La conjunció o, dins de les categories amb què la gramàtica sol classificar les paraules gramaticals, rep el nom de disjuntiva; però, contràriament al que induïx a pensar el sentit genèric de la paraula disjuntiva, gramaticalment no sempre implica una tria excloent entre dos opcions. A vegades pot tindre també un caràcter inclusiu. Molts problemes lingüístics ens vénen precisament perquè la selecció d’una determinada forma per a la normativa lingüística s’ha fet rebutjant-ne una altra, i a més no sempre s’han fet amb criteris lògics des d’un punt de vista estrictament filològic. El parell de variants torxa i antorxa il·lustren clarament el que acabem d’enunciar.
Antigament, la forma habitual era antorxa. Apareix usada en el Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell: «Com la nit fon venguda, junyien ab moltes antorches»; en el Vita Christi, de sor Isabel de Villena: «resplandint en ella les ençeses antorches de la claredat de son il·lustríssim linatge», i en un ampli repertori d’autors que s’estén ininterrompudament fins a mitjan segle XX, que no cal reportar ara per no fer innecessàriament llarga la relació de citacions. La forma torxa, en canvi, apareix utilitzada escadusserament en el Curial e Güelfa (obra d’autoria dubtosa): «Los altres dos fills, don Jayme e don Frederich, stigueren als caps de la taula ab sengles torxes en les mans tant com lo sopar durà», i esparsament en uns pocs documents de caràcter administratiu.
Pompeu Fabra, amb tot, es va decantar per incloure només torxa en el seu diccionari. La forma antorxa, doncs, amb esta decisió quedà bandejada de la normativa. I per què? És una pregunta formulada amb l’afany d’indagar les motivacions que, atenent l’ús històric de les dos variants, no sembla que fóra una decisió lògica. Si tots els parlants diuen antorxa i ja es deia així molt majoritàriament des de ben antic, en el cas de triar-ne una (que tampoc està clara la necessitat de fer-ho), per què preferir la forma més inusitada?
Les raons que poden explicar esta preferència van més enllà de la filologia. El context històric i polític en què es fixa la normativa lingüística, durant el primer terç del segle XX, fa que es busque la singularització del català enfront del castellà potenciant els contrastos entre les dos llengües. És un mecanisme d’autoafirmació per a intentar contrarestar la interferència històrica del castellà, que a vegades es traduïx en el rebuig injustificat de formes ben genuïnes. No és un cas aïllat. Però, damunt, en este cas concret, la forma torxa connectava directament amb la resta de llengües de cultura europees: amb la torche francesa, amb la torch anglesa, amb la torcia italiana. Possiblement, la voluntat d’enllaçar amb les solucions adoptades per estes llengües fou decisiva per a optar per la forma torxa.
Però, més enllà de qualsevol pretensió de filiació europeista, la veritat és que entre els valencians la forma majoritària sempre ha sigut antorxa. Antigament, també tingué una certa vigència la variant entorxa, semblant a la forma occitana entorta i a la forma actual del sicilià ntorcia. El prefix -en sempre ha sigut molt productiu en la formació de substantius. I no hi ha cap raó mínimament fonamentada per a considerar que totes estes formes siguen castellanismes. Potser al contrari: en el cas de torxa, sí que hi ha motius per a sospitar que és un gal·licisme. Encara que les influències entre les llengües eren, i són, normals, i al final als parlants els importa ben poc la genealogia de les paraules que usen. Cada llengua és com és: fruit d’uns avatars històrics i d’unes circumstàncies sociopolítiques determinades. La normativa lingüística no pot desentendre’s de la llengua real i fixar-se des de la ficció d’esquena als parlants, pretenent que les coses siguen com ens hauria agradat que foren i no com són realment.
Així que, si algú vol dir l’antorxa olímpica, pot dir-ho amb tota legitimitat. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha incorporat al seu diccionari. O si ha aprés torxa, i vol continuar fent servir esta variant, no hi ha tampoc cap problema. La conjunció o té un caràcter inclusiu.