La bellea del foc és la denominació que rep la reina de les Fogueres de Sant Joan, i es diu així des que es va instaurar esta figura, dins de la festa alacantina, l’any 1932. La forma bellea, contràriament al que alguns pensen, no és cap corrupció vulgar de la forma bellesa, sinó que és la manera habitual de dir esta paraula per part de tots els valencians des de sempre: «segons la valor e bellea de les carns», Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València (1296); «La bellea de senta Tecla ere tanta», Sant Vicent Ferrer (1410); «en hora·m ve que son leig m’és bellea», Ausiàs March (1425); «perquè la vostra gran bellea e molta virtut», Joanot Martorell… Les citacions podrien multiplicar-se quasi infinitament. Però no és necessari. És una qüestió sobradament coneguda per qualsevol persona mínimament informada que el sufix –ea era general en valencià des de les primeres manifestacions escrites per a formar substantius de valor abstractiu. Igual que bellea, també tenim vellea, i naturalea, i noblea, i perea, i malea, i grandea…
També és igualment cert, i cal dir-ho per a evitar interpretacions inadequades, que el sufix –ea va coexistir amb el sufix –esa des de ben antic. Les dos formes, per tant, són ben valencianes. I no es tracta ara de confrontar unes formes amb les altres, ni menys encara d’intentar dirimir quines són millor o pitjor. En la tradició escrita recent, concretament des de les Normes del 32 fins a l’actualitat, amb la voluntat de buscar una unificació ortogràfica amb les solucions adoptades en la resta del domini lingüístic, s’han generalitzat les formes en –esa. I, sens dubte, és raonable potenciar les solucions compartides més generals. Però este afany convergent no pot tindre un caràcter anorreador. No és justificable que una persona diga bellea, com han dit de manera pràcticament ininterrompuda quasi tots els valencians des del segle XIII fins a l’actualitat, i se li compute com a falta en un examen. Això no té sentit: bellea no és un error; és una variant totalment genuïna. Una cosa és propiciar l’estandardització d’una llengua a partir de les solucions més generals i una altra de ben diferent és anul·lar-ne la variació natural.
La normativa ha de tindre unes mires més àmplies. I, de fet, totes les normatives lingüístiques intenten adoptar una perspectiva integradora de la diversitat de variants. Així, en castellà tenim, per exemple, transportar i trasportar, hierba i yerba, vídeo i video…; en anglés, colour i color, grey i gray, centre i center…; per posar només uns quants casos de variació lingüística. I no passa res. La llengua no es trenca per acceptar una variació natural, fent que els parlants se senten còmodes. El problema es planteja, si de cas, quan es vol forçar la unitat lingüística condemnant gratuïtament solucions plenament legítimes.
Des d’estos fonaments, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acceptat una trentena de variants de paraules acabades amb el sufix –ea. I no: no és un pas arrere. És, ben al contrari, alinear-se amb les normatives modernes, integrant harmònicament la variació lingüística i respectant les formes tradicionals que encara perviuen, i a vegades amb molt de vigor, en una gran part de la societat valenciana actual.