Els accents, desdenyats i omesos per tantíssima gent, especialment en els missatges transmesos des dels mòbils, tenen una llarga història, i han sigut objecte d’abrandades polèmiques. Però, per a poder entendre el perquè d’alguns dels problemes que encara té la normativa lingüística amb els accents, és convenient fer un breu repàs de la història d’este signe ortogràfic.
L’accent gràfic prové del grec clàssic, que era una llengua tonal, i els accents tenien precisament la funció de marcar els canvis de to. Les llengües romàniques començaren a escriure’s sense fer servir cap tipus d’accent, però si fa no fa a partir de mitjan segle XVI es recuperaren estos signes amb funcions diverses en cada idioma. En uns casos marcaven la vocal tònica; en altres s’usaven per a distingir el significat de certes paraules homògrafes; en altres indicaven el timbre de les vocals, i en altres s’han utilitzat fins i tot per a indicar l’omissió d’una consonant. L’ús d’estos signes ortogràfics auxiliars ha passat per períodes de grans vacil·lacions, però a poc a poc cada llengua ha anat perfilant-ne unes funcions específiques. Amb tot, encara hui s’estan revisant en algunes llengües els usos que se’ls havia anat assignant al llarg del temps: en el cas del francés, per exemple, l’Académie Française està exigint que s’implante per fi en el sistema educatiu la supressió dels accents circumflexos que aprovà en 1990; la Real Academia Española també acordà en la seua última reforma ortogràfica de 2010 una reducció de les paraules que havien de portar accent diacrític. Tenint en compte estos precedents, vegem com s’han gestat les normes d’accentuació en la nostra llengua.
L’actual sistema d’accentuació del valencià arranca bàsicament de les Normes ortogràfiques aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans en 1913. Encara que en certs aspectes estes Normes foren modificades posteriorment per la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra de 1918, ja establien l’ús de dos tipus d’accents per a distingir el timbre de les vocals: l’accent greu (`) per a les vocals obertes (la a, la e oberta i la o oberta) i l’accent agut (´) per a les tancades (la e tancada, la i, la o tancada i la u).
Les Normes de Castelló ratificaren globalment aquell acord ortogràfic per a l’àmbit valencià. Però el problema és que, en el tema específic de l’accentuació, l’aplicació de la mateixa norma dóna lloc a resultats diferents en certes paraules segons la perspectiva de cada dialecte. El redactat de les mateixes Normes de Castelló, de fet, ja reflectix les contradiccions que originava esta regla. En els exemples amb què s’il·lustren les diverses regles ortogràfiques, les paraules séquia i cortés estan escrites amb accent agut, coherentment amb la pronunciació general del valencià, i la paraula ofèn, en canvi, està escrita amb accent greu, d’acord amb la pronunciació pròpia del català oriental.
La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner, publicada en 1950, aborda d’esquitllentes esta problemàtica; però, així i tot, marca decisivament les pautes de l’evolució posterior. La seua opció va ser que l’accent agut o greu s’havia de posar d’acord amb el timbre propi del valencià general, i per tant, en este punt concret de l’accentuació, propugnà per al valencià una ortografia lleument diferenciada de la catalana. Però Sanchis era un home d’equilibris. I, per a evitar que les diferències gràfiques entre valencià i català s’accentuaren excessivament (valga la redundància), va introduir algunes restriccions en la seua pròpia doctrina de correspondència entre grafia i pronunciació. Així, enfront de la norma general, va establir l’excepció que el pronom interrogatiu què i la conjunció perquè s’havien d’escriure amb accent greu, encara que en valencià es pronunciaren amb e tancada. Intentà justificar esta excepció en el fet que es tractava de mots invariables. Evidentment, el propòsit que subjeia a esta excepció era la voluntat de convergir ortogràficament en unes paraules d’ús molt freqüent amb la resta del català. Des d’una perspectiva estrictament filològica, val a dir que el criteri de mantindre l’accent greu en estes partícules gramaticals és dubtós. Si una de les funcions de l’accent és marcar el timbre de les vocals, potser hauria sigut més lògic adaptar plenament, sense excepcions, el sistema accentual a la pronunciació pròpia del valencià. O això o mantindre’l invariablement per a tot el domini lingüístic. Funcionalitat o unitat ortogràfica: eixe és el dilema. Però la lògica no sempre regix totes les decisions, i, dubtós o no, davant de la disjuntiva en què es debatien els escriptors valencians de postguerra, de seguir fidelment les normes fabrianes o adaptar-les a la idiosincràsia valenciana, es va imposar el pragmatisme sincrètic de Sanchis Guarner. Amb tot, cal remarcar que don Manuel també propugnava en la seua Gramàtica l’escriptura amb accent greu dels numerals ordinals (cinquè, sisè, setè…), probablement perquè eren formes literàries que ja no es deien espontàniament en valencià i, posats a recuperar-les, degué pensar que es podien reintroduir amb una grafia unitària; però, contràriament al que va succeir en els casos assenyalats anteriorment de què i perquè, esta recomanació no acabà de fructificar. Els principals gramàtics i lexicògrafs posteriors, Carles Salvador, Enric Valor i Ferrer Pastor, reconduïren este punt cap a la norma general d’accentuar els ordinals d’acord amb el timbre tancat de la –e final propi del valencià.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha aprofundit este plantejament genèric de fer correspondre l’accent agut amb les paraules que presenten un timbre tancat de la e en algunes paraules com bérbol, cércol, émbol, pésol, térbol, terratrémol i altres que presentaven un ús vacil·lant en la tradició gramatical recent.
L’ortografia és una convenció, i com a tal sempre té un punt d’artificiositat; però, alhora, ha de ser també un reflex de la llengua real. Aplicant les regles de descodificació adequades, un text ha de poder ser llegit de manera que el resultat siga satisfactori per als parlants dels diversos dialectes de la llengua. En el cas concret dels accents, cal reconéixer que és difícil. Encara que no impossible: en algun moment es va arribar a proposar l’ús de l’accent circumflex (^) per a marcar les paraules que tenen una obertura diferent en cada dialecte. Així, uns haurien pogut llegir la paraula francês, per exemple, amb la e oberta i uns altres amb la e tancada. Però bé, això són anècdotes de la història de la llengua. Ara tenim el que tenim: un sistema de doble accentuació, en què els valencians escrivim unes paraules amb accent agut (com ara interés, café o conéixer) i els catalans les escriuen amb accent greu. En la pràctica, estes diferències no representen tampoc una pertorbació important en el sistema lingüístic. Al cap i a la fi, és com qualsevol altre tret morfològic distintiu entre les diferents varietats dialectals (siga/sigui, meua/meva, etc.). Però, per damunt de qualsevol altra consideració, el valor d’una ortografia és que siga assumida per tots els parlants. Fins i tot amb les seues imperfeccions. Com hem vist, a tot arreu es couen faves. Temps hi ha d’esmenar possibles deficiències. I, si es dóna el cas, ja les corregirem tots junts.