Els sinònims rarament són plenament intercanviables. Sempre hi ha matisos que els diferencien. Fins i tot en el cas que tinguen exactament el mateix significat, cada forma té unes particularitats distintives, bé perquè es diuen en un lloc i no en un altre; bé perquè unes formes són vives i altres venerables relíquies; bé perquè estan o deixen d’estar en un determinat diccionari… Les raons poden ser múltiples i variades. El cas és que el parlant, com a conseqüència d’estos o altres factors, es decanta per fer servir una forma o altra. Parlar o escriure sempre implica triar. Independentment del grau de consciència que es puga tindre de les connotacions associades a cada paraula.
Amb despedir i acomiadar hi ha un còctel d’alguns dels elements que acabem d’enunciar. Així que anirem desgranant amb detall les diferències entre una forma i l’altra perquè els lectors puguen triar en cada cas la variant que més s’ajusta a les seues necessitats expressives. En primer lloc, començarem per marcar les referències cronològiques. Tenim constància que la veu acomiadar apareix usada per primera vegada en el Llibre de les costums generals escrites de la insigne ciutat de Tortosa, promulgades l’any 1279: «Si lo logador ans del temps acomiadarà o gitarà son conductor». També apareix usada en el Curial e Güelfa, un llibre d’autoria dubtosa, que no se sap ben bé si fou escrit per un autor valencià o català, ni tampoc el moment exacte en què fou publicat, probablement entre els anys 1435 i 1462: «E axí Curial, inclinant lo cap, a casa de son oste, un poch alegre, reverencialment acomiadant-se, tornà». El verb acomiadar, contràriament al que alguns pensen, té un ús molt escadusser en l’antiguitat. Realment, les fórmules clàssiques de salutació quan dos persones se separaven eren donar comiat i prendre comiat. Donava comiat qui deia adéu i es quedava en el mateix lloc, i prenia comiat qui rebia la salutació abans d’anar-se’n.
El verb despedir, per la seua banda, irromp amb força en el segle XV. La seua principal valedora literària fou sor Isabel de Villena. En el seu Vita Christi, publicat en 1497, el verb despedir és usat més de huitanta vegades. Però no és tampoc, ni de bon tros, una referència aïllada. També en fa ús Pere Martí en el seu Llibre de antiquitats (1525), i Joan Timoneda (1562), i Pere Joan Porcar (1585), i Joaquim Aierdi (1661), i Joan Baptista Escorigüela (1800), i Eduard Escalante (1855), i Constantí Llombart (1872), i Francesc Martínez i Martínez (1912), i Josep Pascual Tirado (1930), i Lluís Guarner (1931), i Enric Valor (1980), i Joan Pla (2005), i Josep Palomero (2011)… Una llarga nòmina d’escriptors que acrediten l’ús de despedir ininterrompudament al llarg del temps. Tant en escrits literaris com en textos de caràcter col·loquial. A València, a Mallorca o a Barcelona. Voler atribuir, per tant, esta expansió del verb despedir per totes les terres del domini lingüístic al procés de castellanització imperant no passa de ser, en el millor dels casos, una hipòtesi arriscada. La realitat constatable és que els parlants van viure durant segles en un estat d’analfabetisme generalitzat, sense accés a cap format de cultura llibresca, amb fortes barreres que limitaven els contactes entre les diverses classes socials, molt sovint habitant comunitats rurals aïllades… I, amb tot, el verb despedir s’ha implantat a tot arreu. En ciutats i llogarets de l’Empordà, de Menorca o del Comtat.
La restauració del verb acomiadar és fruit del meritori esforç de voler recuperar un lèxic ja extingit dels nostres escriptors clàssics. I hem d’estar enormement agraïts als lingüistes i escriptors que protagonitzaren aquella coratjosa aventura que hem batejat com a Renaixença. Però una cosa és fer poesia i una altra, ben distinta, comunicar-se. La societat actual s’enfronta a uns reptes molt més complexos, des d’un punt de vista lingüístic, que els que tenia la societat de començaments del segle passat. La llengua no és ja un divertimento diletant, i ha de poder complir eficaçment la seua funció essencial, que no és una altra que transmetre informació. Està bé que hàgem recuperat acomiadar, per descomptat que sí: era, i és, ben nostre. Però la recuperació d’un mot no hauria d’implicar la pèrdua d’un altre. Despedir també és nostre. No té sentit que els periodistes, els guionistes, els escriptors i, sobretot, els milers de parlants que només aspiren a comunicar-se planerament amb el seu interlocutor no puguen dir despedir, la forma general des del segle XV. Per això, amb plena consciència de les necessitats de la societat actual, lingüistes preclars com Joan Solà o Francesc Vallverdú incorporaren el verb despedir en el Gran Larousse català i posteriorment en el Gran diccionari 62 de la llengua catalana; també en l’àmbit valencià fou arreplegat en el Diccionari pràctic d’ús del valencià d’Edicions Bromera i, ara, en el Diccionari normatiu valencià. Encara que val a dir que han sigut els mitjans de comunicació, i és natural que haja sigut així, els grans impulsors del verb despedir. Primer va ser el llibre d’estil de TV3 i el portal lingüístic ÉsAdir, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; després, Canal Nou. Tot són xicotets gestos que han contribuït a desentumir la llengua.