La paraula esport és un anglicisme recent, com la mateixa pràctica que designa. Començà a utilitzar-se a finals del segle XIX; però els diccionaris, com és natural, tardaren a incorporar-la. En el nostre àmbit lingüístic, el primer diccionari que la registra és el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, l’any 1932. Però la història de la paraula és molt llarga, i ben curiosa. És un exemple palmari de les interrelacions entre les llengües i els vaivens que experimenten les paraules en el transcurs del temps. Vegem-ho amb una miqueta més de detall.
L’origen immediat de la paraula esport és la forma anglesa sport. Però, en realitat, el mot anglés és un acurtament de disport, forma provinent del francés antic desport, que al seu torn era una ultracorrecció de la forma deport. I, resseguint el fil de la història de la paraula, arribem a la forma llatina deportare, matriu de deport, que significava ‘portar lluny’. El prefix de- en llatí indicava ‘allunyament, privació’. Però en llatí el verb deportare no s’utilitzava exclusivament, com ara el derivat directe deportar, per a designar l’acció de traslladar una persona a un lloc llunyà com a mesura punitiva. També s’usava fent referència a algú que se n’anava lluny de Roma per qualsevol altre motiu, sobretot per a recrear-se en les vil·les que els patricis posseïen en plena naturalesa.
I és en este sentit com es feia servir antigament la paraula deport en totes les llengües romàniques. Jaume Roig, en l’Spill, per posar-ne un exemple il·lustratiu, ho explicita ben clarament en els versos següents:
Per exercici
de ma persona,
alguna stona
yo cave·n l’ort.
Per mon deport,
aprés passeje
fins que fameje.
Deport, efectivament, era això per als nostres ancestres: diversió, passatemps, activitat recreativa. I així és com està arreplegat en tots els diccionaris de la nostra llengua. Però després ens vingué la paraula sport dels anglesos, que designava específicament unes pràctiques físiques molt concretes, sotmeses a una reglamentació i, sobretot, executades amb esperit competitiu. Encara que, ben mirat, una cosa tampoc era tan diferent de l’altra. La raó que motiva la realització d’una activitat física té bàsicament un caràcter lúdic. Particularment els esports que es practiquen en equip tenen per objecte divertir-se, passar-s’ho bé. ¿Per a què, si no, fan el partidet de futbol els amics que s’ajunten ocasionalment o els xiquets en el pati de l’escola? En anglés hi ha l’expressió in sport, que significa ‘de broma, de conya’, on es preserva el sentit originari del mot sport. I això és una mostra de la concurrència de significats que es van acumulant de manera natural en un mateix vocable.
En castellà es traslladà el nou sentit de l’anglicisme sport a l’antiga forma deporte. Bé, en realitat, durant algun temps les veus sport i deporte van coexistir amb significats superposats, i com a fruit d’esta harmònica convivència tenim la camiseta de sport, referida a la peça de roba interior amb tirants, que era la vestimenta habitual d’aquells que, desproveïts de la camisa, practicaven este tipus d’exercicis físics, o el mateix nom d’alguns clubs de futbol, com ara l’Sporting de Gijón o, més pròxim encara, l’Sporting Club de Tenis de València.
En valencià/català si fa no fa passa el mateix. També hi ha una convivència històrica entre les formes deport i esport. De fet, la paraula deport, o algun dels seus derivats, es mantenen formant part de la denominació oficial de molts clubs esportius, com el Club Deportiu Espanyol, el Club de Futbol Reus Deportiu o el Club Deportiu Terrassa de Hockey.
Amb consciència d’una realitat lèxica que presenta uns perfils molt difuminats, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acceptat també la forma deport com a variant alternativa de esport. La determinació que en valencià l’única forma correcta siga esport no passa de ser una rígida decisió adoptada en unes circumstàncies històriques determinades, marcades per l’obsessió de diferenciar-se a tota costa del castellà. La forma esport, és cert, s’ha consolidat en els registres formals; però no hi ha tampoc cap raó filològica de pes per a bandejar deport del nostre vocabulari. Ni els parlants que fan servir esta paraula ni els clubs que la tenen incorporada en les seues denominacions han de ser titlats d’usar incorreccions lingüístiques. Probablement, en estos moments, és útil mantindre la distinció entre esport com a exercici físic i deport com a activitat recreativa que s’ha consolidat en els registre formals. Però són els parlants els que, en última instància, han de triar. L’AVL, basant-se en la tradició lingüística, avala l’ús de qualsevol de les dos formes: esport o deport.