Després de les vacacions, tornem a la faena. I, ja posats, es pot dir faena? Esta forma es diu col·loquialment, és cert. Però no és millor dir feina? Molts valencians que s’afanyen per parlar bé i s’esforcen per esmenar els errors més comuns de l’expressió col·loquial, de fet, així ho creuen, perquè han substituït la variant faena per feina. Però és millor realment?
Parlar bé o parlar malament és una qüestió que presenta unes arestes molt difuses; però, per no entrar ara en un tema massa ardu, limitem-nos a constatar que tant faena com feina estan en tots els diccionaris: les dos formes, per tant, són plenament correctes. I, en eixe cas, si les dos formes són correctes, ¿hi ha una variant que siga millor que l’altra? La qüestió és: millor per a què? Si estem fent poesia, i volem fer una rima fàcil amb reina, posem per cas, és millor feina, és clar. Ara bé, si el nostre propòsit és comunicar-nos fluidament amb la gent del nostre entorn, sense cap dubte és millor faena. Almenys, eixa és la forma general de tots els valencians.
No tots els canvis que hem introduït en el nostre parlar estan fonamentats filològicament. A vegades abandonem una paraula i passem a dir-ne una altra per emulació, perquè li l’hem sentida dir a algú que créiem que sabia, i a poc a poc una creença errònia passa a convertir-se en una espècie de mantra col·lectiu que tots repetixen sense saber exactament per què. Les semblances entre les paraules de dos llengües sovint induïxen a la generalització d’este tipus de prejuís. En valencià, almenys, si una paraula habitual es pareix a una altra de castellana, i n’hi ha una altra que hem sentit ocasionalment que és diferent, molta gent tendix a pensar que deu ser més genuïna. La inseguretat de molts valencians a l’hora de fer servir la pròpia llengua en un registre formal ha fet que sovint es reemplacen certes paraules habituals per unes altres de més estranyes davant de la creença que, com més diferents del castellà, més genuïnes són. Però la genuïnitat no la concedix el castellà: ni aproximant-s’hi grollerament ni separant-se’n artificiosament. És la pròpia tradició d’ús de cada paraula la que fa que siga genuïna o espúria.
I la realitat és que la paraula faena no sols no és un castellanisme, sinó que és al revés: és el castellà que va prendre la paraula del valencià. Així consta, de fet, explícitament en el diccionari de la Real Academia Española. Prové de la forma llatina făcĭĕnda, que derivà després a facenda, per a convertir-se finalment en faena.
Els testimonis de faena són antiquíssims i molt abundants: «que no faça faena de ses mans», Furs de València (1329); «Bell· ab bon seny, tot és poca faena», Ausiàs March (1425); «dar-t’à faena, viuràs ab pena», Jaume Roig (1460); «mas al present yo tinch molta faena», Joanot Martorell (1490); «E quant haveu vós treballat per acabar esta faena!», Isabel de Villena (1497)…
La forma faena era d’ús general en tot el domini lingüístic durant l’Edat Mitjana. La variant feina començà a generalitzar-se a partir del segle XV a Catalunya i posteriorment s’estengué també a les Balears. Entre els escriptors valencians, pràcticament no començà a usar-se fins al segle XX. Les circumstàncies sociolingüístiques, i sobretot la conformació d’una llengua literària que en gran part es modula a partir de la imitació dels models barcelonins, va fer que la forma feina s’introduïra amb força en el nostre panorama literari. Però, més enllà de les tries personals de certs autors, la paraula faena és la variant tradicional dels valencians, plenament vigent en l’actualitat. Per eixe motiu, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li atorga la condició de principal en el seu diccionari, per considerar que és la solució més adequada per a l’ús general, tant en registres formals com informals. No sols és temps de tornar a la faena; potser també és hora de recuperar i revitalitzar orgullosament la paraula faena com a part del nostre patrimoni lingüístic.