Hi ha paraules que, no se sap molt bé per què, han experimentat en les últimes dècades un relegament de l’ús social a favor d’altres variants. La paraula servici n’és un clar exemple. Si consultem els diccionaris actuals, però, no acabarem de trobar una explicació satisfactòria que ens permeta entendre les raons d’esta postergació. El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té incorporada l’entrada servici amb vint-i-quatre accepcions que arrepleguen els diversos significats de la paraula, així com diverses locucions formades amb este mot, i la paraula servei hi remet. El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans té, com és natural, la disposició inversa. L’entrada servei és considerada principal, i conté per tant les definicions, mentre que la paraula servici remet a servei. Es tracta de dos geosinònims, i cada variant rep la consideració de principal en l’àmbit en què és pròpia. Al cap i a la fi, és el mateix esquema que es repetix en centenars de variants. Amb una perspectiva global de la llengua, els dos diccionaris inclouen les dos formes, però cada un, des de la seua òptica específica, dóna prioritat a les variants més generals de cada territori. Tot ben lògic.
Es tracta de dos mots que procedixen d’un mateix ètim, servĭtĭum, que ben prompte es va desdoblar en dos variants que foren usades pertot arreu. La forma servici ja apareix usada en els Usatges de Barcelona (1173): «tots aquels pobles senes contrast d’algú e senes algú establit servici»; i igualment es pot trobar usada en el Llibre dels feits del rei en Jaume (1380): «que si Déus vos lexa complir lo servici». El mateix pot dir-se de la forma servei: «ni per precs o per servei o diners d’alcuna persona nafrà e matà lo dit Bernat de Mir Boshom», Llibre de la Cort del Justícia de València (1280); «sent servei per lo paviment de la esgleya gitaren», Vides de sants rosselloneses (segle XIII). Amb el temps, cada variant anà implantant-se en una àrea concreta: a la Comunitat Valenciana s’ha consolidat servici, i a Catalunya i a les Illes Balears, majoritàriament, servei.
Però, en eixe cas, si les dos variants són igualment genuïnes, si tant l’una com l’altra estan incloses en tots els diccionaris, ¿per què molts valencians releguen la forma pròpia, servici, i opten per usar servei? Tot té una explicació.
En els anys huitanta, quan es creà l’Administració autonòmica i s’incorporà el valencià al sistema educatiu, el Diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra i el Gran diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia Catalana eren les obres de referència més importants de professors, traductors i usuaris avançats de la llengua, i ni l’un ni l’altre tenien incorporada la paraula servici. Eren bons diccionaris, però elaborats en un moment i en unes circumstàncies concretes. Siga com siga, esta absència va ser determinant perquè la forma servei passara a usar-se de manera generalitzada, des de l’errònia creença que servici era un castellanisme.
L’evolució posterior de la situació sociolingüística, amb un conflicte que avivava les guerres de paraules, probablement encara va embolicar més la troca. Quan les paraules esdevenen símbols, l’enteniment s’obnubila i les raons resulten vanes. Amb tot, cal fer un esforç per superar les picabaralles tribals. El valencià necessita estabilitat i confiança per a poder expandir el seu ús social. Les paraules no són bones o roïns perquè les reivindique o les rebutge tal o tal grup. Són, en tot cas, més o menys adequades en la mesura que faciliten la comunicació entre l’Administració i els administrats, entre els mitjans de comunicació i els lectors, entre els comerciants i els consumidors. La funció primordial de la llengua, cal no oblidar-ho, és transmetre informació. I, lluny d’enrocar-nos en posicions inamovibles, hauríem de ser capaços de rectificar quan l’ús de les paraules no s’adequa a la seua funció. El diàleg lingüístic no és simplement parlar i esperar que l’altre accepte sense més les nostres posicions. És també saber escoltar, i sobretot ser capaç de reconéixer, quan siga el cas, les raons dels altres. Sense prejuís. Amb esta actitud, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, després de ponderar la tradició i l’arrelament de la paraula servici en l’àmbit valencià, ha optat per atorgar-li un caràcter preferent respecte a servei. Per al conjunt de valencians eixa és la forma més habitual. Des de fa molt molt de temps.