten per a resoldre dubtes ortogràfics, per a saber la pronunciació d’una paraula, per a consultar la conjugació d’un verb, per a conéixer si un vocable és correcte o incorrecte… I també, naturalment, per a descobrir el significat de les paraules desconegudes. Però en la rebotiga del diccionari també podem conéixer, a més, quins vocables són els més buscats. Són dades que ens poden reportar una informació molt útil per a saber els dubtes a què s’enfronten els usuaris de la llengua, les qüestions ortogràfiques que els resulten més difícils d’assimilar, els termes més opacs… Es tracta d’una informació crucial per a intentar remodelar certs aspectes de la llengua d’acord amb les necessitats dels usuaris del segle XXI, i saber, en definitiva, en què falla el codi lingüístic i en què s’equivoquen els comunicadors.
Partint d’eixes dades, podem afirmar que, tal com resa el títol d’este article, tanmateix no s’entén. És la paraula més buscada del Diccionari normatiu valencià. Centenars de persones l’han buscat en el diccionari. Perquè l’han trobat en molts textos i no han sabut desxifrar-ne el significat, ni tan sols amb l’ajuda d’un context.
Analitzem, per tant, què passa amb esta paraula. Per què s’utilitza tant i per què s’entén tan poc. És més que un símptoma: és la síndrome del nostre mal de llengua. La primera i principal raó de per què no s’entén tanmateix és perquè no es diu. No hi ha cap comarca valenciana on es diga espontàniament esta paraula. Es tracta d’un arcaisme recuperat literàriament. I quan dic recuperat no deixa de ser una formulació generosa. Perquè ni tan sols entre els escriptors clàssics del segle XV era una paraula habitual. Ni rastre en el Tirant, ni en les poesies d’Ausiàs March, ni en les proses de Corella, ni en els sermons de sant Vicent… Apareix utilitzada molt escadusserament en el Liber elegantiarum de Joan Esteve, publicat l’any 1489, i en el Thesaurus puerilis del ciutadà gironí establit a València Onofre Pou, publicat en 1575. Però, damunt, en els pocs casos en què apareix, té un sentit diferent del que se li ha atribuït modernament. Originàriament significava ‘un altre tant, en el mateix nombre’. mentre que actualment s’utilitza amb el significat de ‘contràriament al que podria esperar-se’. O millor dit: ara es fa servir com a traducció de la locució castellana sin embargo. Perquè, quan rebutgem certes paraules usades col·loquialment, tendim a funcionar com un traductor automàtic: quan ens ve al cap l’expressió sin embargo automàticament la reemplacem per tanmateix. Però les llengües són estructures molt més complexes que els programes de traducció. En valencià, per a introduir una idea que s’oposa parcialment a una altra que s’ha enunciat anteriorment, se solen utilitzar espontàniament fórmules com però, així i tot, en canvi, a pesar de tot…
Però, per damunt de qualsevol altra cosa, el que posa de manifest esta anècdota és la necessitat de reflexionar sobre la funció del llenguatge en la societat digital en què estem immersos. La funció primordial de la llengua sempre ha sigut la comunicació; però ara, en esta nova conjuntura marcada per la immediatesa informativa, encara ho és més. I potser és oportú recordar que el procés comunicatiu es fonamenta en tres pilars: l’emissor, el receptor i el missatge. Si el missatge es formula amb un codi que no és comprensible pel receptor, la transmissió es bloqueja. Dit amb altres paraules: si es vol transmetre informació, no es pot escriure sense tindre en compte el bagatge del lector; no es pot confondre la comunicació funcional amb una recreació estètica de les paraules; no es pot encobrir de didactisme benintencionat un ús inadequat dels recursos comunicatius.
Són principis bàsics de la societat digital de la informació. En totes les llengües. L’anomalia històrica que ha patit l’evolució del valencià no ens hauria d’induir a buscar coartades vanes ni a esgrimir justificacions puerils. Al contrari: la situació de debilitat social del valencià ens hauria d’impulsar a extremar la preocupació per aconseguir una comunicació eficaç. No siga que amb una actitud redemptora de voler salvar certs mots buidem de significat els missatges. Seria una pena que la gent que sent l’impuls de llegir en valencià desistira de prosseguir per creure que no l’entén amb tant de tanmateix.