Els castellanismes, des d’un punt de vista lingüístic, no són més que una determinada modalitat d’estrangerismes. Concretament, són aquells mots que, procedents del castellà, han passat a dir-se en valencià. Poden tindre un ús incipient o estar consolidats; poden tindre la mateixa forma i pronunciació que el castellà o poden haver-se adaptat fonèticament, morfològicament i fins i tot ortogràficament; poden estar acceptats normativament o no. Però, en tot cas, no són diferents dels anglicismes, dels gal·licismes, dels italianismes i de tants altres mots provinents d’altres llengües.
Amb tot i això, des d’una perspectiva sociolingüística, els castellanismes constituïxen una categoria especial dins del conjunt d’estrangerismes. No tindria per què ser així. Però ho és. En la pràctica, la paraula castellanisme s’ha assimilat de manera generalitzada a barbarisme, a error. Esta concepció dels castellanismes és fruit, sens dubte, de la relació històrica que hem mantingut amb el castellà. A causa del contacte intens entre les dos llengües al llarg del temps i, sobretot, d’una relació de dependència política i social, la influència del castellà sobre el valencià ha sigut molt més gran que la de qualsevol altra llengua. Això és evident. I també és cert que, com a conseqüència d’esta situació anòmala, la normativització del valencià ha posat un èmfasi especial a depurar castellanismes. En part és comprensible. Respon a la llei del pèndol: els excessos en un sentit es compensen amb excessos en l’altre per a intentar trobar un punt d’equilibri. Però, a vegades, obsedits per un zel proteccionista desmesurat, es poden arribar a veure castellanismes on no n’hi ha. En dos llengües formades a partir de la mateixa matriu, com és el cas del valencià i el castellà, que presenten tantes concomitàncies i avatars històrics compartits, és normal que hi haja evolucions lèxiques paral·leles. Les coincidències formals no són necessàriament el resultat de la interferència d’una llengua sobre l’altra.
La paraula almorzar, per exemple, ¿és un castellanisme? Durant molt de temps s’ha considerat que ho era. Almenys estava exclosa de la majoria dels diccionaris de la nostra llengua. Però ¿ho és realment? Mirem primer, abans de respondre, les dades següents. La paraula almorzar prové de la forma llatina admordēre, que significava ‘mossegar lleugerament’; per contacte amb l’àrab, es va reemplaçar el prefix ad- per l’article àrab al-, donant lloc a almorzar. Un procés paral·lel s’esdevingué en castellà i en portugués, on es van crear les formes almorzar i almoçar, respectivament.
L’ús de la variant almorzar es documenta des de ben antic. En la Crònica del rei Pere el Cerimoniós ja es diu: «Totes les gents de nostres hosts almorzaren un poch» (1382); també apareix usada reiteradament en els sermons de sant Vicent Ferrer: «perquè no almorzaríem per lo matí?» (1410); en l’Spill de Jaume Roig: «Seya’s a taula / avent menjat / he almorzat / ja de matí» (1460); en el Vita Christi de sor Isabel de Villena: «sa senyoria estojava un poch de pa perquè pogués almorzar e berenar lo seu amat fill» (1497).
D’altra banda, l’alternativa que durant molt de temps s’ha considerat l’única forma correcta, esmorzar, ¿és més genuïna? És més diferent del castellà, això sí. Però valorar la genuïnitat d’una paraula per la seua aparença superficial en contrast amb una altra llengua no deixa de ser un argument fútil. La realitat és que apareix documentada per primera vegada prou més tard que almorzar, concretament l’any 1575, en el Thesaurus puerilis del ciutadà valencià d’origen gironí Onofre Pou: «Lo qui no ha esmorsat». Després, almenys entre els escriptors valencians, el seu ús es reprén en ple segle XX per autors com Joan Baptista Valls (1922), Miquel Adlert (1953) o Rafael Villar (1959)… I ja en els anys seixanta és quan es produïx l’esplet esponerós d’esmorzars. Però això ja és una altra història.
De tot este conjunt de dades, es desprén sense marge per al dubte que la forma almorzar és ben genuïna. Encara que, en realitat, i cal reconéixer-ho, això tampoc és cap novetat. El mateix Joan Coromines ja consigna explícitament en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana que «esmorzar [és] menys general que la més antiga almorzar». I, evidentment, és l’única forma registrada en els diccionaris valencians històrics: el de Manuel Joaquim Sanelo (1802), el de Josep Escrig (1851), el de Miquel Rosanes (1864), el de Constantí Llombart (1887), el de Martí Gadea (1891), el de Lluís Fullana (1921)…
A tall de conclusió, pot ser convenient fer una breu reflexió global sobre els castellanismes de la nostra llengua. En primer lloc, cal constatar que, a pesar de les prevencions històriques que hem tingut respecte als castellanismes, n’hi ha centenars en els nostres diccionaris: burro, cacic, cigarro, maco, paio, sabatilla, xato… en són una mínima mostra. Com també hi ha molts valencianismes en castellà: alambor, alioli, chuleta, masía, moscatel, panoli… Es tracta de llengües que han mantingut un contacte intens, i les transferències lèxiques entre l’una i l’altra formen part de la més absoluta normalitat. Arribats a este punt, dins del procés de normalització lingüística en què estem immersos, potser és desitjable superar reticències atàviques i tendir a adoptar una actitud normal amb el castellà, i normal significa equiparable a la que apliquem amb qualssevol altres estrangerismes. Cal tindre en compte que el rebuig a les formes que es diuen habitualment, ni que siga amb el benintencionat propòsit de depurar una llengua, suposa alçar una barrera per a molts parlants. No sols incrementa les dificultats d’aprenentatge del codi lingüístic, sinó que també els genera inseguretat. La reiteració insistent del missatge depurador en la seua versió més tosca i primària («no es diu així, cal dir-ho aixà») ha causat estralls en la confiança de molts parlants. I a vegades de manera totalment gratuïta: condemnant paraules ben genuïnes, com almorzar, per exemple. Tot això ha tingut un efecte pervers: molts valencianoparlants creuen, de manera totalment injustificada, que parlen malament el valencià. El corol·lari lògic d’esta falsa creença és que, en molts contextos, sobretot aquells que s’associen a situacions formals, molts valencians es decanten per fer servir el castellà. En una llengua de vitalitat tan esquifida com la nostra, això representa una verdadera tragèdia col·lectiva.