«Tot depén del color del vidre amb què es mira», diu un verset d’un poema de Ramón de Campoamor, que ja ha adquirit un valor proverbial per la seua gran popularitat. Encara que dins del poema la paraula color està usada figuradament per a ressaltar el subjectivisme moral i la consegüent relativitat a l’hora de jutjar si una acció es considera correcta o incorrecta, també se’n pot fer una lectura literal i apreciar la gran veritat que conté. Si es valora l’ús de les paraules que designen els colors en cada llengua, sembla que cada comunitat lingüística, efectivament, tinga una percepció distinta dels colors. O almenys fem servir colors diferents per a designar una mateixa realitat. Els posaré un exemple perquè s’entenga millor el que vull dir. Allò que en el llenguatge mèdic es designa habitualment com a hematoma, és a dir, l’acumulació de sang causada pel trencament de vasos capil·lars, en valencià es coneix popularment com a blaüra en certes zones i en altres com a moradura, i encara en altres llocs se l’anomena un blau i un morat, sense l’afegiment de cap sufix; en castellà esta equimosi s’anomena cardenal, en clara al·lusió al color roig purpuri distintiu de l’alta dignitat eclesiàstica; en francés és coneguda com a bleu; en italià, livido; en portugués, negra. L’evolució cromàtica que experimenta el vessament de sang en el teixit subcutani i la seua posterior reabsorció podria explicar esta varietat de denominacions populars. Però hi ha altres casos en què fem servir colors diferents per a designar una mateixa realitat. Així, per exemple, la varietat de vi que nosaltres anomenem negre en la majoria de les llengües del nostre entorn es coneix com a roig: red wine en anglés, vin rouge en francés, vino rosso en italià, Rotwein en alemany…
La paleta de colors és un contínuum indefinit. Amb les paraules seccionem l’espectre cromàtic per a comunicar percepcions visuals. Però en cada llengua es delimiten els diversos intervals de manera peculiar, i a cada segment se li aplica un mot. Allò que nosaltres designem com a blau, per exemple, en rus es coneix amb dos vocables distints: la paraula goluboj designa el blau clar, i la paraula sinij, el blau fosc; en italià també hi ha les paraules azzurro i blu per a referir-se a dos varietats distintes de blau. En tzeltal (la llengua d’un poble indígena descendent dels antics maies, que habita en Los Altos de Chiapas, una regió de Mèxic) hi ha, en canvi, la paraula ya’ax per a designar globalment l’interval conformat pels colors blau i verd.
I el contrast en l’ús de les paraules amb què es designen els colors en les diverses llengües encara és molt més gran quan ens endinsem en el pla figurat. Els usos simbòlics dels colors estan associats a la pròpia història cultural. Quan nosaltres parlem, per exemple, d’un acudit verd, en referència a una historieta jocosa de contingut sexual, els anglesos parlen d’un blue joke (‘acudit blau’); l’anomenada premsa groga, aquella que busca un impacte en els lectors ressaltant les notícies més sensacionalistes, en portugués es diu imprensa marrom; en alemany, Regenbogenpresse (literalment, ‘premsa arc iris, multicolor’)…
Tot este conjunt d’anècdotes referents als colors, en el fons, el que posen de manifest és que percebem la realitat que ens envolta a través de les paraules. La realitat és la mateixa, és clar; però la filtrem i la transmetem a través del nostre vocabulari. Les paraules conformen i modelen el nostre cervell. I compartir les paraules és compartir també una mirada del món.