El policentrisme convergent és una expressió afortunada del gramàtic valencià Manuel Sanchis Guarner amb què sintetitzava la seua concepció de com s’havia d’encarar la normativització de la llengua catalanovalencianobalear. Diguem-ho així, per no entrar ara en la qüestió nominal de la llengua, que és una altra història, i també per posar en relleu amb esta composició adjectival de tres gentilicis la polifonia de veus i sentiments en dansa. Perquè, més enllà de criteris filològics, les llengües es construïxen també amb sentiments: els sentiments d’afecció actuen cohesionant-les, i els de desafecció, disgregant-les. El sentiment d’unitat lingüística entre valencians, mallorquins i catalans sempre ha existit, i s’ha mostrat reiteradament al llarg del temps de maneres molt diverses, com l’apel·lació al llemosí de Constantí Llombart o la curiosa denominació de bacavés ideada per Nicolau Primitiu, partint de les síl·labes inicials dels noms dels tres principals dialectes; però, alhora, també és clarament constatable que els valencians hem tingut un acusat sentiment particularista. El mateix Sanchis Guarner, de fet, en un article publicat en 1968 afirmava que «Els valencians tenim molt desenrotllat el sentiment de la nostra personalitat regional, […] volem una integració però no pas una submissió».
El policentrisme convergent és la plasmació equilibrada d’estos sentiments contraposats: un reconeixement de la voluntat unitària de la llengua, però partint d’una codificació autònoma de cada un dels grans dialectes. Vist des de la perspectiva actual, cal reconéixer que Sanchis fou un visionari. O potser simplement fou un home assenyat, d’aquells que toquen de peus a terra, que coneixen profundament la realitat social a què s’enfronten i fan propostes pragmàtiques per a intentar transformar-la amb l’aquiescència de la majoria.
Pompeu Fabra, el codificador del català modern, a més de ser un excel·lent filòleg —cosa evident—, era també un home de seny. Les paraules que va dedicar als valencians en un article publicat en la revista Nostra Parla l’any 1918 ho mostren ben a la clara: «Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català».
En essència, el consell de Fabra també s’emmarca ideològicament en una concepció policèntrica de la llengua. Ens emplaçava a nosaltres, els valencians, a mamprendre un procés de depuració de la llengua, amb la seguretat que, recorrent als escriptors clàssics, convergiríem en un port comú. El consell, a més de prudent, per a evitar qualsevol tipus de suspicàcia entre els valencians, era molt intel·ligent. Durant el segle XV, les diferències dialectals estaven tan poc marcades que els especialistes en història de la llengua encara no han acabat de dirimir si certs textos eren d’autors valencians o catalans.
Amb tot, cal fer notar que, paradoxalment, el missatge de Fabra contradeia en gran part la seua pròpia actuació en la codificació del català. Fabra fou un lingüista tremendament modernitzador. Intentà depurar el català de castellanismes partint de la llengua dels clàssics, això sí; però, alhora, optà per assumir les solucions morfològiques i lèxiques del català central contemporani enfront de les formes clàssiques (com haja, patesc, colp, carabassa i moltes altres), que encara estaven plenament vigents entre els gramàtics i autors catalans del segle XVIII.
Per la seua banda, la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner partia de la realitat lingüística imperant entre els escriptors dels anys trenta (fent ús, per exemple, dels demostratius simples, la flexió en –ix dels verbs incoatius o paraules com atre o mentres), però ja apuntava —seguint els consells de Fabra— la conveniència d’adoptar en la llengua literària algunes solucions dels escriptors clàssics amb vista a aconseguir una koiné supradialectal. Amb la voluntat d’arribar a eixe ideal de llengua global, alguns gramàtics posteriors, com Carles Salvador i especialment Enric Valor, aprofundiren esta via retroactiva amb l’adopció de solucions arcaïtzants, particularment en la flexió verbal (existesca, cantàs, vulga, muira, culla…).
Esta tendència es truncà en els anys huitanta. Era ja totalment evident que els catalans no anaven a retroatraure’s a un llenguatge arcaïtzant per a convergir amb valencians i mallorquins en un estàndard comú de base composicional. Al contrari: els nous mitjans de comunicació catalans reclamaven amb força una llengua més pròxima als destinataris. Des de l’àmbit valencià, la incorporació de la llengua al sistema educatiu i la posada en marxa de la ràdio i la televisió, on l’oralitat prenia cada vegada més rellevància, suposà també un autèntic bany de realisme lingüístic. Finalment, la constitució de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’any 2001, amb la integració de sensibilitats plurals i buscant la superació del conflicte lingüístic que havia fustigat els valencians en les dècades anteriors, ha representat l’estocada definitiva a aquell miratge de llengua literària adobada d’efluvis classicitzants.
No és un lament. És la constatació d’una realitat ineludible a partir de les circumstàncies que ens ha tocat viure. I, independentment dels efectes desconcertants que poden provocar en molts usuaris estos vaivens lingüístics, probablement ens han proporcionat també les claus per a recuperar els ideals del policentrisme convergent però des d’unes bases realistes, sense perdre el contacte amb les necessitats comunicatives de la societat valenciana actual. De manera semblant a com s’aborden els problemes lingüístics en els països de parla hispànica; o com s’ha aconseguit arribar a un acord ortogràfic entre Portugal, Brasil i Angola; o com es resolen, de manera natural, amb l’intercanvi de fluxos informatius, al Regne Unit, els Estats Units, Austràlia i la resta de països anglòfons.
El policentrisme convergent no és ajuntar paraules d’ací i d’allà sense solta ni volta, fent un popurri despersonalitzat irreconeixible. Cada territori ha de partir de la seua realitat sociolingüística i configurar un model de llengua ajustat a les pròpies necessitats comunicatives. La voluntat de convergència s’hauria de manifestar, per exemple, en la responsabilitat de buscar acords previs entre tots els centres codificadors de la llengua abans de promoure reformes ortogràfiques unilateralment.
Afortunadament, en els inicis de la nostra codificació normativa comptàrem amb gramàtics com Pompeu Fabra i Sanchis Guarner, persones de seny amb una visió global i realista de la llengua compartida.